Antoni Orfila i Rotger, l’oblidat diputat maonès del regnat d’Isabel II

Antoni, en efecte, fou germà del celebèrrim doctor i catedràtic, fundador modern de la toxicologia, Mateu Orfila (1787-1853). Havia nascut a Maó el 30 de juliol de 1796. Va ser el fill benjamí de la família, completada amb la germana Bàrbara. Ben prest, per devers l'adolescència, passaria a viure a Madrid, potser per resseguir uns anys de formació en el camp del dret. Però, tanmateix, el seu nom apareix titllat d'hisendat en la copiosa documentació electoral que sobre ell tenc recollida. Home consagrat a la política i als negocis, va ocupar set vegades un escó —set, que aviat és dit!— en el Congrés de Diputats en representació de l'illa de Menorca. El trobam a les eleccions de 1840, 44, 46, 50, 51, 53 i 57. Per tant, es tracta d'un diputat que desplegà la seva vida parlamentària, sobretot, en el curs enter de la Dècada Moderada (1844-1854) del regnat d'Isabel II.

Fa un floc d'anys, l'ofici incert de cronista em portà a conèixer Cristian Ruiz, aleshores cap del gabinet de la ministra de Cultura Esperança Aguirre en els anys, és clar, que l'actual presidenta autonòmica de Madrid ostentava aquell càrrec d'Estat. Idò, aquell home elegant, educat i culte resultà ser Orfila de segon llinatge. Però no pas un d'ordinari, sinó de la famosa nissaga del doctor Orfila. Cristian Ruiz Orfila, nat a Madrid l'octubre de 1964, és llicenciat en Dret (1988) i màster internacional en Direcció d'Empreses per l'Instituto de Empresa (1991). Actualment, és sotsdirector de la Fundación Canal de Isabel II i el seu director d'exposicions. Per branca materna de la senyora Teresa Orfila Otermin és un descendent carnal directe d'Antoni Orfila Rotger, el germà del toxicòleg que visqué instal·lat a Madrid tota sa vida.

En el camp empresarial, he vist el nom d'Antoni en un rar llibre titulat "El Indicador de Madrid para 1858", imprès a la capital. Ens assabenta que feia el domicili a la Corredera Alta de San Pablo, 27. Ben a la vora, hi mantenia un comerç minorista, mentre que al carrer Esparteros regentava un magatzem i una fàbrica d'espelmes de cera esteàriques, vegetals i d'esperma. Tanmateix, aquest no va ser l'únic negoci florent. Potser que un dels més suggeridors —alhora el més lucratiu dels que en sabem quelcom— fou el que l'havia d'emportar al camp de l'empresariat miner de Castella. Poc després de la descoberta d'una primera mina de plata a Hiendelaencina (Guadalajara), Antoni Orfila aviat apareixerà a la llista dels socis fundadors de la societat explotadora de la perforació anomenada Santa Cecília, la pionera de la riquíssima zona argentífera espanyola, una mena d'Eldorado reeixit en el cor de les crisis econòmiques del XIX espanyol. Fou a partir del 1842, data de la localització del jaciment a cura de l'agrimensor navarrès Pedro Esteban Gorriz. Els lligams amb la província de Guadalajara potser li'n provenien del fet conspicu de ser, llavors, l'administrador del patrimoni econòmic colossal del quinzè duc de l'Infantat, Mariano Téllez-Girón y Beaufort Spontin, amb palau senyorial d'estil gòtic tardà a la mateixa ciutat de Guadalajara. Una semblant preeminència, a més, el deixà en contacte amb la política local de la comarca. Fou així que la reina el nomenà alcalde de Guadalajara capital. N'ocupà el càrrec del 31 de març de 1844 al 13 d'agost de 1845, segons el que m'ha assegurat telefònicament Javier Barbadillo, titular de l'arxiu històric de la localitat. En el sector miner, que li produirien, creïblement, abundants i substanciosos lucres, s'hi conduí amb un bon avantatge, científicament parlant. Abans de comprometre's com a soci i, per tant, abans d'arriscar cabals propis, Antoni Orfila envià mostres diverses del mineral, per fer-ne les prudents anàlisis químiques, al seu germà Mateu, que ja vivia exalçat en una fenomenal reputació europea com a químic. La resposta afirmativa i optimista de Mateu, és clar, l'animaren de seguida a participar de la febre argentífera que es desencadenà a la comarca dels filons. Els negocis miners es perllongaren, ben segur, un grapat d'anys, perquè el nom d'Antoni apareix encara el 1857 formant part d'un organisme anomenat Directiva Central de la Indústria Minera, depenent del Ministeri de Foment. En passar avall el 27 de juny de 1864, Menorca el sabé recordar a penes, de retop, per una gasetilla del 29 copiada del diari madrileny "La Correspondencia", del director Manuel de Santa Ana: "Anteayer ha fallecido en esta Corte, casi repentinamente, el Sr. Antonio Orfila, persona muy conocida y una de las que más contribuyeron al desarrollo de la industria minera de Madrid, y de las que mayores resultados han obtenido de las grandes explotaciones del rico distrito de Hiendelaencina. Dícese que fue acometido de un accidente apoplético a cosa de las cuatro de la tarde, y cuando llegó el Dr. Asuero, que parece fue llamado inmediatamente, le halló ya cadáver".

