L'estrena divendres de "Il Trovatore", títol amb el qual es clausura la XL Temporada d'Òpera de Maó, va deixar el Teatre Principal petit. No cabia ni una agulla. Entrades exhaurides. Molta expectació. Ambient festiu. Temporada rere temporada, Menorca es manté fidel a la seva tradició centenària. Es veu que hi ha ganes d'òpera. Encara que la crisi econòmica ha reduït el nombre de funcions, l'interès del públic menorquí per la lírica no ha minvat ni una mica.
Tanmateix estem davant d'un cartell que omple teatres. "Il Trovatore" és junt amb "Rigoletto" i "La Traviata" (la famosa "trilogia popular") una de les obres més taquilleres de tot el repertori i que més aficionats arrossega. Una òpera de masses que presenta un inconvenient no precisament fútil: necessita quatre cantants d'excepcional categoria. Cosa, avui en dia, no fàcil de trobar enlloc i que converteix la seva programació en una aposta arriscada.
Si, vocalment, Verdi és matador, en "Il Trovatore" es supera a si mateix. No li basta amb escriure àries i duos difícils de pair. No. Demana més. Afegeix una cabaletta final per acabar d'esprémer els cantants fins el seu darrer alè. Un autèntic malson.
Des del punt de vista del llibret, la trama no pot ser més enrevessada. Plena dels elements comuns més característics del romanticisme decimonònic (convent, castells, presó i un suïcidi), "Il Trovatore" es mou per la contraposició de dues línies dramàtiques: una beatífica, formada per Leonora i Manrico, la parella d'enamorats; i l'altra malèfica, on el Comte de Luna i Azucena rivalitzen en maleficència. Estem davant d'una òpera fosca, sense quasi clarianes, i macabra, amb un final que resulta un continu funeral (dels quatre protagonistes, tres acaben morts i el darrer, segurament, desitjarà estar-ho)
Quartet vocal
L'objectiu d'aconseguir un quartet vocal capaç de fer front a aquesta "maleïda" partitura s'acomplí al cinquanta per cent, i, com acostuma a ser habitual, caigué a favor de les veus femenines.
La soprano nord-americana Julianna Di Giacomo posseeix un do natural: un timbre bellíssim. Per la seva jovenesa, dibuixà una Leonora de to líric. De veu argentina i excel·lent legato cantà "Tacea la notte placida" com els àngels i en "D'amor sull'ali rosee" estigué màgica, demostrant un gran domini del cant florit (agilitats, trinats, escales, control d'intensitat...) Ella s'endugué els pocs bravos de la vetllada.
A l'Azucena d'Irina Mishura li mancà el color i la robustesa propis d'una mezzo dramàtica. No obstant, emprà l'instrument vocal amb ductilitat ("Stride la vampa") i realitzà una magnífica caracterització d'aquest sinistre personatge que fa de l'odi i la venjança la raó de ser de la seva existència.
Les breus intervencions de la confident Inés a càrrec de l'alaiorenca Maria Camps ens deixaren bon sabor de boca.
De les veus masculines, qui mostrà trobar-se en millors facultats canores va ser el baix barceloní Stefano Palatchi. En el racconto de Ferrando ("Di due figli...") estigué rotund i, en escena, resultà convincent. L'experiència és un grau.
El tenor italià Walter Fraccaro es presentava al Principal. Substituïa a darrera hora el seu compatriota Fabio Armiliato i diguem-ho sense pèls en la llengua: no donà la talla. A l'escenari té bona planta, en canvi, la veu no l'acompanya. En l'amorosa "Ah sì, ben mio, coll'essere" es sentiren poques frases musicalment lligades. Tant si fa que en la cabaletta "Di quella pira" s'escatimés l'esperat do de pit, com preveïem. El problema és que sonà apretat, sense fiato. Només en la romança "Deserto sulla terra" i en qualque duo (com el de l'escena final en la presó amb Azucena) sentirem quelcom de lirisme. Bé, no tingué la nit.
Com tampoc va ser la nit d'Alberto Gazale. Entusiasme i esforç no se li poden negar. Va suar la sang per encarar "Il balen del suo sorriso" i sortir-ne ben parat de la cabaletta. Per moments, la inseguretat era palesa.
Per contra, quina grata sorpresa el Cor dels Amics de s'Òpera de Maó! Mira que feren feina. Quan no de soldats, de gitanos, sinó de monges o frares. Sonaren com professionals: afinats, empastades les veus i amb bona projecció. La mà de Cristina Álvarez ja s'està notant. I ens agradà molt l'OSIB sota la batuta de Rizzi Brignoli, amb una concepció alegre dels tempi i conjuntant perfectament fosat i escenari.
Poc a destacar de la producció d'Amics de l'Òpera de Sabadell. Un treball sense risc, convencional, però eficaç escènicament. Al final, forts aplaudiments i tothom content. I és que el coliseu de la Costa d'en Deià és una plaça agraïda, un auditori sempre entregat i generós.
Avui a les 19 hores, amb tres torbadors redobles de timbales s'iniciarà el preludi abans d'aixecar el teló. El drama de "Il Trovatore" reviurà a l'escena. Feia disset anys que no ens visitava i, de segur, hi haurà molta expectació. Qui sap quan retornarà, quan podrem sentir de nou aquest immortal trobador que es presenta cantant allò de "Deeserto suuulla te-eeerra"?
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.