L’estelada turca i les primeres imatges cartogràfiques de l’Illa

Què sabem sobre mapes d'aquells temps, en general, i dels de producció otomana, en particular? Crec que poc i, per tant, m'atreviré a exposar, el més sintèticament possible, el què entenc és bàsic pel que fa a una cultura cartogràfica elemental referida, especialment, a l'interessant cas menorquí en aquells temps remots. La imatge cartogràfica de Menorca està present a quasi tots els grans moments de la història de la cartografia i, per això, té un especial interès l'estudi de l'evolució de dita imatge idò és un eficient termòmetre del progrés de la ciència i de les tècniques en aquest àmbit.

Per començar, hem de saber que fins ben entrada l'edat mitjana els mapes foren molt rars. Sorprenentment, els grecs i els romans, creadors de les tècniques cartogràfiques, no ens deixaren cap mapa pròpiament dit. A partir de finals del segle XIV aparegueren en escena uns sorprenents mapes manuscrits, coneguts com cartes portolanes, sempre de petita escala, però calgué esperar al segle XVI, ben avançat, per a comptar amb els primers mapes impresos, els que arribaren realment a la gent. Aquests, darrers, basats sovint en manuscrits medievals, no passaren, al principi, d'ésser croquis molt esquemàtics, quan no fantàstics. En resum, fins el segle XVII és rar trobar mapes que representen, a escala, terres i mars amb certa precisió.

Quina fou la primera imatge cartogràfica de Menorca?

Hem dit que, a finals del segle XIV, havien aparegut les cartes portolanes de la Mediterrània, imatges manuscrites, fetes a Itàlia i, també, i molt especialment, a Mallorca. Aquests mapes eren d'una notable i sorprenent precisió, a la seva escala, però aquesta era molt petita. Tota la Mediterrània, gran part d'Europa i fragments d'Àsia i del nord d'Àfrica havien de caber en una pell, d'ovella o de vedella, de poc més d'un metre de llarg. En aquest context, una illa com Menorca ocupava poc més d'un centímetre i, en conseqüència, poc cabia esperar en matèria d'informació geogràfica de la nostra illa en aquests mapes. El mapa nº 2 de la gràfica adjunta, ens mostra el primer disseny conegut de l'illa, poc afinat, però que millorà una mica poc desprès (mapa nº 2). Posteriorment, al centenar de cartes medievals conegudes, aquesta imatge empitjorà, en tost de millorar, per una raó molt simple: els copistes de manuscrits eren sovint poc escrupolosos. Moltes vegades s'equivocaven però, també, a vegades incorporaven nova informació.

Una mica abans de l'aparició de les cartes portolanes un geògraf musulmà, al-Idrisi, en 1154, va fer, per encàrrec del rei normand de Sicília, un mapa del món conegut seguint el mètode greco-romà de Ptolomeu (coordenades) molt interessant en termes d'història de la ciència i molt atractiu, com a imatge, però molt pobre en termes geogràfics de detall. Per altra banda, l'impacte d'aquesta obra fou molt limitat, com era normal abans de la implantació de la impremta.

En resum, el mapa, tal com el coneixem avui, com una eina bàsica per a situar-nos i moure'ns en l'espai, no existí fins fa molt poc. Hi ha moltes llegendes atractives sobre vells i vellíssims mapes secrets però la realitat és que fins el segle XVIII ben entrat molt pocs mapes eren realment de fiar. Fer un mapa fidel d'un determinat espai és teòricament fàcil però pràcticament és molt costós. Fer mapes terrestres és laboriós però factible amb eines senzilles. Fer mapes nàutics exigeix poder obtenir dades astronòmiques precises: la latitud i la longitud. La primera coordenada és relativament fàcil d'obtenir observant els astres. La longitud, en canvi, només es pot obtenir si hom disposa d'un mètode segur de mesurar distàncies i això reclama posseir un cronòmetre segur. Fins ben entrat el segle XVIII no hi hagué cronòmetres i les distàncies s'havien d'estimar de forma rudimentària. En conseqüència, els mapes eren molt imprecisos. Això no era massa greu idò, per semblants motius, els navegants, a alta mar, mai sabien amb exactitud on eren i, per tant, el mapa només era per a ells un simple estri orientador. Amagar gelosament mapes de terres descobertes era una preocupació infantil. El millor mapa de les costes americanes en el segle XVI no deia gaire més del que qualsevol mariner podia escoltar a les tavernes.

