Miquel Mus, la vida d’un exberguiner al port i d’un cercador de respostes

En Miquel va néixer a baixamar, a Can Reynés, la casa de façana ampla i elegant, situada a l'inici de la costa que puja dalt Maó des del Moll de Llevant. A la façana hi figura escrita una data: 1933, i davant, arran de mar, les autoritats hi van plantar, fa uns anys, una bella sireneta anomenada Mô. Aquesta casa, no fa tant, funcionava com una unitat d'empresa familiar, on pares i fills, amb una flota de barques, podien fer viatges d'arena, anar a calar xerxes, mariscar, fer les funcions del pràctic del port i, també, la feina de berguiner.

El lector em permetrà que expliqui el significat de la paraula berguin. Bé: és un anglicisme –com tants que n'hi havia en el registre dialectal maonès antic– que deriva de bargain (acord, contracte). A Maó aquesta paraula es concretà en el fet d'arribar a un acord entre una persona i un propietari de barca, per a ser transportat d'una banda a l'altre del port. En realitat, el barquer també feinejava amb materials no humans, com ara passar barres de pa i altres aliments. Però deixem que ens ho detalli un exberguiner...

Era una feina de tot l'any, però que retia en els mesos d'estiu. Començàvem a les set del matí amb el transport dels talecs de pa i de gel que, des de ca nostra, passàvem a l'altra banda, i els repartíem. Des dels Banyers de Pedra fins Cala Llonga. A partir de les onze començaven a venir els banyistes. Els capvespres, eren habituals les visites familiars. Els diumenges migdia solíem transportar gelats (de can Mateu) i tortades (de can Vallés). Açò, fins a finals dels anys seixanta, quan el camí de sa Mesquida es va condicionar, i la gent començà a comprar vehicles de motor. La feina de berguiner la vaig fer cada estiu fins als divuit anys, i va ser la meva gran escola de la vida, perquè allà vaig tractar tot tipus de gent: obrers i senyors; joves i grans; gent de Maó i gent de fora; gent de dretes i d'esquerres. Vaig adquirir consciència de la diversitat, i em consider una persona accessible per açò mateix. I açò és un tresor.

En el port d'avui, t'hi reconeixes?
Per força! Encara hi tenc la meva barqueta, un gussi. A principis dels 90 me la van regalar i és molt bona per a mariscar. També tenc una vela llatina, que fa bon anar quan no fa ni molt ni poc vent.

D'home de mar vas passar a l'aviació.
Als vint-i-tres anys vaig tenir la possibilitat d'entrar a Aviaco, després a Iberia, on hi he fet la vida, i encara en visc.

També ets home de terra ferma. Has estat un bon excursionista i trescador de l'interior de Menorca. Què t'ha dit el paisatge?
M'ha mostrat la seva bellesa, la tranquil·litat, una solitud molt agradable. M'agraden particularment els caminets prop d'Alaior i es Mercadal, i qualque tros de barranc.

Pujar una muntanya és una experiència espiritual?
Per segons qui.

Has parlat del paisatge de Menorca. Què en dius del paisanatge.
Ahir vaig trobar una persona i va sortir aquest tema. Xerrant de la crisi jo, li comentava que la veia venir. Fa set o vuit anys, jo esteia retgirat... però què fan amb tants blocs de pisos? és que han de venir trenta mil estrangers? Una cosa és la solidaritat i la globalització, i una altra la desmesura. Jo tenia un company sindicalista que solia dir: una cosa és repartir-se la riquesa, i una altra repartir-se la fam.

Qui canta, el seu mal espanta?
Vaig començar a cantar amb la Coral Estelots de Sant Lluís l'any 1990. Deu anys després vaig passar a la Coral de Sant Antoni i al cor Amics de s'Òpera, dirigits per na Mertxe Orfila. Esporàdicament he cantat en formacions de Deixem lo Dol de Sant Lluís, es Castell i Sant Climent. Així mateix cant en la coral parroquial de Santa Maria, amb Anna Periano.

Quin és el teu registre de veu?
Tenor segon. És una veu intermitja entre tenor primer i baríton.

I ets –o has estat– un cantant habitual des Cau de Cala Corb.
Hi cant boleros, cançó menorquina, qualque tango... El que més m'interessa són els boleros. Des de fa un any, aprofitant que el meu fill Roger és professor de piano, ens solem trobar a ca seva i preparem partitures de boleros.

Per a interpretar en un concert?
La primavera passada vam formar un conjunt –Aigua Blava, de nom– i vam cantar periòdicament a l'Ars Café durant tres mesos.

Veig que abastes un repertori ample i variat.
Allò important no és aprendre cançons, és aprendre a cantar. Requereix una bona dosi de disciplina i humilitat. As Cau vaig aprendre molt d'en Biel. Tenia unes qualitats irrepetibles i un gran estil. Entre ell i jo hi havia un bon 'feeling', i em feia comentaris. Jo li demanava moltes coses, sobretot quant a l'ús dels tons. A més, ell dominava l'escena a la perfecció. Sabia a cada moment quina cançó cantar només observant el tipus de client que hi havia, en aquell moment, en el bar.

