Que tots els inferns siguin d’aquesta manera

La Banda ha estat per tercer any l'escollida per posar música a la Diada de Sant Antoni. El concert que demà es podrà escoltar al Teatre Principal ja s'ha pogut gaudir a Ferreries i a Ciutadella, i en aquest darrer municipi, arrencà bravos del públic des de la primera obra, "Mar i bel". Aquesta espècie de pasdoble modern, d'inici enèrgic i contundent, predisposa el públic a passar una bona estona. Amb la trompeta guiant la resta de músics, la tonada d'aquesta peça recorda en alguns moments a les ranxeres. Un molt bon inici del concert.

La segona obra és, segurament, la que el públic rep amb major facilitat. "La boda de Luis Alonso" inclou algunes melodies que els espectadors reconeixen ràpidament, i converteixen l'obra en un instrument perfecte per a l'empatia amb els presents. Les frases musicals conegudes són modulades, reinterpretades amb diàlegs instrumentals i materialitzades per diferents seccions de la Banda. Tot i que sigui una peça de melodies conegudes, la complexitat interpretativa és destacable, i també la capacitat de la Banda ferrerienca per a fer-ho.

La primera part es tancà amb la Marxa Eslava de Txaikovski, també una obra que podia sonar al públic, i que combina parts enèrgiques amb altres més melòdiques. Aquí, la Banda demostrà un gran domini de les intensitats i els volums, també en les escales complexes i modulades que passaven d'un fragment a l'altre. Acabava la primera part i el públic ja estava predisposat a sentir la peça del concert, a baixar a l'infern com a passa prèvia per a pujar al cel.

Una de les grandeses de la música és que és totalment subjectiva. Una determinada melodia pot aconseguir emocionar a una persona, mentre que a una altra la pot deixar totalment indiferent. Per altra banda, existeix també la música descriptiva, aquella que és capaç d'explicar coses a través de notes. "La Divina Comèdia" de Robert W. Smith és, en teoria, una d'aquestes obres descriptives, però en aquest cas, els paisatges es descriuen a través de les emocions.

Segona part
El compositor fa baixar primer el públic fins a l'infern, com va fer Dant. Un oboè fa de narrador, i transporta a qui l'escolta fins a un infern que de cop es mostra enèrgic, brutal, ple de percussions contundents. Porques músiques resulten tant evocadores com aquest primer moviment. Les cadenes, recordant la condemna de qui ha de viure a l'infern, juntament amb els laments protagonitzats per la Coral Clau de Sol, recreen en l'imaginari de qui escolta un món vermell, càlid i terrorífic. La Banda ho aconsegueix demostrant potència i capacitat melòdica.

De l'infern, Dant passa al purgatori. Un món que comença intrigant, com qui escolta la conversa de qui no gosa dir massa cosa, carregat amb la penitència necessària per superar els seus pecats. Sembla que Dant passa de puntetes per aquest món, però de cop es desperta enèrgic, i la música es torna èpica, quasi cinematogràfica. En aquests episodis, el centenar de músics es demostrà especialment talentós. El ritme i la potència, que a vegades poden comportar fàcilment exageracions interpretatives, van ser realitzades amb seny magistral, sempre sota la batuta de mestre Colom.

Després del purgatori, el compositor va voler posar música a l'ascensió cap al paradís. Subjectivament, és el millor moviment de "La Divina Comèdia". Líric, reposat al principi, amb la capacitat de recrear un paisatge de núvols i calma, segurament el què es deu trobar algú si puja al cel. Alguns moments són realment celestials, i acaba amb un passatge brutal, com qui situés a Dant a la porta del cel i en descrigués, a través de la música, la immensa alegria.

I el Paradís sona precisament a açò, a paradís. Primer la calma i el relax, l'evasió de qualsevol problema, la sensació d'haver assolit la meta. Els timbals, els instruments de vent fusta i vent metall... El cel segur que sona així. L'obra acaba amb un gran crescendo i una explosió sonora: Dant ha aconseguit el seu objectiu. Allò que ha vist, només ell ho pot explicar.

Abans que mestre Colom tanqués la mà, amb aquest símbol que ordena als músics que deixin de sonar i que evidencia que l'obra ha acabat, el públic ja aplaudia. S'escoltaren bravos i dos bisos. Una altra vegada, la Banda de Ferreries havia sorprès, i apujat una mica més el llistó. Aquesta Divina Comèdia, més completa que la que va interpretar el 2006, serà una altra d'aquelles interpretacions a recordar. Qui no l'hagi gaudit, demà té una oportunitat per fer-ho al Teatre Principal. Si baixar a l'infern i pujar al cel és així, potser el Judici Final no serà tant desastrós.