Miquel Àngel Casasnovas, o el plany d’una societat deseducadora

Després, s'han forjat en el moviment romàntic, com ara el cas de Rafael Oleo i Quadrado i son cosí Josep Maria Quadrado Netto.

En tercer lloc, va sorgir, a les acaballes del XIX, l'erudició com a filla de mena de l'arquetip burgès en les persones prou significatives de Pere Riudavets Tudurí, Joan Benejam Saura, Francesc Hernàndez Sanz, Lafuente Vanrell i algun altre nom d'aportacions prou gràvides a la bibliografia historiogràfica de ca nostra.

Molt més tard, quan el XX feia el darrer terç, hi han aparegut els historiògrafs acadèmics; açò és: aquells que presentaven excel·lent formació acadèmica ells mateixos, i aquells que, a la vegada, encarnaven la figura del docent historiògraf i l'historiògraf docent en estat pur.

En pertanyen figures excel·lides com la d'Andreu Murillo en primer lloc. O la de Miquel Àngel Casasnovas ara mateix, autor d'una obra d'investigació històrica ja descomunal, a banda de ser un docent claustral a l'institut de Secundària degà del municipi de Ciutadella. I, per extremar encara més el reguerol, avui també director del centre docent.

Us han elegit nou director de l'IES Josep Maria Quadrado. ¿Quina feina voleu desenvolupar-hi, al capdavant?

Crec que tot l'equip directiu ens ho hem pres com un servei a la comunitat educativa del "Quadrado". Tenim molt clar que hi ha molts punts forts que volem potenciar, alhora que intentarem millorar aquelles coses que potser no funcionin tan bé. L'objectiu, en tot cas, és oferir un ensenyament de qualitat que capaciti plenament els nostres alumnes per afrontar el complex món en què els tocarà viure.

Us adonau que governar un institut de Secundària, vista l'alta taxa de matrícules, és com veure'ns de batle d'un poble que, amunt o avall, tengui devers mil persones sota el seu govern?

Més de cinc-cents alumnes, setanta i escaig professors, personal no docent... Si hi sumam les famílies, són bastant més de mil les persones implicades. Però no crec que governar sigui la paraula adient. El director ha de procurar més exercir l'auctoritas més que no la potestas. Entre els professors, si podem continuar amb els llatinismes, no deixa de ser un primus inter pares que quan acabi el seu mandat tornarà a les classes com un més. El director ha d'intentar coordinar un equip molt ampli de persones, liderar el projecte comú del centre, gestionar el dia a dia de l'institut, delegar funcions en les persones més idònies, actuar com a relacions públiques, fer de pont amb l'administració educativa... És clar que tot això i molt més no ho fa sol, cal tenir un bon equip darrere ―i crec que el tenim― per tirar endavant el projecte educatiu, a més de la col·laboració ―absolutament imprescindible― de les famílies. Un institut de Secundària és quelcom molt més complex del que sol suposar-se des de fora estant.

Per cert, ¿com es recuperarà la perduda auctoritas dels clàssics en favor dels soferts ensenyants?

És una qüestió molt complicada per respondre-la en poques paraules perquè hi intervenen molts factors, no només l'escola. És fonamental l'estreta col·laboració amb les famílies, que han de confiar en el professorat. Però també és una qüestió de tota la societat. En aquest sentit, convé recordar el que diu José Antonio Marina recordant un proverbi africà: "Per educat un fillet, fa falta tota la tribu". Malauradament, la societat massa sovint és més aviat deseducadora.

Què li demanau a l'autoritat educativa autonòmica per a l'institut i per al vostre mandat?

Col·laboració en tots els nivells i, sobretot, que en aquest temps de crisi i de retallades tengui sempre present que l'educació no és una despesa més, sinó la inversió més estratègica que pot fer una societat, molt més enllà de qualsevol infraestructura material. Precisament en aquests moments de crisi econòmica és quan es noten més els enormes dèficits educatius d'una societat teòricament rica com la de les Illes, però amb una despesa en educació molt per sota de la que hauria de ser.

Entretant, sembla que, en el vostre particular cas, ensenyar història no us fa perdre l'escriure, ans al contrari.

