"Algunes de les meves cançons tenen fins i tot més sentit avui que abans"

Què sent una persona com vostè quan veu que un col·lectiu de persones es mobilitza per poder veure-la una altra vegada dalt d'un escenari?

Fou una sorpresa enorme. Ho vaig descobrir a través del meu fill, i em vaig sorprendre molt. A poc a poc vaig veure com la cosa prenia força, i amb molta alegria vaig acceptar la idea de tornar a fer un concert després de cinc anys sense actuar per iniciativa pròpia.

Però no deixa de ser sorprenent que sigui la gent qui reclami un concert, quan normalment la cosa funciona a l'inrevés, són els artistes qui s'ofereixen per tal què la gent els escolti.

Certament, normalment has de cercar la gent. Per tant, estic molt contenta d'aquesta iniciativa, em fa molt feliç i estic molt agraïda.

Actuarà vostè amb 35 anys de carrera musical a l'esquena. Expliqui'm com va començar.

Vaig començar als nous anys, quan els Reis em van dur una guitarra, un dels millors regals que m'han fet mai. Des que la vaig agafar, ja no la vaig amollar. A ca meva tothom cantava, i açò també es nota. Feia festivals, recitava, cantava amb amigues, i a partir de 1976 va ser quan em vaig posar a composar, i açò va marcar un abans i un després.

Què l'empeny a compondre les seves pròpies cançons?

Era una necessitat. Tenia aquella cosa dins que em demanava fer alguna cosa meva. No sabia si estava capacitada per fer-ho, però ho havia de provar. Les lletres era el què més respecte em feia. Volia explicar coses profundes, i tenia ganes d'explicar coses que toquessin els sentiments. Llavors el meu cosí, després d'un concert al Seminari, em va parlar d'un poeta menorquí, Gumersind Gomila, i em va deixar el llibre "La sorra calenta". A partir d'aquí vaig començar a musicar poemes seus. Fins i tot avui, al concert, estrenaré tres noves cançons basades en lletres d'aquest mateix llibre. Són poemes que ens poden servir als moments actuals, ens aporten un alè de frescor necessari que ajuda, per uns moments, a sentir-nos bé i oblidar el demés. Faré el possible per poder fer sentir a la gent el què jo sento cantant.

Sempre s'ha decantat per textos de poetes menorquins.

Quan vaig començar, la poesia menorquina encara no havia aixecat el cap. Hi havia poetes que començaven a crear, es preparava el canvi d'una situació molt complicada a una altra que ens aportava llum. Teníem moltes ganes d'uns altres temps. Cadascú és fill d'una terra i d'un temps, i açò ens marca. La problemàtica que teníem llavors la intentàvem normalitzar. Els anys setanta va haver-hi una febre molt forta amb el tema urbanístic. Jo, per exemple, cant una cançó sobre Cala en Turqueta. Hi havia molta conscienciació. No sé si la gent estaria tant disposada si ara passés una cosa similar. La situació és una altra.

Llavors la implicació, pel que sembla, era una cosa més natural.

Sí, era més natural. Ara, les coses estan una mica més disperses, costa més fer pinya. Per exemple, en el tema de la llengua encara esteim amb la mateixa controvèrsia que anys enrere, quan hauria de ser un fet natural que tinguéssim una llengua pròpia. ¿Per què li posen traves i l'empren com una arma que es van tirant? És una cosa tan pura, que només hauria de ser vist com una riquesa cultural a respectar.

Per tant, entenc que molts dels temes que vostè tractava quan va començar encara són vigents avui en dia.

I tant que sí! Fins i tot algunes cançons tenen més sentit que abans. Quan faig la tria de les cançons per a un concert, veig que encara n'he de cantar moltes de les que vaig fer. A veure si serveixen per recordar que hi ha coses que segueixen vigents.

Vostè ha triat sempre poetes menorquins.

Sí, així demostram que tenen tanta qualitat com qualsevol altre.

A vegades no els reconeixem prou?

Crec que sí. La poesia sempre ha estat un gènere de minories. Però aquí hi ha gent molt vàlida, sense cap dubte.

Si mira enrere, creu que ha canviat molt en aquests 35 anys d'escenaris?

No crec que hagi canviat molt. La iniciativa, les ganes, la il·lusió d'agafar un llibre de poemes i posar-hi música encara hi són. Tal vegada hi ha gent que pensa que hauria d'actuar més, però jo prefereixo que quan la gent em vegi, li agradi veure'm, i no pensi que ja torno a ser una altra vegada dalt l'escenari.

El seu fill, Guillem Soldevila, ha heretat aquest gust per la música.

I n'estic molt contenta! Són casualitats de la vida. De petit, més que jo, ja tocava un guitarró, i va anar explorant la música ell sol, i li va sortir amb molta facilitat. Està trobant el seu camí com a cantautor.

Ara la moda són els grans espectacles, els grans grups amb gran càrrega de màrqueting... És més difícil ser cantautor en aquests temps?

La cançó d'autor sempre ha estat la germana més pobra de la música. La música és universal, i n'hi ha per a tothom.

I a vostè li queda molta música per fer?

No ho crec. Vaig fent en petites dosis, però ja m'ho prenc amb més calma.

Però veurem el seu tercer disc?

Estaria molt bé poder fer un disc, sí, m'agradaria molt, però hi hauré de posar colzes, perquè suposa molta feina!