"He creat una web per posar en contacte joves que decideixen marxar a l’estranger"

La parella viu des del passat mes de setembre a un poblet anomenat Forest Hill, a només mitja hora del centre d'Oxford. Allà, Bosch juga a futbol, toca el saxo amb un grup i fa classes de ioga, mentre continua exercint com a informàtic autònom. Per si això no fos suficient, en les seves hores lliures també aprofita per posar en marxa projectes personals de caràcter altruista.

La seva història comença com moltes altres: noi coneix noia...
Sí. Vaig conèixer la meva al·lota a Barcelona. Na Rosana és de mare sueca i pare uruguaià i venia des de Suècia per fer unes pràctiques la Ciutat Comtal. Ella cercava pis i jo tenia una norma molt clara en aquells moments: les companyes de pis ni es toquen. Però la norma només va servir per recordar-me que aquestes són generalment originades al bell mig de contextos socials i, com a conseqüència, altament adherides a un domini molt específic. Tan mateix tota aquesta pedanteria el meu pare la resumiria així: "Feta la llei, feta la trampa".

Va viure nou anys a Barcelona...
Sí. Vaig estudiar Enginyeria Informàtica a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i immediatament després vaig fer el màster en Intel·ligència Artificial a la mateixa universitat. Després vaig començar a treballar al grup de recerca de la UPC, però ho vaig deixar perquè volia fer un programa de doctorat relacionat amb la Psicologia Social. Em vaig llençar a l'aventura i em vaig establir com a informàtic autònom amb la idea de treballar mitja jornada i la resta dedicar-la al futur doctorat, per així ser econòmicament independent. Què va passar? Doncs que em van rebutjar la candidatura dues vegades al programa de doctorat. No tot són flors i violes, com diria la meva mare.

Què va fer?
El fet de ser informàtic i autònom em va permetre mantenir el contacte amb la meva xicota quan va tornar a Suècia. Podia anar-hi a fer un meset a l'hivern sense haver d'aturar la meva activitat econòmica. El meu despatx és el meu ordinador portàtil i allà on el pugui portar hi tinc un lloc de treball. En aquest sentit, crec que al cap d'un temps d'una ensopegada ens n'acabem alegrant i fins i tot ho agraïm. Per això sempre intento minimitzar al màxim aquest interval de temps i començar a veure el got mig ple.

D'una altra banda, va començar a estudiar Psicologia...
Sí. Mentre feia el màster en Intel·ligència Artificial vaig començar amb Psicologia perquè vaig pensar que em podia aportar un punt de vista diferent al que havia vist fins el moment. En realitat, quan va arribar aquell moment fatídic en el que prens la decisió d'escollir estudies, m'agradaven tantes coses que estava ben perdut. Em vaig decantar per Informàtica perquè vaig veure que al pla d'estudis hi tenia una assignatura que es deia Intel·ligència Artificial i des de ben petit sempre m'havia fascinat la ment humana i feia molts d'anys que li donava voltes al fet d'esbrinar com funciona la nostra ment a partir d'intentar construir-ne una. Fins i tot als 16 anys vaig enviar un correu electrònic a una professora de robòtica de la UPC demanant-li què tal la carrera i que la volia escollir només perquè havia vist aquella assignatura. Ella em va respondre que potser era arriscar massa i que tal vegada em frustraria si només ho feia per allò. I així va ser, em vaig frustrar una mica. Sigui com sigui ara vist amb perspectiva entenc que tot allò ha canviat la meva manera de pensar, bé, més aviat l'ha enriquit. Després vaig començar amb el màster i la cosa es va posar més interessant pel meu gust.

Quan es va plantejar l'opció de marxar a Oxford?
A la meva xicota li va sorgir l'oportunitat d'ampliar els seus estudis a Oxford i cap allà vam anar. Vaig arribar el setembre passat i la primera impressió que vaig tenir de la ciutat va ser excel·lent. Oxford és maquíssima i està plena de gent jove.