Cristian Ruiz, com a rebesnét d'Antoni Rotger, ¿quan i com pren consciència personal de pertànyer a una excel·lida nissaga històrica d'arrel menorquina?

Un germà de la meva mare, Manuel Orfila Otermin, va ser el receptor i el transmissor de la tradició de la família Orfila. És a través d'aquest conco que els meus germans i jo mateix vam començar a conèixer una mica la història de la família, d'altra banda, tan interessant i tan plena d'aventures. Record que, de petits, ens encantaven els relats sobre l'assalt de pirats que Mateu havia patit en el seu primer —i únic— viatge marítim quan son pare volia que cursés la carrera de pilot de la marina mercant.

Per cert, ¿coneix la terra originària del vostre llinatge?

Sí. He visitat Menorca prou vegades. La primera, jo ja era adult. Tindria devers 20 anys, o més. Em vaig endur una grata sorpresa en comprovar la freqüència tan intensa del meu llinatge matern a l'Illa. M'agrada molt que Menorca hagi apujat tantes posicions en el turisme internacional. És una meravella d'illa, i, per sort, roman molt ben conservada.

¿Quins records familiars guarda sobre Antoni Rotger? Malgrat l'atapeïda vida política i el pes que arribà a forjar-se en el món mercantil de Madrid, ¿no li sembla un personatge esvaït, potser injustament, sota les boirasses de la història parlamentària, però en particular de la història insular?

Per al cas concret de Menorca, no li ho sabria valorar raonablement. No conec la societat illenca prou com per tenir una opinió vàlida. A Madrid, però, no hi falten evidències, en sentit negatiu, de la vostra pregunta. Així Mateu com Antoni són dues figures molt desconegudes; i la biografia d'Antoni, no en parlem... Dins la nostra família, dissortadament, tampoc tenim massa documentació sobre ell. Durant els aldarulls de la Guerra Civil, la casa familiar de Madrid va ser saquejada. Estic segur que, altrament, hi hauríem trobat infinitat de papers. Però, al capdavall, tot es va anorrear. Una pena, una trista, irreparable pena...

¿Què sentiria si algú, de cop i volta, anunciés la promoció d'un acte cultural d'homenatge i de record públic a qui va defensar els interessos públics de l'Illa posat als bancs del Congrés en set eleccions?

No podríem, com a família, sinó sentir un vivíssim interès davant una iniciativa així. I també, és clar, molt d'orgull. Els parlamentaris d'avui podrien aprendre moltes coses recomanables dels prohoms del segle XIX!

¿Res ni un fil de la documentació familiar no es va salvar de l'horda que devastà molt de patrimoni cultural? ¿Ni una carta, ni un llibre, cap objecte innocu que Antoni Orfila hagués usat en vida?

Li ho he referit abans: durant la guerra gairebé tot es va perdre, llevat d'alguns retrats íntims. Per exemple, unes aquarel·les molt ben traçades de l'avi Antoni i la seva muller, una altra magnífica aquarel·la de Palmaroli del seu fill, també dit Antoni, i una simple fotografia de l'esposa d'aquest, Josefina Escobar. Res més.

¿Ha "pelegrinat" la famíliaa París per tal de veure el Musée Mathieu Orfila de la Facultat René Descartes París V; o potser el mausoleu funerari que hi ha al cementeri de Montparnasse; o el carrer parisenc que té dedicat suvora l'Òpera Garnier? I millor encara: ¿ha visitat tal volta la casa natal de Mateu, Bàrbara i Antoni, aquella del sobri medalló de marbre que campa sobre la façana de l'immoble de Maó?

Sí, sí; jo personalment conec el carrer de París, com també la petita i cèntrica via de Madrid, en el cor del barri de Chamberí. Pel que fa al Musée Orfila de la capital francesa, tenc notícia de la seva existència, però diverses restriccions que condicionen les visites espontànies, no m'han permès mai, encara, visitar-lo. Una llàstima.