"M’he compromés amb la família a viure a Orlando durant uns sis anys "

La família va decidir creuar l'Atlàntic per primera vegada al desembre de 2005. Pons havia rebut una oferta per dur a terme les tasques de implantació del sistema informàtic a la central de la companyia, ubicada a Orlando. Van viure a la ciutat de l'estat de Florida durant tres anys i posteriorment van tornar a Mallorca. No obstant, la família va decidir instal·lar-se de nou a Orlando el passat mes d'agost i la seva intenció es quedar-se als Estats Units una llarga temporada.

La seva infància i joventut va transcórrer as Mercadal ¿Quins records té d'aquella època?
Vaig estudiar al col·legi públic del poble i després vaig anar a l'institut Joan Ramis i Ramis de Maó. De petit era un bon estudiant però entre els 15 i 16 anys em vaig descontrolar una mica i a l'acabar el institut vaig deixar d'estudiar. Vaig fer el servei militar, que en aquell temps era encara obligatori, a la caserna de Santiago de Maó. Tot i així no vaig haver de pegar masses trets perquè vaig tenir la sort de ser el carter. La meva feina consistia en anar a Correus cada dia a recollir els paquets i la correspondència i també feia qualque encàrrec. Dos mesos abans d'acabar el servei militar van sortir unes places d'auxiliar de Policia Local as Mercadal. Com que no tenia massa clar que fer amb la meva vida i els militars em van dir que si treia la plaça em donarien un permís especial per acabar abans, vaig decidir presentar-m'hi.

Hi va haver sort?
Sí. Vaig fer les oposicions i vaig treure una de les places. Així va ser com a l'any 1988 vaig estar durant nou mesos treballant com a Policia Local. Aquesta va ser la meva primera feina "oficial". Abans havia estat treballant amb el meu pare que, igual que el seu pare i el seu avi, tenia una empresa de construcció. En qualque moment fins i tot vam parlar de que jo pugues No hi estava del tot convençut i la crisi de finals dels anys 80 em va acabar de llevar la idea del cap.

Es va sentir còmode amb l'uniforme?
No del tot. Va ser un any dur ja que hi va haver bastants d'incendis i una de les nostres tasques era fer de bombers. A més, he de reconèixer que per aquella època m'agrada molt sortir i era complicat compaginar la feina amb la festa. Quan es va acabar el contracte els meus companys em van animar perquè anés a Palma a fer el curs de Policia i a presentar-me a unes oposicions per obtenir una plaça fixa però, finalment, vaig decidir que allò no era per a mi, no m'agradava això d'haver d'imposar autoritat. Tot i així, ara ho recordo como una bona experiència que em va ajudar a centrar-me i a veure les coses amb una mica més de serietat.

I es va decantar pel sector turístic...
Sí però va ser per casualitat. A l'estiu de 1989, després de la meva experiència com a auxiliar de Policia, vaig començar a cercar feina. Tornant de la meva primera entrevista a una empresa de materials de construcció que cercava gent que parlés anglès per la seva botiga, la meva germana em va animar a aturar-me a l'oficina de Viatges Barceló d'Avinguda Menorca, on havia vist un anunci de què estaven cercant personal de temporada. Després d'un test psicotècnic, una traducció de l'anglès al castellà i una entrevista amb el director, em van oferir un contracte de sis mesos i un sou de 60.000 pessetes. L'única condició que em posaven era que havia de començar a fer feina ensoldemà. Personalment, m'estirava més l'opció de treballar a l'empresa de materials de construcció però com no tenia cap seguretat de què m'agafessin vaig decidir acceptar.

Sembla que aquest món el va enganxar des del primer moment...
La veritat és que el sou no donava per a massa i més tenint en compte que havia d'anar des Mercadal a Maó cada dia i dinar allà on pogués, però la feina em va enganxar des del primer dia. Vaig treballar allà durant cinc temporades, normalment des d'abril i fins l'octubre. M'agradava perquè encara que tenia certes obligacions diàries assignades, la feina no era gens rutinària i havia d'estar contínuament improvisant i cercant solucions als problemes que anaven sorgint. La veritat és que aquest és un ofici que no té punt mig, hi ha gent que no aguanta dos mesos seguits i altres hi queden enganxats de per vida.

