"A mida que passen els anys, les arrels menorquines m’estiren cada vegada més"

La seva prioritat, assegura, va ser sempre l'educació de les seves dues filles, Sara i Ester. Ara té la intenció de tornar a l'Illa unes tres vegades l'any, sempre que la seva feina com a secretària de Caritas li ho permeti.

Tenia només 20 anys quan va partir cap a Berlín, què la va portar fins allà?
Jo feia feina de dependenta a les botigues de souvenirs dels hotels Tamo i Laguna Playa de Son Bou. Allà vaig conèixer qui després seria el meu home. Ell era de Berlín i es trobava de vacances a l'Illa. Quan va tornar a Alemanya vam començar a escriure'ns cartes, sempre en anglès. Jo no tenia un nivell gaire alt de l'idioma però em podia defensar.

Van iniciar una relació a distància...
Sí, durant dos anys. Mentrestant, ell va tornar a Menorca i jo també vaig anar a Berlín pel Nadal de 1975 per conèixer la seva família. Durant aquella època feia feina durant l'estiu a Menorca i a l'hivern marxava a Barcelona, on treballava de dependenta a una botiga d'embotits del Drugstore de Passeig de Gràcia. Precisament, vaig perdre la feina per marxar a Berlín per primer cop perquè no em tocaven vacances.

Quina va ser la primera impressió de la ciutat?
La veritat és que no va ser gaire positiva. Vaig arribar al voltant de les 16 hores, era hivern i ja estava ben fosc i feia molt fred. A més, el barri on vivien els pares del meu al·lot no era gaire bonic. Tot i així, tothom va ser molt agradable amb jo.

Però va haver de tornar a Espanya...
Sí. Vaig estar un parell de setmanes a Berlín i vaig tornar a Menorca però prest vam decidir casar-nos. Va ser a l'abril de 1976 a l'ermita de Sant Joan dels Vergers de Maó. Després del casament vam visitar diverses ciutats d'Espanya i vam partir junts cap a Berlín.

Va ser una decisió dura per a vostè?
La veritat és que no m'ho vaig pensar gaire. En arribar a Berlín ens vam instal·lar al barri de Wilmersdorf. Vivíem a un apartament molt petit amb només un dormitori, una sala d'estar i una cuina. El bany es trobava a l'escala i la dutxa, dintre de la cuina.

Dins la cuina?!
Sí! Hi havia un plat de dutxa amb una mampara. S'ha de dir que quan jo vaig arribar a Berlín encara hi havia molts pisos que no tenien ni dutxa perquè la gent, antigament, es rentava a la cuina amb aigua que calentaven als fogons.

Com es vivia al Berlín d'abans de la caiguda del Mur?
Era com viure a una illa. A vegades anàvem al sud d'Alemanya per visitar uns familiars del meu marit i havíem de creuar la República Democràtica Alemanya. Hi havia molt control, només podíem conduir a 100 quilòmetres per hora i, si et passaves d'un quilòmetre, et multaven. Per la seva part, si volies anar a la part de Berlín Est només podies fer-ho durant un dia i havies de canviar 25 marcs alemanys. També passaves per un control policial on et demanaven on anaves, havies de mostrar el passaport i tenir tots els papers en regla. Per tot això, només passàvem a Berlín Oriental una o dues vegades l'any.

Quines diferències hi havia entre Berlín de l'Est i Berlín Occidental?
Berlín de l'Est era molt gris i depriment. La gent anava vestida molt diferent, no veies ningú que portés texans, per exemple. Pels carrers es veien molts cotxes que popularment es denominen Trabbis, la seva carrosseria és una mescla de cartró i eren molt comuns a la República Democràtica Alemanya. En general, es notava que aquella part de Berlín s'havia quedat endarrerida. Fins i tot els nostres familiars ens demanaven que els portéssim coses per menjar que allà no trobaven, com oli d'oliva.

