Sílvia Coll-Vinent, o els ponts culturals de l’Illa amb Catalunya

És una dona bastida sobre un currículum acadèmic d'evident plausibilitat. Ara com ara, els seus vincles menorquins d'allò més explícits sols la relacionen amb la, diguem-ne, Menorca dels estius -vull dir amb l'illa de la vacança al sol, confusa dins l'aiguabarreig anònim de les glopades de turistes que l'avió o el vaixell ens transporten sense destriar, sense evidències nominals concretes de mar enllà. I, tanmateix, fóra una badada de mal explicar que, tard o d'hora, no mirem d'esforçar-nos per incorporar-la al nostre panorama viu i actiu dels qui tenen llurs biografies consagrades a la recerca i la reconstrucció cultural del passat; d'aquell passat substancial que ens afaiçona des del bessó primigeni. En el seu cas, aporta una obra investigadora centrada en la història de la literatura catalana del segle XX; en particular, sobre la qüestió de les traduccions de la novel·lística en llengua anglesa en el tombant de la passada centúria. És nascuda a Barcelona el 7 de gener de 1963, i exerceix la docència universitària com a professora de Literatura i coordinadora del departament d'Humanitats a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull. Té cursada la llicenciatura en Filologia Catalana, i va guanyar el doctorat a la Universitat d'Òxford l'any 1996. Ho féu, amb honor i elogi, amb la tesi "The Reception of English Fictional and Non-fictional Prose in Catalonia (1916-1939), with Particular Reference to Edwardian Literary Culture", encara inèdita.

Ha estat lectora de català al mateix centre superior d'Òxford durant tres anys; professora de traducció a la Universitat de Vic (1996/99) i, d'ençà el 2000, professora de Literatura Anglesa i Catalana a la Facultat de Filosofia de la Ramon Llull. Ha publicat diversos articles sobre traducció i recepció d'autors britànics a Catalunya durant el període d'entreguerres i ha col·laborat en la redacció del "Diccionari de Traductors" (ara en premsa). També ha publicat estudis sobre Pau Romeva, Maurici Serrahima o Rafael Tasis com a divulgadors i crítics literaris dedicats a l'àmbit cultural anglosaxó.

Aquest passat pont del Pilar, lluny de deixar-se vèncer per la buidor mental, ha fet cap a Menorca, la terra del pare. Però no pas per nodrir-hi enyorances genealògiques, o per divagar com a viatgera erma abans que el fred humit de l'hivern mediterrani ens tanqui la copinya del cor, sinó, ben al contrari, per enclaustrar-se a l'arxiu Hernàndez Móra de Maó; açò és: per obrir-se al món dels documents i els llibres que asseguren una fascinació copiosa, i que tracen camins intel·lectuals eviterns de gran oxigenació per a l'ànima. La seva passió ara mateix és estudiar a fons l'obra i el pensament de Joan Estelrich i Artigues, aquell brillant intel·lectual de Felanitx que, dins la primera dècada del XX, proclamava que l'illa de Menorca havia estat la terra del seu desvetllament espiritual, la medul·la mateixa d'una ferma, indeclinable catalanitat que en determinà el biaix de sa vida.

D'on neix l'evident anglofília (si més no, lingüística) que demostra el seu ric i qualificat itinerari acadèmic? És potser una deixa de la menorquinitat paterna, si fem bo el tòpic de la Menorca de remors britàniques produïdes en el segle XVIII?

Tal vegada. Amb la família vaig viatjar dues vegades a Anglaterra (i Escòcia), però era ben lluny de pensar que acabaria fent de lectora de català a Òxford. Va ser allí, l'any 1992, que em vaig inspirar per fer la tesi, sobre recepció de literatura anglesa, victoriana i eduardiana, en la literatura catalana d'entreguerres.

Amb els seus antecedents familiars que la relacionen amb Menorca, ¿acostuma a visitar-nos, o a fer-hi estades, potser, d'estiu? En tot cas, ¿no discorren en un anonimat massa pregon i opac?

De petita, i no tan petita, amb la família hi veníem gairebé cada any, a l'estiu. Repartíem les estades entre cala Alcalfar i Ciutadella. Després, a Ciutadella durant uns quants anys. Ara, portava molt de temps sense venir. Aquest estiu passat (2011) hi he tornat, a Ciutadella, de vacances, i m'ha agradat retrobar oncles i cosins, i algunes relacions antigues, i redescobrir l'Illa. Ha estat tot molt familiar.

Quina és la seva opinió sobre l'Illa: la conservació mediambiental, el tarannà de l'Illa, el punt de progrés que evidencia actualment.
A Menorca hi ha més gent, això és ben cert, si la comparem amb la Menorca de vint anys enrere, quan la sovintejava amb més regularitat que no pas actualment.