Aquests factors, conjuminats, expliquen que fins a finals del segle XVIII ningú no es proposes seriosament aixecar mapes precisos idò la seva utilitat era molt dubtosa. En resum, la cartografia anterior al 1600 és poca i gens de fiar, la del segle XVII, encara que molt abundant, no era tampoc gaire creïble. Això no treu que el públic lletrat no tingués un gran interès per les novetats cartogràfiques i molts editors, sovint poc honestos, ompliren el mercat europeu d'atles i mapes venuts com "exactíssims" quan moltes vegades només eren males còpies "pirates". En el segle XVIII la situació va anar millorant però s'hagué d'esperar a principis del XIX per a poder parlar amb propietat de cartografia científicament i utilitàriament vàlida.

Fins a l'aparició de la impremta eren molt pocs els humans que havien vist un mapa i, en conseqüència, molt poca gent tenia idea de com era el territori on vivia. Els menorquins figuren entre els rars afortunats que pogueren veure molt prest com era la seva illa i el seu entorn a partir de mapes impresos. A finals del segle XVI es publicà un atles nàutic de la Mediterrània on Menorca i tot l'àmbit del mar Balear estaven moderadament ben representats (mapa nº 10). Una mica abans s'havien editat altres mapes, a major escala i dedicats específicament a Menorca, però purament fantàstics (mapes 8 i 9). Aquests pertanyien als "illaris" italians impresos que foren un best seller a mitjan segle XVI.

Aquesta mena d'atles presentaven, en forma de llibre, mapes d'illes, generalment imaginaris, sovint amb un breu acompanyament literari. La imatge de la Menorca dels illaris impresos era, curiosament, molt inferior a la de les cartes portolanes medievals i a la dels primers illaris manuscrits com el de Martellus (mapa nº 3).

En aquest context hi ha que situar el mapa turc "estrellat" (mapa nº1). Al món islàmic, com hem vist, havia florit, en el segle XII, en solitari, l'obra d'al-Idrisi però posteriorment poc més es feu en aquest àmbit. Al segle XVI, amb la conversió de Turquia en una gran potència naval, aparegueren alguns cartògrafs musulmans entre els que destacà Piri Rais, almirall otomà què, a principis de la centúria, presentà al soldà un "llibre de mar". Aquest era un llibre manuscrit on apareixien mapes de les costes de la Mediterrània i, especialment, molts mapes d'illes d'aquest mar, a mitjana escala, amb pàgina pròpia i, a vegades, amb comentaris de caràcter mariner. L'original s'ha perdut però es conserven moltes còpies manuscrites, generalment molt tardanes i molt diferents les unes de les altres. Això fa que no sigui fàcil opinar sobre la qualitat de l'obra original. La còpia més coneguda, editada en anglès, fa anys, i en castellà, no fa gaire, es basa en un manuscrit de principis del segle XVIII. Els mapes del nº 4 al nº 7, posen ben clar com una imatge pot variar espectacularment segons la mà del copista. Cap de les quatre imatges indicades és igual a l'"estelada". Aquest (mapa nº 0), amb una mica d'imaginació, podríem dir que s'assembla al mapa nº 4, la copia pot ser més antiga del llibre de Piri Rais.

En resum, dels deu contorns què hem representat al gràfic, com a més representatius de la cartografia menorquina anterior a 1600, només el darrer té alguna semblança amb la realitat. Llavors, com a lògica conclusió, podem dir que l'estudi del mapes més vells és un tema apassionant però que mai hem de perdre de vista el context històric en que foren dissenyats i que, per tant no els podem demanar més del raonable.