Quina era la seva tasca?
Durant aquests anys vaig estar al departament de trasllats, organitzant el transport dels turistes que arribaven de vacances; al departament de reserves, tant de nacionals com d'estrangeres, on tenia que bloquejar les habitacions que els nostres clients ens demanaven, i finalment al departament d'excursions, organitzant els serveis de les excursions que venien els guies i representants dels touroperadors. Va ser una època que em va servir molt per a la meva futura carrera a l'empresa, ja que vaig passar per tots els departaments i vaig conèixer tot el que es movia a una agència receptiva. Van ser cinc anys durant els quals, encara que treballava moltes hores al dia i bastants caps de setmana sense guanyar massa, ho vaig passar molt bé.

Suposo que dominava l'anglès...
Si. Els meus pares sempre van tenir molt clar que aprendre anglès era fonamental i tant els meus germans com jo vam començar a estudiar-lo de ben petits. El primer professor que vam tenir va ser el senyor Calafat, que venia tres o quatre cops per setmana as Mercadal i ens donava classes a la rectoria. A més, des de petits estiuejàvem a Ses Salines i allà hi havia una escola de vela per anglesos a on tant la meva germana com el meu germà van fer feina durant uns quants estius. Això ens va donar l'oportunitat de practicar l'anglès practicament a diari.

En quin moment va decidir marxar de Menorca?
A l'acabar la quinta temporada a Viatges Barceló, el meu director em va oferir la possibilitat de marxar a Benidorm com a responsable del departament d'excursions i amb un sou bastant millor del que havia tingut fins al moment. Era una bona oferta, ja que passava de fer feina sis o set mesos a treballar tot l'any. No vaig tenir temps de pensar-ho gaire, només em van donar dos dies per decidir. Tot pintava massa bé així que vaig agafar la maleta i al novembre de 1993 vaig partir cap a Benidorm.

Com va anar l'experiència?
Molt bé. La veritat és que encara que Benidorm sembli horrorós té un encant especial. Vaig estar tres anys allà i durant aquella època vaig conèixer a la que més endavant seria la meva dona, na Dominique. Treballàvem a la mateixa oficina i a vegades anàvem a dinar junts. Així ens van començar a conèixer fins que, dos anys després, vam començar a sortir. Ella va néixer a la ciutat belga d'Amberes tot i que amb només 10 anys es va traslladar amb la seva família a Altea, a Alacant. Tres o quatre mesos després de que jo arribés a Benidorm, ella va entrar a l'empresa com a guia representant ja que parla cinc idiomes diferents. Cinc mesos després de començar a viure junts vam decidir marxar cap a Mallorca.

Per què?
El principal client de l'empresa va decidir obrir la seva pròpia agència i això va motivar una reducció del personal que treballava a l'oficina de Benidorm. Ens van oferir marxar a Mallorca, jo com a cap d'excursions i na Domi com a guia representant, i vam acceptar. Ens vam instal·lar a Can Pastilla, a uns cinc quilòmetres de Palma.

Quants anys van estar a Mallorca?
Dos anys. A l'abril de 1997 vam marxar cap a Eivissa, on m'havien oferit una feina com a sotsdirector. Aquesta oportunitat em va ajudar a agafar experiència en temes de gestió ja que vaig estar totalment involucrat amb els pressupostos i resultats.

Al novembre de 1997 van canviar les Illes Balears per les Canàries...
Si. Un any després d'haver arribat a Eivissa em van oferir una feina com a director de l'oficina de Lanzarote. Va ser un any complicat perquè era la meva primera experiència com a màxim responsable i, a més, la majoria del personal era nou. Recordo molts dies en què vaig estar treballant més de 12 hores però, uns mesos més tard, les coses van començar a millorar. A Lanzarote va néixer el nostre fill, en Sergi, i na Domi va deixar de treballar.

Un gran canvi a nivell familiar...
Tot i així no ens vam acabar de trobar a gust a Lanzarote, tot i que l'illa és preciosa i és un lloc ideal per anar a passar unes bones vacances. Quan vam arribar no vam tenir massa temps per cercar una casa i durant el primer mes vam estar vivint a un apartament turístic. Finalment, vam llogar una casa que no ens acabava d'agradar perquè es trobava a una urbanització dormitori on no hi havia cap tipus de vida social. Tot i així, a Lanzarote va néixer el nostre fill i en aquest aspecte sempre ens quedarà un boníssim record.

