villalonga. El prevere, planer i somrient, va ser ordenat a 2002 - Javier

TW
0

"Tens cara de capellà" digué el prevere del seu poble a Bartomeu Villalonga (Binissalem, 1975). I aquest al·lot que era escolà des de petit i pensava que volia ser "com aquell que diu missa", encara que somniava amb ser periodista la Pasqua que cursava COU va anunciar als seus pares que marxaria cap al Seminari. A casa el van recolzar- "és molt important que les famílies no vegin que açò és una desgràcia sinó un camí per realitzar-se i trobar la felicitat", afirma, i a 2002 fou ordenat prevere.

Des de llavors és formador al Seminari Menor de Mallorca, del qual avui per avui és rector. Planer i somrient, Villalonga es troba aquests dies a Menorca per animar el Dia del Seminari, que es celebra el proper dia 20 sota el lema "El sacerdot, un do de Déu per al món". Ahir vespre va oferir una xerrada a Maó per conscienciar sobre la importància de la vocació sacerdotal i la necessària educació per oferir-nos a favor dels altres que es repetirà avui, a partir de les 20.30 hores, a la parròquia de Sant Esteve.

Es difícil dir sí a Déu?
Per a mi no va ser-ho massa per les meves condicions encara que altres han tingut que batallar més perquè avui per avui no és una de les professions que tenen cert prestigi i donar la passa suposa una dosi de valentia i heroïcitat.

I és en aquests moments més difícil que abans?
Sí, ho detect si mir les vocacions que tenim ara al Seminari. S'ha de donar la passa i allò és igual de complicat ahir, avui i demà perquè parlem d'un compromís de per vida que assusta i assustarà, però avui vivim un moment de desprestigi, com a conseqüència dels casos de pederàstia que ho complica encara més. Ho vivim amb les famílies del Seminari Menor, on tenim algú clandestí perquè la seva família no ho volen, fruit de la devaluació que ha patit la figura del capellà, que ja no té la rellevància social d'antany, encara que està bé llevar-nos certa rellevància perquè el capellà vertaderament sigui pastor i no el senyor del poble, l'amo del lloc. Totes les dificultats que tenim si les tractem bé ajudaran que la figura del capellà surti reforçada.

Açò facilitaria les coses?
Sí perquè els joves valoren molt l'entrega solidària, el voluntariat i que puguin veure un home entregat que no només fa un acte de solidaritat sinó que és un home de Déu. Si açò ho aconseguim, que fillets, joves, gent gran, tothom veu que el prevere sap escoltar i dur-lo cap a Déu, benvingut sigui aquest procés de dificultat i de conversió.

En aquest procés existeix un allunyament de la jerarquia i els cristians diguem-ne de base?
No crec que hi hagi una desunió entre la gent del carrer i la jerarquia. Tots estem al mateix vaixell i volem que els casos en que han aparegut les persones implicades reconeguin la seva errada, siguin jutjades i que es visualitzi l'entrega de la seva vida de milers de capellans anònims, que moltes vegades no s'hi veu però quan no ho tinguem, veurem que ens fa falta.

No ho tindrem?
Jo confii que partint de la promesa que Jesús feu- "us donaré pastors-" el Senyor continuarà donant pastors i altres tipus de compromisos però no tindrem el mateix nombre de vocacions que quan el nostre entorn era sociològicament cristià, encara que el Senyor continua donant vocacions i continua cridant a joves i nins perquè es pregunten què vol Déu de mi, què espera de la meva vida i perquè puguin donar resposta a aquestes qüestions. El Senyor seguirà donant resposta a les vocacions que necessita l'Església a cada moment de la història.

Fa referència a altres compromisos, quina opinió li mereix el Diaconat Permanent?
El Senyor no només crida d'una determinada manera, el ventall és molt ampli, hom pot ser cridat per ser home casat i pare i hi ha també vocació sacerdotal, religiosa i diaconat permanent. També el Senyor està cridant a aquestes persones però no per substituir els capellans, són vocacions diferents. Una cosa és un prevere i altra un diaca, són necessaris ambdós.

Volia ser periodista...
Sí, a la ràdio.

Doncs imagini que té davant un micròfon, com convidaria un jove a apropar-se al camí del sacerdoci?
Li demanaria que primer es formulàs la pregunta què espera Déu de mi i que, després, intentàs trobar una resposta a aquesta pregunta acompanyat i que no tingui por, sigui quina sigui la resposta, que no s'assusti i que no ho visqui tot sol, que parli amb el seu capellà i pugui descobrir si és una crida de Déu, tenir un discerniment per donar resposta a allò que Déu li hagi demanat.

Però aquest missatge va adreçat al jove que està vora l'Església, que fem amb els que no ho estan?
Hem d'intentar provocar o aprofitar experiències de trencament fortes al jove, com ara la mort d'un familiar, que pot provocar una experiència de Déu, o fer el Camí de Santiago o participar en una Jornada Mundial de la Joventut com la que es farà aquest estiu a Madrid. Hem de cercar aquestes experiències perquè les vocacions no vindran a les nostres rectories, les hem d'anar a cercar i la manca de vocacions no és un problema dels bisbes i els preveres sinó de tota la comunitat, que ha de contribuir-hi, també les famílies, el seu recolzament és fonamental.