Però què hi vols esperar, en ple mes d'agost? El paisatge de l'Illa, sobretot de l'interior geogràfic, es conserva bé. És, per mi, un bon senyal que puguis travessar-la per la mateixa carretera, i fixar-te en les fites de sempre, amb poca, o gairebé gens, edificació nova que espatlli la visió d'un paisatge força verge, prou equilibrat i harmònic. Espero que, a Menorca, no s'hi construeixi mai una autopista. El fet d'estar-me a Ciutadella, en una casa del centre a tocar de la Catedral, m'ha fet sentir la parla menorquina com mai abans, segurament molt més que des d'un apartament a la costa, on tot és potser més impersonal. La llengua hi és molt viva, a Ciutadella.

Quins paratges de l'Illa són els predilectes? A què es dedica quan fa estada a Menorca?
Les cales i les platges del nord de l'Illa, com ara Pregonda i Cavalleria, són les meves preferides, sens dubte. De Ciutadella, em quedo amb Cala Blanca i els envoltants. El que m'agrada és poder perdre'm per camins en bicicleta, de Ciutadella a Son Saura per exemple, i arribar a la cala si pot ser quan ja no hi ha tanta gent. A Menorca, hi faig vacances, i aquestes pràctiques són ben agradables, em resulten plaents.

I culturalment parlant, ¿què en sap, de Menorca? De fet, com s'explica que una intel·lectual de la seva trajectòria la tinguem gairebé passada per alt, en els llimbs dels qui "no existeixen"?

El meu interès per la història cultural de l'Illa es centra a principis del segle XX, i s'ha deixondit fa relativament poc temps, amb l'estudi d'un intel·lectual mallorquí, Joan Estelrich, que va passar uns anys decisius a Menorca, i que va cursar el Batxillerat a l'institut de Maó. Però jo no sóc, ni molt menys, una experta en la matèria. Simplement, tinc curiositat per aprendre d'aquest període i de la influència cultural menorquina, que és molt important per entendre Estelrich i els camins de l'humanisme que va impulsar posteriorment a Catalunya, tot treballant, des de ben jove, i tota la vida, per a Francesc Cambó.

Quin paper li correspon al seu pare, el catedràtic Roberto Coll-Vinent, en el seu desvetllament menorquí?
Menorca ha estat sempre present a casa. El meu pare ens l'ha feta estimar, des que, d'infants, veníem a l'Illa a l'estiu i la repassàvem de punta a punta. Potser he de reconèixer, per la seva influència, que sóc més sensible a la història contemporània de l'Illa, i a les persones que hi han tingut una incidència en el progrés cultural i humanístic, des de finals del segle XIX i durant el segle XX.

A parer seu, ¿existeixen uns països de cultural catalana, una mateixa àrea lingüística i, per tant, una base comunaper a la tasca acoblada?
I tant! Som una cultura perquè compartim una llengua i uns referents culturals comuns. La preservació de la catalanitat a Menorca ha estat més accentuada que en d'altres territoris dels països catalans, això és cert; i estudiar les connexions culturals entre l'Illa i Catalunya forma part de la meva investigació en curs.

En quins projectes de recerca, o de càtedra, es troba vostè ara mateix immersa?

Estic immersa en dos projectes de recerca: un de la meva Universitat, la Ramon Llull, sobre l'escola estètica catalana i les seves aportacions a l'estètica espanyola, en què estudiem les figures del pensament estètic català, i les plataformes en què es divulgaven les seves idees. L'altre és de la Universitat Pompeu Fabra, en el marc del grup TRILCAT, dedicat a la recepció i traducció de literatures estrangeres en la literatura catalana, des dels anys d'entreguerres fins al franquisme. Jo hi he col·laborat amb l'estudi de la recepció d'autors britànics, sobretot. Cada dos anys organitzem simposis especialitzats, i el darrer va ser sobre la traducció i el món editorial català de la postguerra.

Per a quan una conferència seva en alguna tribuna insular, per tal de rompre el malefici que l'ha mantinguda esvaïda als ulls de Menorca?
Ja m'agradaria explicar en alguna plataforma menorquina algunes coses de la meva recerca. Però encara tinc feina pendent per preparar-la.

De fet, és una experta excepcional en la vida i l'obra de Joan Estelrich, algú que tingué un amor intens i constant per Menorca,on rebé el seu primer desvetllamentcultural i de catalanitat...

De moment l'estem estudiant. D'aquest desvetllament cultural menorquí ja s'han publicat coses molt interessants, de Fina Salord i Isabel Graña. Crec que és un tema que dóna força de si per continuar investigant, perquè il·lustra l'inici dels ponts culturals constants que va anar construint Estelrich entre les Illes i Catalunya al llarg de tota la seva trajectòria com a intel·lectual i braç endret de Francesc Cambó en projectes de tanta envergadura com fou, per exemple, la Fundació Bernat Metge.