Els corsaris menorquins al segle XVIII

Per què aquest nou llibre sobre els corsaris menorquins?

La meva idea era fer una recopilació de tota la documentació escrita, en concret de fonts directes, que hi ha sobre els corsaris. En el llibre s'explica com funciona el cors, per després agafar totes aquestes fonts i explicar la seva història, corsari per corsari.

Vostè limita el seu estudi entre els anys 1875 i 1783.

Sí, durant la Guerra d'Independència dels Estat Units, coneguda també per la Guerra de les Tretze Colònies.

Per què?

Perquè en aquest període, essent Menorca britànica com era, els britànics armen els menorquins com a corsaris, per la prohibició que existia amb el Tractat d'Utrech que es servissin del servei obligatori d'armes; per tant, se'ls dona uns incentius. Supòs que no es pensaven que aquests incentius provocarien que arribés a haver-hi fins a 65 naus corsàries menorquines, açò en termes numèrics és immens per una illa tant petita com era Menorca.

Van operar totes en el mateix moment?

No, van operar un màxim d'entre deu i quinze naus corsàries a la vegada. Així com eren derrotades o rendides, o elles mateixes deixaven d'operar, n'armaven de noves, és a dir, era un cicle progressiu. A part de que no seria assumible per a Menorca. En aquella època a l'Illa hi havia un màxim de 28.000 habitants.

Quin era el prototip de corsari menorquí?

En general eren mariners, tot i que també hi constatam que totes les classes socials hi van participar. Era gent que volia guanyar doblers ràpids. En un ofici tradicional, de mariner, pescador o jornaler, es treia un sou que permetia viure, però en un nivell de subsistència. El cors permetia guanyar doblers ràpidament. Però també representava un risc, si l'empresa era un fracàs no es guanyava un duro, et feies ric o no guanyaves res.

Dels 65 corsaris, quants els va anar bé la seva activitat?

Segons els meus càlculs, els va anar bé quatre de cada deu. La riquesa que es va generar darrera el cors, com fusters, ferrers, gent que feia menjar, va implicar un incentiu econòmic en tots els àmbits de la societat menorquina, que per molt que fracassàs qualque empresa corsària sempre reportava un benefici darrere. En el meu entendre, l'activitat corsària menorquina va ser un èxit rotund i açò ho explic en el llibre, perquè la gent ho entengui explic tots els nivells econòmics que implica el cors.

De quina procedència són els corsaris menorquins?

A l'inici de la guerra eren principalment mariners i, per tant, procedien dels pobles mariners de l'Illa, sobretot Ciutadella, Maó i es Castell. Així com anava avançant la guerra i molts mariners eren capturats, morien o deixaven l'ofici, s'anava agafant gent que vivia a la part central de l'Illa, jornalers, pagesos que veien en el cors una forma millor de guanyar doblers que amb el seu ofici tradicional. Hi va participar tota la societat, fins i tot la falta de mà d'obra pel tema del cors va provocar que vinguessin molts forasters.

D'on eren?

Genovesos, grecs, italians. També presoners espanyols i francesos. Va arribar a provocar la participació de tanta població que els britànics es van veure forçats a fer una lleva obligatòria, van aprofitar quan eren les festes de Sant Jaume, as Castell, per agafar uns quants joves i obligar-los a embarcar-se, açò surt documentat en el llibre. Es van donar episodis d'aquest tipus, quasi tothom era per pròpia voluntat, per guanyar doblers, però al final de la guerra costava trobar gent.

Com era una nau corsària? Quina era la seva tripulació?

Les naus menorquines eren petitones, petits xabecs, generalment de sis a deu tones. El normal eren de 25 a 30 mariners. Eren petites naus, molt ràpides, com a màxim tenien 50 mariners i duien un canó i alguns pedrers. No ens hem d'imaginar un gran navili. De fet, tenim grans navilis corsaris, però eren la minoria.

Com era la vida diària d'un corsari?

Pel que he documentat navegava i feia la guerra de dia i de nit, devien fer torns i era una vida bastant dura. He trobat fins i tot períodes en què hi havia una tempesta, que va durar una setmana, i tota aquella gent batallant contra l'enemic i el temps. Fins i tot he trobat motins de mariners que es neguen a sortir a la mar perquè veuen el mal temps, però el capità vol sortir, amb aquestes ànsies de guanyar doblers. A part els armadors, quan tornaven els vaixells, els obligaven a tornar a sortir, no els deixaven descansar, era una vida molt intensa.

Quina edat tenien els corsaris?

Generalment eren joves, de 20 a 30 anys, però ens trobam homes de 50 i 60 anys i fins i tot infants de 10 anys.

I què feia un fillet en una nau corsària?

Si servia als oficials, feia de patge. Si no se li deia grumet o camaroter, o sigui que servia als mariners mentre feien feina. Pensem que una batalla podia durar unes deu o dotze hores i mentre lluitaven no descansaven; per tant, tenien aquests infants que els servien. Tenim documentades unes batalles espectaculars.

Quin armament utilitzaven?

El canó era l'arma menys utilitzada, era una arma dissuasòria, perquè els corsaris temien danyar la nau rival, donat que guanyaven manco beneficis. També s'emprava sobre tot el pedrer, que era com un petit canó que tirava pedreny i metralla. No feia mal a la nau, sinó només als mariners. També trobam les bolles de foc, que són com a petites ampolles de vidre que al seu interior es posava pólvora amb una metxa i es tirava dins l'embarcació rival per provocar un petit incendi. També hi havia llances, perquè quan les naus es posaven una al costat de l'altra i saltaven dins la nau enemiga per fer l'abordatge formaven una barrera de llances per evitar-ho. Trobam el típic sable, que era l'espasa més utilitzada perquè era molt lleugera, el fusell, les pistoles, els trabucs, les destrals. Normalment no s'arribava a la batalla, que era el darrer recurs del corsari. El barco que es veia inferior es rendia directament.

Per cert, quin va ser l'àmbit d'actuació dels corsaris menorquins?

Va ser el Mediterrani occidental, des d'Itàlia fins l'Estret de Gibraltar. Però on navegaven més era a prop de les costes catalanes i franceses per capturar els mercants. El problema que tenien és que generalment els propis defensors de la costa els feien front de forma constant. Trobam corsaris menorquins que s'ajuntaven amb altres, n'hi havia que els agrada anar tot sols, trobam de tot.