Tornem als boleros.
L'aire que li dónes és molt important. Fa un parell d'anys vaig escoltar unes declaracions d'en Moncho (el cantant de boleros) i deia: el bolero no s'ha de cantar, s'ha de recitar. Quan cantes en una coral et sotmets a una fèrria disciplina personal, i a la del director. Quan cantes un bolero, és un altre criteri, i has de saber fer una floritura, o canviar dues o tres notes per a donar-li un aire diferent. Tot, però, sense abusar.

Per cert, quina és l'arrel etimològica de bolero?
La mateixa que bol, bolla, o bolitx. El bolitx és una estratègia de pesca circular, envoltant. El bolero va ser primer una dansa, de moviments circulars, i el bolero cantat és també un procés que t'encercla dins del teu propi sentiment.

Ets un enamorat de les paraules?
Del que hi ha darrere les paraules.

Què hi ha?
Pensament. Aquesta és la meva betzèrria: saber com pensam els menorquins. La paraulística no és més que un mètode per a mirar d'enganxar el pensament. Darrere de les frases fetes podem veure com pensam. Quan jo tenia quinze anys escoltava per la ràdio un setmanari en català anomenat "Paraula i pensament". Només el títol ja em fascinava. No sé si has sentit mai aquesta frase: darrere una filologia hi ha una filosofia.

Com vas esdevenir articulista?
L'any 1989 vaig fer el meu primer article al Full Dominical. Parlava sobre un parell d'enamorats. Jo havia anat as Mercadal i, asseguts a l terrassa del Casino, vaig veure arribar en moto una parella... d'enamorats. Aquesta visió va ser el desencadenant del tema i de l'article.

I a partir d'aquí?
El meu primer article al diari "Menorca" es titulava "Reflexions entorn de la dona". Era un producte molt filosòfic i poètic. Comprenc que per al lector era de difícil comprensió, perquè durant anys vaig abocar tot el meu món interior. Açò no és massa corrent per a un diari, i jo tenia un món interior molt utòpic. A partir de l'any 2000 em vaig centrar més en la realitat de les coses, i vaig canviar el títol de "Reflexions" per el de "Coses que passen".

Si volguéssim definir un gènere dins el tipus d'articulisme que fas, quin posaríem? L'anècdota, l'ocurrència, la facècia?
L'anècdota. Si qualcú ve, i em conta una cosa seriosa, i jo la trob interessant, en nom de la bellesa, o la curiositat, en prenc nota. La curiositat entronca amb l'anècdota. Jo, després, procuraré emprar les mateixes paraules de qui m'ho va contar i posar-me en el seu lloc. Així, jo visc una vida nova, una experiència nova, una vida que no és la meva. No és en Miquel qui escriu, sinó na Joana, o en Tolo...

La gent et comenta sobre els escrits? Què en diuen?
Que els agrada. Hi ha gent que diu que els llegeix tots. És cert que també m'han dit: quines coses més rares que escrius! Però jo hauria d'estar molt satisfet perquè són molts els que me'ls comenten. Gent del carrer. Tenc un sector de lectors prou definits: persones de cinquanta anys per amunt, d'un cert nivell cultural. I et diré que rep més comentaris positius de gent de la dreta sociològica que no dels d'esquerra. Not certs silencis, els puc captar, aquests silencis.

Per què i per a què escrius?
Per una raó d'ordre emocional. No m'agrada competir. Si jo m'assec a una taula on cinc persones xerren sense aturall, jo no obriré boca, perquè tots rivalitzen per a dir la seva. Jo, en canvi, escriuré, i diré la meva sense barallar-me. Hi ha una altra raó per a escriure: la necessitat de manifestar unes idees i uns sentiments.

Com deu ser que manifestar les nostres idees ens fa sentir millor?
Hi ha el tema de la soledat humana. Sempre estem sols. Fins i tot quan estem ben acompanyats, el caminet és ben teu. La solitud és forta, i per a fer-la més suportable ens hem de comunicar.

Quina és la feina prèvia d'un article?
La documentació. Llegir. En el meu cas, saber què diu el diccionari d'en Coromines i el d'Alcover-Moll. Consultar sinònims. L'Enciclopèdia Catalana. Una de castellana. I també consultes a l'Enciclopèdia de Geografia i Història de Mascaró Pasarius, i altres llibres d'història. Pel que fa als modismes, hi ha un recull imprescindible, les "Dites i refranys menorquins", de Joan Pons Moya.

L'inacabable tema de català dialectal versus català estàndard. Tu tens tirada cap al dialectal.
M'agrada el dialectal. No per afany de lluita, jo som una persona integradora. El català estàndard és el nostre transatlàntic. Si jo vull anar a Eivisssa, o a Barcelona, hi he d'anar amb el transatlàntic, però dins del port de Maó en tenc prou amb el meu gussi, perquè amb el gran vaixell no faria bon anar. Aquí no hi ha cap baralla. En un moment donat n'empres un, després un altre. I l'amor a la llengua per damunt de tot. Les llengües s'han d'emprar en positiu.

Cap lliçó després de tants anys d'escriure?
Que el món és, tanmateix, una xarxa d'amics. Si jo puc comunicar unes idees, i després me les comenten... he creat una xarxa.

Digues una raó per la qual val la pena llegir-te.
Açò ho han de dir els lectors... Si ho digués jo, faria com aquell futbolista que xuta un córner i ell mateix, corrent, puja a l'àrea, remata la pilota d'un cop de cap, i a més, encara fa gol.