"La contribució de Menorca al diccionari és immensa, és informació viva"

L'acte, que serà presentat per la vicepresidenta de l'entitat, Josefina Salord, servirà, segons ella, per acostar al públic les figures d'aquests filòlegs de la mà d'una gran estudiosa, "la major especialista sobre Alcover". Perea és coautora (junt amb Salord) del "Epistolari (1906-1926): de les notes dialectològiques als apunts culturals".

Com s'enfoca la xerrada?
La intenció és parlar, sobretot, de la relació d'Alcover amb Menorca i amb els menorquins, resseguint la seva biografia, amb els moments més importants de la seva vida que estan relacionats amb la seva obra, i veure com, en períodes de temps diferents, hi havia la presència menorquina, de Francesc Camps en un primer moment, però també d'Àngel Ruíz i Pablo, i més endavant de Borja Moll.

Com contacten Alcover i aquests menorquins?
Primer s'ha de veure com contacta amb Menorca. El primer contacte va ser l'any 1897 a través del bisbe de Menorca Salvador Castellote. A través d'una carta sabem que el bisbe li agraïa a Alcover la tramesa de les "Rondalles Mallorquines". Després tenim noticies de Ruíz i Pablo, que va ser un dels primers col·laboradors. El 1901, Alcover va enviar la lletra de convit a diversos estudiosos i intel·lectuals. El primer corresponsal va ser Ruíz i Pablo i era bastant actiu. Un dels primers també va ser el metge des Migjorn Gran, Francesc Camps, que va ser molt més actiu, amb un contacte epistolar important. Va enviar molta informació lingüística, moltes cèdules. Alcover va anar establint relacions amb els corresponsals, gràcies a quatre visites a Menorca. La data clau en l'inici de les relacions amb Borja Moll és 1917, quan Alcover va fer una enquesta per recollir morfologia verbal i va anar a parar al Seminari de Ciutadella on hi havia Moll i altres seminaristes, a qui els preguntava coses sobre la llengua. Sabem que Moll va quedar encantat amb aquell canonge viatger a qui li interessava tant la llengua, i van iniciar una relació epistolar fins que el 1920, quan Moll ja havia decidit no continuar al Seminari, Alcover li va oferir anar a Palma per col·laborar amb el Diccionari Català-Valencià-Balear. El 1921 Moll va acceptar i a primers de gener ja era a Palma. Així, la relació va ser molt més important.

Com és d'important l'aportació d'aquests menorquins?
El diccionari havia de ser de les terres de parla catalana i la presència de Menorca és considerable. És informació viva, la contribució és immensa, quantitativament molt important, i complementa les aportacions d'altres indrets. Va trobar uns col·laboradors que li enviaven dades en llengua viva, en llengua històrica.

Com arriba Moll a Palma?
A Moll li agradava dibuixar i també la música, i quan va sortir del Seminari dubtava si havia de dedicar-se a aquestes arts o buscar una altra cosa que li donés seguretat laboral.
Va pensar en fer-se funcionari de correus. Però va acceptar i va marxar. Va esdevenir el secretari de l'obra. I gràcies a Moll ara tenim el Diccionari Català-Valencià-Balear, perquè quan va morir Alcover estava editat el primer volum i el segon estava a mig fer. I malgrat el problema de la guerra i la postguerra Moll va tenir la voluntat de tirar-ho endavant, va tenir el bonic gest d'acabar el diccionari precisament el 1962, quan feia cent anys que havia nascut Alcover.

I la relació amb Francesc Camps?
No va ser tan intensa, sobretot va ser epistolar. Alcover tenia interessos sobre els noms de persones, de llocs, de les illes, dels illots, dels llocs. Li demanava coses a Camps i aquest li responia. Hi ha una secció de la revista que va fundar Alcover i que va durar 25 anys, "Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana", que estava dedicada als seus col·laboradors que li enviaven dades sobre les varietats dialectals.

Com es pot definir l'aportació d'aquests filòlegs a la llengua?
El diccionari es va iniciar el 1901 i es va acabar el 1962. Tenim una informació molt important i l'hem de valorar. Quan ens enfrontem amb un text consultem el Diccionari Català-Valencià-Balear per saber com es deia una cosa o què vol dir una altra. És un tresor importantíssim que és viu. No pretén ser un referent normatiu, perquè en aquest sentit sí que envelleix, per l'evolució de les paraules.