S'ho va rumiar molt abans de prendre la decisió de partir?
Aprofitaré aquesta pregunta per fer el "friki" i explicar com ho veuria el metge neuròleg Damàsio. Segons ell en la presa de decisions no només hi intervé un factor racional, sinó que les emocions també hi tenen un pes molt important. Sé que això és obvi, però fins fa poc la part emocional i més visceral no es tenia en consideració. Sigui com sigui Damàsio distingeix tres fases en la presa de decisions: avaluació, expressió i experiència. Quan la meva xicota em va dir que volia venir a viure a Oxford immediatament vaig pensar què faria jo amb aquests nou anys que havia viscut a Barcelona, amb totes les relacions interpersonals que havia establert i l'acomodació a la ciutat. Vaig pensar que no podia deixar tot allò de banda i de sobte canviar de vida.

Imagino que aquesta ve ser la primera fase d'avaluació...
Sí. Llavors vaig notar que m'alterava i sentia l'escalfor. Parlava més alt i podia sentir fins i tot el cor bategant. Això va ser l'expressió. Em sentia trist, indignat i atemorit. Aquesta va ser la fase de l'experiència. Finalment, però, vaig pensar que realment me l'estimava. Em vaig imaginar a mi mateix quedant-me a Barcelona i ella anant a viure a Oxford i no em va agradar. Vaig pensar que no m'agradaria mantenir la relació a distància, vaig sentir que la relació es podia acabar degut a allò i em vaig sentir molt malament.

I va fer les maletes...
Sí. Així és com vaig decidir que me n'anava a viure a Oxford. Segons la hipòtesis de Damàsio, no només vaig tenir en compte l'aspecte racional de tot el que implicava anar-me'n a viure fora. La meva decisió no es va basar només en pensar en les probabilitats de trobar una nova feina, o avaluar el nivell de vida del nou país. En la presa de la decisió vaig disposar d'una imatge mental de com seria tot si no em mogués a Oxford i això també em va ensenyar un esbós de com em sentiria en prendre aquella decisió.

Com recorda la seva arribada a la ciutat?
Va anar bé, però va ser una viatge molt llarg. Londres, la ciutat més pròxima a Oxford, té diversos aeroports. El primer cop que vam anar allà vam cometre l'error de no mirar a quina distància quedava l'aeroport i vam anar al de Stansted, que està a unes cinc hores en autobús d'Oxford. M'ho havia fet venir bé per empalmar des d'una boda d'una amiga que tenia a Mallorca per anar-me'n a Oxford, així que vaig arribar destrossat.

On es van instal·lar?
Vam anar a parar a Forest Hill, que és un poblet molt petit que està a dalt d'una petita muntanyeta. Esteim a uns vint minuts o mitja hora amb autobús del centre. La zona és fantàstica, estem literalment vivint al mig del bosc. Tot és verd i tenim un pati al darrera de la casa que comunica amb una extensió enorme de camp. De fet, els cavalls que hi ha lliures per allà venen a menjar herba a casa i també les alpaques. Recordo que els primers dies a Oxford van ser odiosos. Vam estar les dues primeres setmanes només comprant coses per a la casa i jo odio anar de compres. Teníem poca vida social. De fet aquesta es reduïa a les interaccions esporàdiques amb els conductors d'autobús i els caixers i caixeres dels establiments on compràvem els llençols per al llit i els plats per a la cuina.

Parlava anglès?
Sí, però de totes maneres aquesta experiència m'ha servit com a bona lliçó d'humilitat. L'accent britànic és molt diferent a l'americà, que és el que havia après en els darrers anys. En principi, puc mantenir converses amb total tranquil·litat en anglès i mirar pel·lícules sense subtítols, així que vaig pensar que l'idioma no seria un problema.

I ho va ser?
Una mica. En arribar vaig al·lucinar en veure que si no em parlaven a poc a poc se m'escapaven moltíssimes coses. Amb el temps un afina l'orella als nous sons i la cançoneta britànica. Al principi de tot em vaig dir a mi mateix que passaria de ser hipòcrita i de dir que sí amb el cap encara que no entengués alguna cosa només per no semblar idiota. I això és molt lloable, però a vegades un ha de ser pragmàtic. Si el conductor de l'autobús em fa una broma i el veig que riu i jo no he entès res de res, li somric i au. Es pot dir que a un nivell col·loquial tot va a la perfecció, és només quan un vol tenir converses una mica més eloqüents amb els amics que es nota una mica limitat. Però ja dic, preciosa lliçó d'humilitat!

