Josep Maria Casasús Gurí (Barcelona, 1944) és doctor en Ciències de la Informació, periodista i assagista, membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans, catedràtic de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Té el Premi Extraordinari de Doctorat per la seva tesi sobre el periodisme de Josep Pla, i com a articulista ha obtingut els premis Gaziel, Avui i Joan Mañé i Flaquer. Pel que fa al camp de l'assaig, ha estat guardonat amb els premis Xarxa, Josep Vallverdú i Carles Rahola. A més a més, és l'investigador català sobre comunicació i periodisme que ha publicat més llibres i articles sobre aquestes matèries. Té publicades obres com"Ideología y análisis de medios de comunicación"(1972), "Artículos que dejaron huella" (1994) i "Periodisme català que ha fet història" (1996). Avui oferirà la conferència "La ciutat del perdó. El periodisme de Joan Maragall i la Setmana Tràgica", en el marc de la programació d'activitats de la Fundació Rubió. Hem tingut l'oportunitat de parlar amb ell sobre la conferència, i hem aprofitat l'avinentesa per preguntar-li sobre la premsa actual, el periodisme i les audiències.
La conferència que oferirà "La ciutat del perdó. El periodisme de Joan Maragall i la Setmana Tràgica" introdueix el concepte periodisme cívic. A què es refereix? Tenim exemples actuals?
Entenc com a periodisme cívic aquell que practica un compromís social amb un esperit solidari d'atenció als sectors més desfavorits, a les persones més dèbils i marginades, a les necessitats de progrés integral -material i intel·lectual- de la societat i de les nacions. És el periodisme que promou, a més, els valors d'una ètica activa, progressista, mobilitzadora i engrescadora, al servei dels principis que prescriuen actualment els grans documents de deontologia periodística: el de la UNESCO i el del Consell d'Europa. No és fàcil avui trobar exemples rellevants i indiscutibles d'aquesta mena de periodisme. El model que s'hi acosta més és el plantejament general dels canals de TV3, sobretot des de l'actual etapa dirigida per Mònica Terribas, o en espais d'etapes anteriors produïts per Francesc Escribano o per Joaquim Maria Puyal.
Què s'ha fet de la deontologia periodística en mitjans de comunicació com la televisió quan pensem en casos recents com el de Marta del Castillo? Arrel d'aquest exemple hi ha hagut una mobilització a Twitter (@pabloherreros) demanant la retirada d'anunciants d'aquells programes que paguin a persones implicades en delictes. La pressió dels usuaris pot ajudar a exercir un control sobre els mitjans de comunicació? És el moment que les audiències demanin responsabilitats?
És clar que sí. Les audiències, és a dir el públic consumidor de continguts de mitjans de comunicació, són també responsables del comportament ètic del sistema mediàtic. En el marc de la llibertat d'informació en un règim democràtic i amb llibertat de mercat, depèn del públic, en bona part, que prosperin els programes-escombraria a la televisió, que es venguin diaris que difamen, que s'escoltin emissores de ràdio que injurien, o que a les xarxes socials es perpetuïn rumors i falses noticies. Els usuaris exerceixen un control indirecte dels mitjans de comunicació en la mesura que determinen que prosperin els mitjans corruptes. Si la gent deixa de mirar un programa de televisió infecte o d'escoltar una emissora de ràdio calumniadora, posem per cas, aquestes males pràctiques queden condemnades pel fet que els responsables dels mitjans, interessats només en els beneficis que reporten les altes audiències, liquidin el programa (per manca d'èxit comercial) o retirin d'antena al calumniador (també per manca d'èxit comercial). Cal convèncer els empresaris del sector de la idea que és rendible el periodisme responsable.. Cal que quedi clar que respectar l'ètica aporta beneficis al negoci.
Allò que sí és cert és que els mitjans de comunicació estan passant per una crisi evident, tant pel descens d'anunciants com per les noves tecnologies. Com veu el futur de la premsa escrita?
La premsa escrita té futur. Progressarà en el món on avancen les noves tecnologies digitals, de la mateixa manera que va progressar en un mercat on durant quasi cent anys la premsa ha competit de manera successiva i acumulativa amb el cinema, la ràdio i la televisió. Algunes prestacions pràctiques, quotidianes i ecològiques del diari de paper (portabilitat, comoditat de lectura, rapidesa en passar pàgines, estalvi d'energia...) són superiors a les dels aparells de recepció digital. La premsa que prosperarà més en el futur serà la de proximitat, l'especialitzada, i la d'anàlisi i aprofundiment en els continguts. Tindrà menys lectors però estaran més disposats a pagar més (l'escassa publicitat no podrà sostenir el sistema actual de preus simbòlics en la compra d'exemplars) per un producte que anirà dirigit a un públic exigent i selecte, que troba més còmode i més agradable el tacte i la vista del paper, com passa ara amb molts llibres. Els diaris hauran de renunciar al model antiquat d'explotació basat en les grans tirades que atreien fins ara molta publicitat que feia sostenible el negoci entregant molt de paper ocupat per anuncis i venut al preu testimonial de 1,20 euros, preu que no cobreix les despeses mínimes d'explotació. Hauran de renunciar, en conseqüència, a les redaccions amb centenars de llocs de treball. Aquest model del segle XX és ara insostenible. El diari serà un producte adquirit per una minoria culte i sensible, com els subscriptors de la Bernat Metge a Catalunya, que pagarà el preu de cost, com paga ara per qualsevol producte industrial.
La setmana passada van atorgar el Premi Francisco Cerecedo a Miguel Mora qui va dir, parlant del futur de la premsa: "La información es vital, hoy más que nunca. Nos ayuda a saber más, a pensar, a ser más conscientes y a juzgar mejor y exigir más a nuestros gobernantes y a nuestros jefes. Es aire para la democracia, oxígeno para la libertad. Y si no la dejamos respirar, no serán los periodistas o los diarios los que desaparezcan. Serán los ciudadanos". Coincideix en l'opinió?
Sí, en línies generals, coincideixo amb aquesta opinió.
Vostè parla de la deontologia de l'interès públic i de l'interès del públic. En què es diferencien?
Ho diré ras i curt: interès públic és allò que la gent ha de saber; interès del públic és allò que el públic vol saber. No sempre coincideixen aquests dos interessos. Només cal observar els èxits de difusió en el camp de la premsa i la televisió. En proporció, a Espanya es venen més diaris esportius i revistes anomenades "del cor", i es veuen més programes de tafaneria impúdica (allò que el públic majoritari vol consumir) que la premsa més responsable, els periòdics d'informació sobre economia i treball, les revistes de divulgació científica o els programes d'art i literatura a la televisió (allò que el públic també hauria de consumir preferentment).
Es parla què aquesta és una crisi moral. La deontologia periodística és més important ara que mai?
La deontologia és ara més important que mai pel fet que el tret que defineix al periodista en el segle XXI és només el seu compromís ètic amb els valors ètics de la veritat, la llibertat, la justícia i la solidaritat. Gràcies a les prestacions cada cop més avançades de les plataformes digitals tothom por difondre ara missatges. Només es pot considerar periodista, però, aquella persona que en l'elaboració i difusió de missatges assumeix i practica els principis de l'ètica de la comunicació. Qui és periodista no ho determina ara un títol acadèmic, un carnet, o l'afiliació a un col·legi o a un sindicat professional. El títol de periodista l'atorga ara més que mai el compromís cívic, social i solidari. El compromís ètic.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.