Com recorda el moment de la caiguda del Mur?
La veritat és que ningú s'ho esperava. Només dues setmanes abans, el cap d'Estat de la República Democràtica Alemanya, Erich Honecker, havia dit que el comunisme no cauria mai. A poc a poc, es van iniciar les revoltes i, tot i que les primeres persones que van intentar creuar a la part occidental durant tots aquells anys van morir, el Mur finalment va caure el 9 de novembre de 1989.

Tornant a la seva arribada a Berlín, va aprendre l'alemany amb facilitat?
La veritat és que vaig trobar una feina just en arribar com a ajudant a l'hospital Krankenhaus Moabit. No vaig poder estudiar l'idioma i el vaig aprendre escoltant-lo. A més llegia els diaris, escoltava la ràdio i tothom del meu entorn parlava alemany. Més tard vaig decidir fer un curs d'alemany per aprendre també la gramàtica, que és molt difícil, i vaig aconseguir treure'm el diploma que em permet fer classes d'alemany oficialment.

Va suportar bé el fred?
Em va costar adaptar-me al fred tot i que amb el temps ho he aconseguit. Gairebé cada hivern neva i fins i tot hi ha anys en què la neu aguanta durant tres mesos. Per contra, aquest hivern encara no ha nevat! Tot i així, els berlinesos tenen un contacte molt especial amb la natura i la majoria d'ells aprofiten els diumenges per anar al bosc. Després de dinar, tothom marxa a passejar i és graciós veure la gent ben vestida caminant com si fos una processó!

Li va resultar dur integrar-se?
Recordo que quan vaig arribar a Berlín, els espanyols estaven mal vistos aquí. Ens consideraven tercermundistes i pobres, tant a nosaltres com els portuguesos i els italians. Notava que moltes vegades em miraven despectivament, com ara fan amb els turcs. No obstant això, jo vaig conèixer uns veïns que eren espanyols i, poc a poc, vaig fer amistat amb altres dones espanyoles que també estaven casades amb alemanys. Cada setmana ens reuníem a una casa amb els al·lots petits i passàvem tot el dia juntes. Encara avui seguim en contacte, però no ens trobem tan sovint. Ara fem un sopar quan arriba Nadal, anem a un restaurant espanyol i cantem nadales!

Es va adaptar als costums alemanys?
Sí, més o menys. De totes maneres, Alemanya s'ha obert moltíssim durant els 35 anys que fa que visc aquí i els costums han canviat molt com a conseqüència de la globalització. En arribar, em va costar acostumar-me al tipus de cuina, per exemple. Menjaven molta patata i moltes salses. Amb el temps, els alemanys han adoptat molts costums mediterranis a la seva dieta. Això sí, continuen berenant molt fort al matí i dinen només un entrepà a la feina. No és fins a les 18 hores, en arribar a casa, quan mengen calent. D'una altra banda, sempre m'han agradat els rituals nadalencs dels alemanys i jo també els he adoptat.

A quins rituals es refereix?
Aquí els nens reben petits regals des de l'inici del temps d'Advent, un total de 24 paquetets, i per Sant Nicolau, el 6 de desembre, deixen les sabates ben netes el vespre davant la porta i quan es desperten les troben plenes de xocolata. Els alemanys no munten l'arbre fins el dia 24 de desembre i, normalment, el decoren amb espelmes de veritat. També sorprèn com el dia de Cap d'Any la gent compra focs artificials i els tira des de la porta de casa seva.

La seva primera feina va ser en un hospital, quant temps hi va treballar?
Fins que em vaig quedar embarassada de la meva primera filla, na Sara. Ens vam traslladar a una casa més gran ubicada en el mateix barri. Mentre ella era petita vaig quedar-me a casa per cuidar-la, tot i que també vaig fer de cangur durant una temporada. Posteriorment, vaig trobar una feina de dependenta als grans magatzems Woolworth i, durant una època, també vaig fer classes de castellà a casa i vaig cuidar gent gran. Aquesta era una feina molt dura i cobrava molt poc.