Habituar-se al clima va ser complicat?
La veritat és que el clima no és tan dolent com em pensava. A vegades plou i a mi no m'agrada mullar-me. De fet, els amics d'aquí encara se'n riuen de mi perquè un dia els vaig demanar: "I com ho feu amb la bicicleta si plou?". Amb això vaig contribuir a la imatge que ja tenen de per si els britànics dels espanyols. Diuen que per nosaltres és com si la pluja fos àcid i que en començar a plovisquejar ja correm exaltats i irritats.

S'ha adaptat també als costums britànics?
M'he limitat a aplicar la que crec que és la millor pràctica del viatger: "Donde fueres, haz lo que vieres". Si te'n vas un parell de setmanes fora no hi ha problema, però si vols integrar-te en una nova cultura no sol ajudar gens el fet de dir "ah, no, nosaltres a Espanya ho fem així!". De fet, el primer que vam fer va ser començar a sopar al voltant de les sis o les set de la tarda. Això va implicar una etapa en la qual endrapàvem com bojos, perquè un cop havíem sopat a les 18 hores a l'estil anglès després li tornàvem a afegir a les 22 hores morts de gana a l'estil espanyol. Ara ja està superat i hem tornat al nostre pes habitual!

Alguna sorpresa en aquest sentit?
El que més m'impacta encara ara és que el conductor del cotxe va a la dreta i el cotxe a l'esquerra de la via. Les rotondes dins aquells autobusos de dos pisos agafades en sentit contrari són brutals! A més a més, cada cop que veig un nen al seient esquerre del davant i al seu pare o mare a la dreta començo a somiar truites. L'impacte visual és molt gran, sembla que el nen està conduint i la meva imaginació vola a un món on els infants guien als adults. D'una altra banda, em sorprèn també l'educació dels britànics i el seu famós sentit de l'humor. De fet, ells tenen una dita que resumeix aquests dos aspectes. Conten d'ells mateixos que si tu trepitges a un britànic, aquest encara et demanarà disculpes per haver posat el peu al mig.

Es viu bé a Oxford?
Sí. Com ja he dit abans, és una ciutat molt maca i té molts llocs per visitar. Oxford és molt famós per la seva universitat principal i molts turistes visiten la ciutat per interessos específics. Per exemple, si ets un fanàtic de Tolkien i "El senyor dels anells" probablement t'interessarà visitar Pembroke, Corpus Christi i Exeter. Tolkien va ser professor a les dues primeres i va estudiar a la tercera. Si voltes per Worcester College t'hi pots trobar n'Emma Watson, na Hermione de Harry Potter. Pel que fa a la vida en general, s'hi està molt bé. Si ets jove hi ha bastant d'ambient. De fet, els primers dies del curs és impressionant veure els estudiants pel carrer en calçotets, tots pintats i disfressats. És l'època de les novatades! Econòmicament, la vida és cara. El menjar és car, el cinema és car, la cervesa és cara, l'habitatge és car, el transport és car... Sempre en comparació amb Espanya, es clar. Ara bé, les targetes d'estudiant solen anar prou bé, encara que sigui un carnet d'una universitat espanyola.

Ha fet amistats en aquest temps?
Sí, tot i que he de reconèixer que al principi em va costar una mica sortir de l'ou. Generalment sóc molt sociable, però les condicions eren excepcionals. En general quan et desplaces a l'estranger ho fas o bé perquè hi tens feina o bé perquè hi vas a estudiar. Aquests són els dos grans focus de socialització; companys de feina i companys d'estudi. T'obliguen a integrar-te. En el meu cas venia a treballar des de casa i estudio Psicologia a distància. Així que ho tenia una mica més complicat.

Suposo que va trobar una solució!
Sí. Amb la meva xicota també van venir a Oxford altres amics suecs i, tot i que en general parlen un anglès exquisit, entre ells se'ls escapaven moltes converses en la seva llengua materna. Jo estic intentant aprendre suec, però ben a poc a poc, de manera que a curt termini tampoc era una solució. No obstant això, si poses un poc de coratge les coses van succeint i ara mateix tinc diversos grups d'amics de tota índole. Jugo a un equip de futbol, toco el saxo amb un guitarrista que he trobat i una altra saxofonista, intercanvio el meu espanyol per anglès, faig classes de ioga...

