"Com a pintor mai no havia pres tant de gust com pintant la Junta de Caixers"

Durant la seva vida laboral, l'ofici de Biel Camps va ser el de gravador, encara que sempre li va agradar pintar; ara ja fa vint anys que pinta professionalment i porta, reconegut per la qualitat de la seva producció, trenta-tres exposicions en solitari.

Casat amb Maria Bosch Bosch, pare de dues filles, Joana i Maribel, passa els estius a Santandria i allà, diu, hi pinta molt poc.

D'on li neix la inspiració per pintar aquest homenatge als caixers de Sant Joan?
Havia acabat l'estiu i em vaig demanar per on li havia de prendre enguany. Sempre m'han demanat ports i paisatges... i tenia ganes de fer una cosa diferent. Així, que per la tele, un vespre donaren un reportatge dels famosos monjos que va pintar Zurbarán. Jo ja els havia vist a Sevilla al natural, i aquell dia, els vaig recordar i me van impressionar molt.

Així que els monjos de Zurbarán?
Jo no tenia monjos per pintar, però sí que vaig pensar que tenia els caixers. Te promet que des que pint no havia pres tant de gust mai, com enguany, pintant aquesta Junta de Caixers.

Va seguir un ordre concret?
Vaig anar fent i seguint l'ordre que jo volia... i el que em feia més ràbia anava quedant darrere.

No li demanaré quin va ser el darrer.
(Riures) No, no t'ho diré perquè me crearia un enemic.

És la primera vegada que tracta la temàtica de Sant Joan?
No, la meva millor obra és un fabioler, que també és la més grossa, que tenc penjat a l'entrada de ca nostra, inspirada en una estampa del primer fabioler del que en té constància l'Ajuntament. Jo el vaig agafar i el vaig fer a tamany natural. El vaig pintar l'any 1981. També vaig fer les estampes de la Missa de Caixers. I el 1988, vaig fer la primera portada en color de la revista des Diari.

Parlant de l'exposició que va inaugurar ahir, deu ser polit poder contribuir a l'ambient de Sant Joan...
N'estic molt content, de ver. No són quadres comercials, pel preu que tindrien, i tampoc no és una gran exposició de quaranta quadres. De fet són vuit teles dels caixers, i dues obres que mostren Ciutadella. Jo esper que li agradi a la gent.

Què fa vostè per Sant Joan? És molt santjoaner?
Jo ho era. Però l'edat te marca com a què de santjoaner pots esser (riures). Jo no he fet mai botar cavalls, diríem que era un santjoaner seriós, i més ara, així com passen els anys.

Qualque anècdota que me pugui contar?
Tal vegada ja ho has sentit contar... Que a ses avellanes, anàvem amb "palillos" per picar el cap de les al·lotes.

Què vol dir "palillos"?
Com a "banderilles". Hi havia plors cada any. Després vam començar a tirar polvos talco...

Les joves es devien enfadar!
Sí que s'enfadaven. També hi va haver un època que els tiràvem arròs...

Però les dones als homes no ho feien, només al revés... perdoni'm però eren uns malcriats.
Era una altra classe de malacriança, però. No hi havia malícia. Te diré una cosa a favor nostre, vi n'hi havia molt poc i flac i la paraula droga ni la coneixíem. Aquests perills, la nostra joventut no els va tenir. El pitjor que fèiem era anar a robar nispros al canal. Acabàvem l'escola i fèiem la vida a la platja gran, i nedàvem i ens ho passàvem bé com a al·lots. Jo estic molt content del que he viscut.

Les avellanes han degenerat molt, però pel que veig, en l'època de la que vostè em parla ja hi havia prou picardia per fer plorar les al·lotes...
No es pot comparar. El que passa ara és molt seriós, i no és tirar avellanes, ni és Sant Joan ni és res. En cinquanta anys és tan radical el canvi... que sembla increïble.

Què més feien de diferent?
Les coses tradicionals que fan ara, ja les fèiem abans, el que passa que ara, són amb una multitud. Sant Joan de Missa, Es Pla... Amb la gentada se'ns perd la festa i ho veig molt mal d'aclarir. Per molt que en rallin, i facin conferències.

Vostè ha hagut de posar ordre a ca seva per Sant Joan?
A ca nostra no hi entra "es barullo". Ara, fa uns anys que cada vegada hi ha més gent perquè ja es reuneixen les dues filles amb les quatre nétes, i alguna amiga...

Així, no cal posar límits?
No, no fa falta. Qui sí que en va haver de posar va ser el meu sogre, al carrer de Ses Roques. Jo allà hi he vist de tot, dins, i al carrer. Un any va anar tan gros que a l'any següent va dir que dins ca seva no hi volia ni una gota de gin. Quan venien amics meus o del meu cunyat i et deien "venga, aboca Biel!", havies de dir, "no te'n puc abocar", "No fotis!", "No som a ca nostra, estimat, i m'han dit que ni una gota i ni una gota"... Només ho va fer un any.

Enguany per Sant Joan vostè serà ben famós, amb aquesta entrega que farà es Diari a partir de dia 9, de les làmines que reprodueixen la seva Junta de Caixers.
Enguany seré com en Zurbarán (riures), m'hauré fet famós per la resta d'anys. Que jo sapi, no tenc coneixement de ningú que hagi fet una col·lecció de pintures així de grosses dels caixers. És cert que totes les galeries tenen motius de Sant Joan aquests dies, però amb aquest sentit històric, jo crec que no.

De fet, la comissària de la seva exposició, Anna Maria Bagur, destaca que els seus personatges tenen un gran valor simbòlic.
Els meus caixers tenen l'espiritualitat d'aquells monjos que em van inspirar, però en comptes de ser blancs, aquests són negres.

Parli'm de la relació amb el "Menorca". De qui va ser la idea de fer les reproduccions?
Sempre hi he tingut una relació molt bona. Jo vaig tenir la idea de cedir les obres i el director des Diari, Josep Bagur, la iniciativa li va agradar i el va engrescar per editar les làmines.