Certament hi ha professors d'història que no investiguen ni publiquen –als instituts són la immensa majoria, no així a la Universitat, on docència i recerca van molt lligades− i hi ha historiadors que mai no han donat una classe. A mi, en particular, la recerca m'ajuda molt en les classes i, a la vegada, el fet de donar classe a alumnes que van dels 12 als 18 anys m'ajuda a escriure. Molt sovint els historiadors escrivim llibres avorrits que cauen de les mans, escrivim per a una petita majoria d'iniciats o directament per al gremi. Estic molt content quan algú em diu que ha llegit un dels meus llibres i que li ha agradat molt perquè l'ha entès.

De fet sou l'historiògraf més prolífic i més científicament solvent que ha dat Menorca fins ara... ¿Us veieu com el Ramis del segle XXI, algú que fou l'oracle dels estudis d'història a la Il·lustració?

Déu me'n guard de comparar-me amb altres autors! Jo tenc la sort de treballar en allò que m'apassiona i ho faig tan bé com puc i sé. Procur ser el màxim de rigorós, tant amb les dades com en les interpretacions i aplicar les metodologies d'investigació que cada projecte de recerca requereix i tot l'objectiu que em deixa ser la meva subjectivitat inherent a qualsevol persona, també a l'historiador (l'objectivitat pura no existeix). També som molt exigent i crític amb la meva feina, però crec que no som jo qui s'ha de comparar amb altres historiadors passats o actuals.

Quants milers de pàgines portau editades en relació a la història de Menorca.

No he fet un desglossament entre història de Menorca (la major part de la meva obra, certament) i la que no ho és. En conjunt, però, he publicat sol o en col·laboració amb altres autors un total de 130 treballs, dels quals 25 són llibres i monografies. La resta són capítols de llibres o participacions en obres col·lectives, ponències i comunicacions publicades en actes de congressos i articles en revistes especialitzades. Si no comptam les col·laboracions de premsa, actualment superen les 7.800 pàgines impreses.

Però, fet i fet, ¿és intel·lectualment correcte parlar d'una història particular de l'illa de Menorca? O més aviat som una busca perduda en el mar de la història espanyola, i fins la història del Mediterrani sencer?

Més que de la història de Menorca hem de parlar de la història de les societats humanes que al llarg del temps han poblat aquesta illa. M'agrada aquella expressió eclesiàstica que, per fer referència a una església particular, parla de "l'església que peregrina a tal lloc" i que per local que sigui no deixa de ser universal. Podríem dir el mateix de la història de Menorca o, més pròpiament, la història dels menorquins. La nostra història, com totes, és local per quant està arrelada en un lloc concret −locus− però que alhora és universal perquè les seves vinculacions molt més àmplies. El que passa és que una illa és un territori cos en ell mateix, ben definit per un límit que és el mar, per la qual cosa és més fàcil que es doni una identificació entre l'illa i els seus habitants.

Historiogràficament parlant, ¿nosaltres què som? ¿Com ens contemplen els ulls d'un historiador com vós?

Tot i els grans canvis socials i demogràfics de les últimes dècades, el nucli dels menorquins continuam essent hereus de 1287. No és casual que la nostra festa sigui la diada de Sant Antoni, el 17 de gener. Des d'un bon començament els menorquins van saber veure que aquell fou el seu moment fundacional per quant implicà l'establiment dels trets que els identificaven com a poble: les lleis i institucions adaptades al marc insular, la religió i la cultura cristiana i la llengua catalana. A partir d'aquí el poble menorquí ha evolucionat al llarg de més de set segles fins adoptar la seva fesomia actual, però els trets que he assenyalat continuen conformant, amb els matisos que es vulgui, el més íntim de la seva personalitat. I aquesta ha de ser la base que ens ha de servir per a projectar-nos vers aquest món de globalització accelerada.

Miquel Àngel Casasnovas, ha fet una cosa molt difícil, impensable i excepcional: escriure amb elogis una història general de les Illes Balears sense ser mallorquí. Inclosos, és clar, els elogis de Mallorca.

Alerta em replica de seguida com una sageta que domina la matèria: Josep Maria Quadrado, que era, com jo, de Ciutadella, també ho va fer.

Teniu tota la raó que jo li faig, però no oblideu que ell, a diferència de vós, ho va fer de Mallorca estant, i, per açò mateix, essent vist com a mallorquí de Palma. Vós, en canvi, ho heu aconseguit sense sortir de Ciutadella. La fita és única, dificilíssima, d'aquelles que fan de mal emular, gairebé irrepetibles.