L’OCIM, a la batuta de Gordan Nikolic, satisfà el públic amb el seu virtuosisme

Per força cal recordar l'actuació –memorable actuació- del Festival de Música d'Estiu de l'any passat, en observar el paral·lelisme, la coincidència, no sé si casual o causal, amb que Gordan Nikolic dissenyà ambdós programes. Recordem que en aquella ocasió el programa va estar constituït pel "Concerto" per a violí i orquestra de Beethoven i la simfonia "Escocesa" de Mendelssohn i el de dilluns passat vam escoltar el denominat comunament "Triple concerto" per a piano violí, violoncel i orquestra del primer i la simfonia "Italiana" del segon.

I no puc fer de menys que comparar dues obres d'idèntica forma musical i fruit del mateix geni, a l'hora de concloure'n resultats. El concerto de violí és una obra "gran", una gran obra per a lluïment d'un solista (el propi compositor en féu una versió per a piano) amb l'embolcall d'una orquestra que té un fort protagonisme, de manera que no es pot concebre l'un sense l'altra. El que es dóna a conèixer en els programes com a "Triple concerto...", és, en veritat, un trio per a violí, violoncel i piano, amb l'acompanyament genèric d'un conjunt orquestral, que no aporta res de nou a l'obra colossal del geni de Bonn. He de creure que el mateix compositor s'adonà de que era així, i amb les tres part solistes féu un trio, que té, pràcticament, la mateixa consistència. En el "Triple concerto" entre els solistes i l'orquestra la connexió és absent i els tres solistes exposen l'argument musical per a ells i entre ells. Actuen com a un trio, amplificat, sí, per una orquestra que reforça les textures; paro que no convenç de la seva imperiosa presència. L'estructura és poderosa, plena d'encerts, de novetat, d'originalitat, tot el que caracteritza i exalta en l'obra beethoveniana. Llàstima emperò que dilluns el trio protagonista esdevingués un "duo", per obra i gràcia –desgràcia en aquest cas- de la disposició del piano, que sense la tapa quedà sord, amb un so que per res recordava el magnífic instrument que és i que resultà inaudible en massa moments, tot i que, en la seva discreció, el pianista i posàs tota la seva voluntat i art amb una correcció encomiasta.

Malgrat tot Gordan Nikolic al violí, Celine Flamen amb el violoncel i Stefan Petrovic al piano aportaren l'esperit romàntic que respira l'obra, amb llibertat de fraseig, en una síntesi d'expressivitat compartida, que deixà satisfet l'auditori que omplí l'església del Socors. Nikolic féu ostentació d'enorme capacitat tècnica. No de bades és un virtuós d'excelsa qualitat i un artista compromès.

Romanticisme

La segona part del concert encetà amb una obra que no figurava en el programa: una de les simfonies per a corda de l'adolescent Felix Mendelssohn, en un sol moviment, que va permetre revalidar la qualitat de la secció de corda de l'orquestra.

A partir del segle XVIII i especialment en el XIX Itàlia fou un poderós incentiu per als artistes: per a pintors, poetes i músics fou meta obligada com a font d'inspiració. Bona prova en són el "Capritx italià" de Tchaikowsky, "Harold a Itàlia" i el "Carnaval romà de Berlioz", la simfonia "Roma" de Bizet o la "Serenata italiana" de Wolf. Mendelssohn la visità també i el resultat fou la quarta simfonia, la "Italiana". No es pot parlar emperò d'una obra que observi una influència veritable del país, de la gent, del país, de la cultura popular. L'epistolari del compositor s'estén en les lloances i els mèrits de l'art que atresora, dels bells paisatges muntanyencs, de l'encís de Venècia, de les evocadores runes romanes... Però aquest cabdal li bastà per crear una obra genuïna, que no descriu, sinó que es deixa emportar per evocacions subtils i que solament al final capta un tema autènticament italià, napolità, doncs la Campània, amb el port mític, les illes cantades fins a l'infinit, les ciutats ressorgides de la sorra volcànica , foren l'imant al que cap romàntic que es respectàs, es pogué sostreure. I el "saltarello" una dansa vivaç, frenètica, sensual fou recollida per Mendelssohn per cloure una simfonia que tardà molt temps en trobar la seva forma definitiva, refeta encara en diverses ocasions, després de l'estrena, si bé aquestes revisions van desaparèixer i sols queda la partitura primera, estrenada l'any 1833. Servant un server caràcter contrapuntístic propi del classicisme, la llibertat total del compositor la situa en el context de la modernitat del segle XIX. És una obra romàntica en estat pur. I Nikolic la portà amb la mateixa llibertat, fent notar l'essència romàntica de la peça. L'orquestra, amb el seu coneixement del director i del tipus de música evidencia la transparència i simplicitat deliciosa que respira l'obra, donant testimoni des del primer moviment, ajogassat i saltívol, del compromís i dedicació dels músics, Força, dinamisme i contundència, exposats amb convicció per un petit exèrcit d'estricta disciplina, obedients a una direcció aparentment inexistent. L'andante, inspirat en un aire popular de la Bohèmia, fou expressat amb molt sentiment per l'oboè, el fagot i les violes, amb el contrapunt de la flauta que alleugera el clima melangiós de la balada i el conjunt orquestral, hi posà nitidesa extremada i delicada expressivitat. Cal fer esment del treball de la corda de baixos, els violoncels –sense oblidar els contrabaixos- veritablement encomiàstica. El pianissimo final, una delícia!

Coda final

El scherzo assolí la gràcia i agilitat que exigeix el moviment, clar i lluminós amb el seu ritme ternari i tonalitat major, amb clar contrast amb el moviment final en tonalitat menor. Aquí l'orquestra mostrà la seva eficiència, perfilant un discurs llambresc i brillant en un vòrtex d'arravatament irresistible. Una pàgina on una orquestra ha de demostrar si és o no és. L"Illa de Menorca" s'emportà un merescut excel·lent.

Nikolic preparà l'orquestra amb disciplina admirable i obtingué una rica diversitat de plànols sonors i un fraseig elegant de notables matisos. Si en el moviment lent l'orquestra va obtenir una força expressiva notable de veritat, en els moviments ràpids va fer ostentació d'una gran força rítmica i un transport frenètic d'efectivitat indubtable, en unes obres en les que el virtuosisme dels intèrprets no pot deixar d'aflorar.

Un gran èxit que, he dit més amunt, deixà prou satisfet el públic que ovacionà calorosament l'orquestra i el director i solista Nikolic.

Concert a Maó

L'actuació de l'Orquestra de Crambra Illa de Menorca ahir vespre al Teatre Principal va comptar amb una bona resposta de públic, tot i que inferior a altres actuacions de la prestigiosa formació, segons informa Tiago Ameller. Les activitats al centre de la ciutat, com tots el dimarts podrien haver restat una mica de presència.

El concert va ser d'una excel·lent qualitat, amb una bona sonoritat per les condicions òptimes del Teatre Principal.

D'entre els solistes de la primera part va destacar especialmente el violinista Gordan Nikolic, responent així a les expectatives creades per la seva gran trajectòria musical. Aquest concert representa una nova fita pels festivals d'estiu.