Així que van aprofitar l'oportunitat quan els van oferir un nou destí...
Al juliol de 1998 em van oferir feina de nou a l'oficina d'Eivissa, aquesta vegada com a director. Vam tornar a empaquetar i vam fer un altre mudança. Vam viure allà tres anys més i durant aquesta època vaig passar per una experiència molt desagradable a nivell laboral. Al gener de 2001, portàvem a terme obres a l'oficina quan es va enfonsar l'edifici. Tota la premsa nacional es va fer ressò de la notícia. Afortunadament, no hi va haver cap desgràcia personal, ja que tot això va ocórrer a les 7 del matí, però deu famílies que vivien al mateix bloc es van quedar sense casa ja que totes les vivendes van ser declarades en runes. El judici no es va celebrar fins al 2010 i durant el mateix les empreses implicades van arribar a un acord amb els propietaris.

Desprès d'aquesta desagradable experiència van tornar a Mallorca de nou...
Si. A final de 2001 i després de què l'empresa fos venuda a un grup britànic em van oferir un lloc a la central de Mallorca. En aquest moment vaig començar a viatjar bastant. Em vaig encarregar d'organitzar la implantació i la formació del nou sistema informàtic a totes les oficines que teníem a Espanya. Posteriorment vaig fer la mateixa feina a altres països com Portugal, Turquia, Anglaterra, República Dominicana, Mèxic o Escòcia. Dins del pla d'expansió, la nostra empresa va comprar una agència receptiva als Estats Units i un altre vegada em va tocar dur a terme allà la formació del nou sistema informàtic. Havia visitat Estats Units com a turista un parell de vegades però no havia estat mai a Orlando, on estava ubicada la central de l'empresa.

Quan li van oferir traslladar-se a Orlando?
Al 2005. El treball d'implantació no va funcionar com s'esperava, suposo que degut a la diferència cultural. Per això em van oferir marxar a Orlando durant dos anys. Van pensar que tenir a una persona de l'empresa allà facilitaria les coses. Ho vaig xerrar amb la meva dona i vam pensar que seria una bona experiència pel nostre fill. Vam vendre quasi tot el que teníem i cinc dies abans de Nadal de 2005 vam partir cap allà.

Quina va ser la seva primera impressió a l'arribar allà?
El que em va cridar més l'atenció va ser que tot sembla molt artificial, suposo que pel fet de què la ciutat, com totes les dels Estats Units, té molt pocs anys. Un altre cosa que em va sorprendre va ser la disponibilitat del comerços 24 hores al dia set dies a la setmana. Tot està obert a totes hores. Fins i tot vam poder comprar tot el que necessitàvem per la casa en només tres dies i per Nit Bona ja hi vam poder dormir allà, amb arbre de Nadal inclòs!

On es van instal·lar?
Als Estats Units, la majoria de l'ensenyança és pública i algunes escoles estan molt bé però solen estar a barriades molt concretes. Per a nosaltres era molt important l'adaptació d'en Sergi i per aquest motiu primer vam sel·leccionar un bon col·legi per a ell i després vam cercar una casa que es trobés a la zona. La barriada es deia Dr. Phillips i es troba a només 25 quilòmetres del que s'anomena Down Town, el centre de la ciutat. És un àrea residencial amb cases unifamiliars com les que solen sortir a les pel·lícules americanes.

El vostre fill es va integrar amb facilitat?
Si. Les escoles públiques tenen un programa anomenat ESOL (English for Speakers of Other Lenguages), a través del que es dona un suport individualitzat als fillets que tenen un idioma matern diferent a l'anglès. Disposen d'un professor adjunt que xerra l'idioma del nou alumne i que els ajuda a entendre el que explica la professora. Aquest programa dura fins que el nen és capaç d'expressar-se i escriure perfectament en anglès. Recordo que tres mesos després d'haver arribat a Orlando, en Sergi va convidar a un amic a casa i em vaig quedar totalment al·lucinat quan es van posar a xerrar en anglès. A casa normalment parlem castellà. En Sergi xerra català però té accent mallorquí ja que va aprendre a parlar a Mallorca. Jo només parlo en menorquí quan telefono a la família i quan xerro amb na Eco, que es una coseta que tenim a casa i que, com us podeu imaginar, no em contesta mai.

