"S’ha de cercar sempre el costat positiu de la vida"

Quan algú entra a la seva web, el primer missatge que rep és "Si creus en els somnis, ell se crearan". El que li està passant a vostè és un somni fet realitat?
Sí. Ha estat un any potent, amb l'èxit del llibre, de la sèrie de televisió... És un moment únic, he tingut un any amb molta sort, en què també ha intervingut Menorca. Per açò aquesta presentació d'avui (per ahir) és una espècie d'agraïment a l'illa on vaig escriure el primer capítol del llibre i on vaig veure el quadre de Llorenç Pons que em va inspirar el llibre.

Un quadre, una simple imatge, pot inspirar tota una novel·la?
Hi ha alguna cosa en els quadres de Llorenç Pons i els seus personatges perduts. Ja va ser portada del meu llibre anterior. En el cas de "Si tu em dius vine", vaig veure el quadre que ell estava a punt de pintar de blanc perquè no li agradava i de cop vaig veure el personatge principal, els secundaris i la trama en una sola imatge. El retrobament amb aquell quadre fou molt potent. Vaig tenir molta sort de trobar-lo el mateix dia que vaig escoltar la primera frase del llibre, la que diu que "quan creus conèixer totes les respostes, ve l'Univers i et canvia les preguntes". Fou un dia molt especial en què es van unir una frase i una imatge.

Quin és el secret del seu èxit?
La veritat és que no hi trobo una explicació. Aquest "Si tu em dius vine" és un llibre que he escrit amb molta passió i el que més m'ha entretingut. Són divuits anys escrivint, i de cop, un llibre es col·loca molt bé en vendes i sobretot, agrada molt a la gent. He tingut molta sort.

Algú ha dit que vostè escampa optimisme per allà on passa.
Té molt a veure amb els tres càncers que vaig passar i amb la meva etapa a l'hospital. Sempre he dit que les pèrdues poden acabar essent guanys, i que les coses dolentes s'acaben convertint en bones. Tinc la sensació de viure temps extra, anys que potser ja no em tocaven pel percentatge de probabilitat de supervivència que em van donar. Per açò, ho intento aprofitar, i ara estic vivint una època molt bona, tenint llibertat d'escriure les meves històries i fer el que vull fer.

I com es fa per veure sempre el costat positiu de la vida?
En el meu cas té molt a veure amb el fet d'haver passat experiències que teòricament són dolentes. Jo he après molt de la meva malaltia i de l'estada a l'hospital. Quan estàs tan a prop de la mort, li perds la por i veus les coses de manera diferent. He tingut una infància i una adolescència diferent, i potser per això veig la vida d'una forma diferent. Però hi ha molta gent que busca el cantó positiu de la vida, que és el que s'ha de fer.

Durant la seva etapa a l'hospital, vostè i els seus amics feien un pacte. Quan algú d'ells moria, els altres havien de viure la seva vida i complir els somnis del qui marxava. Per aquesta decisió, a vostè ara li toca viure 4,7 vides.
És un pacte que a mi m'agrada molt, i que sempre tinc la sensació d'estar complint. És com tenir gent a dintre teu i anar complint els seus somnis. Quan faig alguna cosa que alguna d'aquestes persones que ja no hi són volia fer, açò em fa sentir molt feliç.

A la sèrie "Polseres vermelles", els protagonistes diuen que a un grup d'amics sempre hi ha el líder, el segon líder que seria líder si no hi hagués el líder, el guapo, el llest i l'imprescindible i la noia. Qui era vostè?
Jo m'identifico molt amb el paper del Roc a la sèrie, el nen que estava en coma a qui li atorgaren el paper d'imprescindible, i també amb el Jordi, el segon líder.

A la sèrie hi ha un altre personatge, el Benito, un senyor major que fa d'estaló dels nens, i els dóna consells i els ajuda. Vostè també va tenir algun Benito durant la seva malaltia?
I tant! És una de les coses més xules, conèixer gent gran que s'acaben convertint en pares i avis. Tens la sensació que te tracten com un adult, i aprens molt d'ells.

Explica vostè que cada any intenta trobar vostè dotze perles, persones que marquen la seva vida. N'ha trobat alguna a Menorca?
Llorenç Pons és una perla. Em va ajudar a una obra de teatre, m'ha deixat dos quadres per a les portades dels meus llibres. Presentar el llibre aquí també és una espècie d'agraïment cap a ell. Els seus quadres em fan pensar molt, i tenen alguna cosa poderosa. A més, quan el coneixes i descobreixes una de les persones més bones i honrades que conec, fa que valoris encara més el seu art. Ell podria estar exposant els seus quadres on volgués, però continua a Menorca pel que s'estima l'Illa.

La seva filosofia segons la qual les pèrdues poden acabar essent guanys es podria aplicar en aquest temps convuls de crisi econòmica?
Sí, però jo crec que la lliçó ja està apresa, que en aquesta crisi ja hem tingut prou pèrdues i ja hem après tots els guanys que podríem aprendre. Un amic meu diu que la crisi se superarà després de Nadal, i confio molt en ell. Tinc ganes que desaparegui tot açò. Ja és hora de passar pàgina.

Vostè ha viscut, com diu, una experiència personal prou complicada, plena d'entrebancs que ha superat un rere l'altre amb èxit. Per açò, a vegades explica la seva vida als nens malalts dels hospitals. Què els diu?
Els dic que no deixin de lluitar, tant ells com les famílies. El càncer és una malaltia molt coral. Un nen no pot deixar de ser nen o adolescent pel fet de ser a un hospital. Han d'utilitzar la força brutal que sorgeix quan estàs lluitant. Quan vaig als hospitals, tinc la sensació que sóc jo qui aprèn més d'ells, precisament per aquesta força que tenen. S'ha de gaudir fins i tot del temps en què estàs malalt.