Va trobar alguna cosa millor?
Sí. Des de 1991 faig feina com a secretaria per a Caritas alemanya. M'he trobat molt bé sempre, tot i que ara han fet canvis en l'estructura de l'empresa i en només tres anys he tingut tres caps diferents.

Encara viu a Wilmersdorf?
No. Ara visc a un barri anomenat Charlottenburg, una zona més traquil·la. És un barri antic amb els carrers molt amples i a només cinc minuts de casa tinc un canal i un parc. Ara fa només uns mesos que la meva filla petita, n'Ester, ha marxat de casa per anar a viure a un pis compartit amb altres estudiants. Estudia Ciències Culturals a la Universitat de Viadrina, a Frankfurt, a una hora amb tren de Berlín. Per la seva part, na Sara va estudiar Economia de l'Esport a Potsdam i a dia d'avui viu i treballa a Luxemburg amb la seva parella.

Com es presenta aquesta nova etapa?
Bé. Em sento satisfeta de pensar que, després de 30 anys de cuidar les meves filles, ara tindré més temps per a mi. Durant l'època en què les al·lotes eren petites no vaig tenir una mà d'ajuda, la meva família es trobava lluny i la veritat és que em vaig sentir una mica sola. Abans només viatjava a l'Illa una vegada a l'any, normalment a l'estiu, i quan els meus pares es van fer més grans vaig començar a venir també per Nadal. Jo sempre vaig voler que les meves filles tinguessin el màxim contacte possible amb els seus avis i per això enviava a na Sara amb l'avió fins a Menorca perquè passés tot l'estiu amb la meva família. Per contra, amb n'Ester no ho vaig poder fer perquè els meus pares ja eren més grans. Ara només viu la meva mare i a Menorca també estan el meu germà i la meva cunyada i els meus quatre nebots i 21 cosins i cosines. De la generació dels meus oncles i ties, per desgràcia ja hi queden pocs.

Enyora l'Illa?
La veritat és que, a mida que passen els anys, les arrels menorquines m'estiren cada vegada més. Trobo a faltar la meva mare i la resta de família, així com les amigues que conservo del col·legi Verge de Gràcia. També enyoro la tranquil·litat de l'Illa, el sol i l'aigua de la mar. Després de tants anys a Alemanya crec que si m'hagués quedat a Menorca la meva vida hauria estat més fàcil. En arribar a Berlín, va ser molt dur sentir-me estrangera i no comprendre l'idioma. No obstant això, aquesta experiència m'ha permès aprendre coses positives.

Com quines?
A Berlín m'he adonat que no puc considerar amics tots els meus coneguts. Els alemanys tenen molt clar que els amics de veritat són només dos o tres. Aquesta va ser una de les coses que vaig aprendre, entre moltes altres.

Mai es va plantejar tornar a Menorca?
La veritat és que sí. Dues vegades vaig estar a punt de tornar a Menorca definitivament però sempre ha passat alguna cosa que m'ha fet quedar a Berlín. Finalment, vaig decidir que volia que les meves filles s'eduquessin a Alemanya, pensava que seria millor per a elles. Na Sara va poder estudiar a una escola europea franco-alemanya i, com que a casa sempre li he parlat en castellà, avui parla quatre idiomes.

No els va ensenyar menorquí?
No. Jo no n'havia estudiat i, per tant, no el sabia ni llegir ni escriure bé. Per això vaig decidir parlar-les en castellà. Abans de la caiguda del Mur només hi havia a Berlín escoles anglo-alemanyess i franco-alemanyes però, després de la reunificació, la comunitat llatinoamericana va aconseguir una escola bilingüe en castellà. N'Ester, que va néixer l'any 1989, va poder anar a una escola hispano-alemanya i parla bé tres idiomes.

Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info