Com recorda els inicis a Orlando?
Durant les primeres setmanes vaig estar totalment immers en intentar aclarir tots els tràmits administratius. Sembla impossible però els americans tenen una administració tant o més complicada que la nostra. A nivell laboral vaig haver de passar per un procés d'aprenentatge ja que, encara que coneixia bé el negoci, en aquest món cada país té les seves peculiaritats.

Es van adaptar ràpidament a la nova vida?
Si, l'adaptació va ser bastant fàcil. El meu anglès era acceptable i no vaig tenir gaires problemes en aquest sentit. A més, tant a l'oficina com a l'estat de Florida, hi ha molt gent que parla castellà ja que hi ha molta immigració de països sud-americans. En relació al clima, s'ha de dir que a l'estiu fa molta calor i és molt humit. Des del principi ens va obsessionar una mica el tema dels huracans. La temporada dels huracans comença al maig i es perllonga fins l'octubre i durant aquest temps la televisió dóna informació constant sobre l'evolució de les turmentes tropicals. A l'any 2004, just abans de que arribéssim, l'huracà Charlie va fer bastant de mal en aquesta àrea. Suposo que qualque dia ens tocarà passar-ne un.

Quan va finalitzar aquesta primera etapa als Estats Units?
Vam viure a Orlando durant tres anys i la veritat és que ni la meva dona ni el meu fill van estar massa contents de tornar a Espanya. Vam tornar a Palma, on em van oferir un lloc de feina com a responsable del que s'anomena "reveneu management", que consisteix en decidir el marge que tenim per aplicar al nostre producte per a ser competitius al mateix temps que treim la màxima rendibilitat. De nou em va tocar viatjar bastant i aquesta vegada vaig tenir l'oportunitat de visitar països asiàtics, una part del planeta que encara no coneixia. La veritat és que la feina era molt interessant però el meu fill i la meva dona no acabàvem d'estar a gust a Mallorca.

Per què?
Encara que teníem amics a Mallorca, na Domi va fer molt bones amistats a Orlando, sobretot amb una de les professores de l'escola on anava el nostre fill. En Sergi també tenia amics a Palma però havia viscut a Orlando entre els 5 i els 8 anys i es pot dir que, d'alguna manera, havia crescut allà. Quan va sorgir la possibilitat de tornar als Estats Units ho vam parlar i tots vam estar d'acord en què era una bona idea.

Van creuar l'Altàntic de nou...
Sí. Vam arribar a Orlando a l'agost de 2010, ens van instal·lar a uns 500 metres de la casa on vam viure la primera vegada i en Sergi va anar a la mateixa escola. La veritat és que aquesta vegada tot ha estat molt més fàcil. És com si no ens haguéssim anat.

Tenen previst quedar-se a Orlando durant una temporada llarga?
Sí. Hem arribat a la conclusió que el nostre fill necessita un temps d'estabilitat ja que, fins ara, ha viscut en cinc cases diferent. M'he compromès amb la meva família a què, com a mínim, estarem a Orlando sis anys, després ja veurem. Aquest son els nostres plans però tot depèn de la feina.

Què és el que més li agrada de la ciutat?
La multiculturalitat i que tenim l'oportunitat de visitar una part del món que des d'Espanya seria més complicat. Pel contrari, no m'agrada el capitalisme exagerat del país i que les cobertures socials siguin mínimes. Es molt trisc veure gent de més de 70 anys que ha de seguir fent feina per tirar endavant.

Troba a faltar Menorca?
Sí. Solem passar tres o quatre setmanes a l'Illa al mes de juliol. Això em permet gaudir de les festes de Sant Martí i retrobar-me amb la família i els amics. També aprofito els viatges que per motius de feina he de fer a Mallorca per fer un bot fins a Menorca i estar un parell de dies amb els meus pares. La veritat és que, a més de trobar a faltar a la meva família, enyoro fer alguna escapada amb els amics, veure els partits del Mercadal els caps de setmana i poder berenar llegint "Es Diari", com feia quan vivia a Menorca.

Li agradaria tornar a instal·lar-se a Menorca qualque dia?
Sí, i fins i tot estic pagant una casa a Es Mercadal. Tot i així, no penso que sigui possible tornar mentre hagi de fer feina. No descarto tornar-hi quan em jubili, si tota la família hi està d'acord.

Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info