"L’arribada d’un estranger canvia la vida de la gent del poble"

La presència d'un estranger en un poblet de Mallorca continua provocant la incomunicació que vostè tracta a la seva pel·lícula?

La pel·lícula realment tracta de la incomunicació però al final es dóna la comunicació desitjada. Jo volia parlar d'una Mallorca que no tothom coneix, sobretot la gent de fora, que és la Mallorca de l'hivern, dels petits pobles de la Serra de Tramuntana on mai no passa res i qualsevol esdeveniment, com l'arribada d'un estranger, és un fet més gran del que aparentment ha de ser, i aquest és el cas. L'arribada d'un estranger canvia la vida de molts personatges d'aquest petit poble. Imagino que passa així a totes les illes, aquí també deu passar.

Personatges que es troba l'estranger al poble també estan desarrelats com ell. Com s'ajuden mútuament?

Bàsicament és gent molt individualista, com sol ser molta gent que viu en aquest tipus de pobles, gent que necessita una esperança per donar una passa més en les seves vides. L'esperança en aquest cas la troben justament en l'estranger i en una tenda tancada que aparentment l'estranger vol tornar a obrir. Amb tot es provoquen una sèrie de circumstàncies que són l'al·licient que la gent necessitava.

Una polaroid és la pista i per altra banda prescindeix de qualsevol aparell tecnològic. Per què?

La pel·lícula en teoria està concebuda en un entorn de faula, no és una pel·lícula realista i tot i que l'època sembla ser l'actual no té ben bé perquè ser-ho. Volia treure tot el que eren elements tecnològics actuals per donar-li aquest aire i la polaroid sí que arriba del passat i rere ella estan els motius que hi ha darrera tota aquesta història. El poble tampoc té nom, de fet vaig gravar en tres pobles diferents, amb tot té forma d'Orient, que és un poble molt desconegut a la mateixa Mallorca, però també té d'altres llocs per ser reflex d'una realitat. Alguns personatges tampoc es troben concretament a aquests pobles sinó que són l'exageració d'alguns altres. Tot per quedar-me amb l'essència i mostrar-la tal qual.

Va costar convèncer actors com l'irlandès Colm Meaney?

No, he tingut molta sort amb els actors. De fet Colm Meaney viu a un poble de Mallorca, just a deu quilòmetres del meu, per la qual cosa el contacte va ser fàcil, llavors li va agradar el guió i va acceptar tot d'una. Li vaig proposar quan vaig veure que la pel·lícula finalment es faria. Portava tres o quatre anys cercant finançament, productores, és una època difícil però al final ha estat tot un èxit.

Aquest és el seu primer llargmetratge, premiat en nombroses ocasions, no li falta èxit. Quin futur li veu al cinema d'autor?

La veritat és que està complicadíssim i que hi ha que cercar i trobar noves formes. Serà complicat fer pel·lícules d'aquest tipus i distribuir-les, però bé, sempre hi haurà espectadors que voldran veure una pel·lícula especial, diferent. Així i tot aquesta pel·lícula també té molts al·licients per agradar al gran públic, he intentat que tengui moltes òptiques, les que m'agraden a mi com espectador, que vull veure cinema d'autor, però que en qualsevol cas el que vull és que em contin una bona història encara que sigui més comercial. La pel·lícula es mou entre aquestes dues aigües, entre el cinema d'autor i el cinema més comercial. Jo anim tothom a que la vagi a veure ja que és aquí, trobaran amb què identificar-se perquè està feta aquí, però si estàs rodada a una altra banda també la recomanaria perquè parla d'amistat, d'amor, de recerca, de gent que necessita il·lusions i les troba al final. És una pel·lícula poc pretensiosa, amable. Un al final surt del cinema amb un somriure i potser també amb una llàgrima als ulls.