¡¿Classes de ioga?!
Sí, vaig començar a practicar ioga amb 14 anys quan a les meves mans hi va caure un llibre de ioga. Al principi jo al·lucinava amb les postures acrobàtiques del llibre i ho feia més com a exercici gimnàstic. Amb el temps cada cop m'he anat interessant més i més per la filosofia, fins que vaig esdevenir professor i ara faig classes sempre que en tinc l'ocasió. Al cap i a la fi, el ioga no ha estat altra cosa que una eina com ho són la psicologia i la intel·ligència artificial per atansar-me al coneixement de la nostra ment.

Com va sorgir aquesta possibilitat?
A les dues setmanes d'arribar a Oxford ja tenia clar que volia fer classes de ioga. Vaig contactar a través d'internet amb tots els centres que hi havia a la ciutat i em van dir que el tipus de ioga del que sóc professor, kundalini ioga, no s'ensenya aquí. Vaig mirar preus per llogar sales i era molt car, així que vaig pensar que podria impartir classes a un local de l'ajuntament del poble on visc. Vaig demanar permís i vaig començar a penjar cartells al poble, als restaurant i a la universitat. Així és com he acabat fent classes a Oxford.

I mentre continua amb la seva feina com analista desenvolupador de software...
Sí. Bàsicament analitzo les necessitats dels clients i desenvolupo un software que les cobreixi. Realment, faig una mica de tot; pàgines web, aplicacions mòbils, facebook, etcètera. No obstant això, ara mateix el que em dóna les sopes és un projecte d'una empresa de gestió de ferrocarrils. Un company em va demanar si el podia ajudar perquè ell tot sol no tenia prou temps i al final resulta que em va ajudar ell a mi donant-me feina. Crec que aquest és un model de feina cada vegada més comú dins la societat espanyola. Per exemple, si jo tinc molta feina i no puc servir a un client puc transferir-lo a un company que està sense res en aquell moment i si un dia a aquell desenvolupador li arriba més feina de la que pot assolir, és probable que després em cridi a mi.

Sona bé...
Pot sonar una mica poètic i s'ha de tenir en compte que també pot haver-hi entrebancs: clients que no paguen o col·laboradors que no són prou responsables. Reconec que de moment sóc molt afortunat. Clar que també he tingut els meus mals moments, i essent autònom un sempre està exposat a tenir alts i baixos. A part, un està immers en un doble joc de llibertat-esclavitud. Ets responsable de satisfer els clients, però a la vegada disposes de més llibertat per anar fent una mica al teu gust. No tens un cap per sobre que et dicti què fer, per exemple. Aquest estil és molt profitós pels meus interessos i passions. En un dia ideal treballo cinc hores al matí i després em dedico a les meves coses, el que no vol dir no treballar sinó dur a terme projectes personals.

Quin tipus de projectes?
Així va néixer per exemple www.700euros.org, que em va servir com a punt de partida i motivació en veure que la gent està oberta i és receptiva davant propostes alternatives. La idea va néixer quan em va tocar en un sorteig un televisor de 32 polzades. Sempre he pensat que els doblers que m'arriben de manera "fortuïta" no em pertanyen. Vaig quedar-me el televisor, però vaig calcular que el seu valor era de 700 euros. A partir d'aquí vaig posar en marxa un portal web a través del que animava a la gent a fer propostes per ajudar als demès amb aquests doblers. Van arribar moltes idees, però finalment vaig decantar-me per transferir els 700 euros a un portal que s'encarrega de gestionar microcrèdits. Ara fa poc vaig iniciar un nou projecte "Titulados por el mundo".

En què consisteix?
És una pàgina web a través de la qual joves llicenciats que marxen a l'estranger poden compartir les seves experiències. Em provoca especial interès el fenomen conegut com 'fuga de cervells' i crec que aquest portal pot ser útil. La veritat és que a mi m'hauria servit moltíssim si abans d'arribar a Oxford hagués pogut fer una cerca de gent que estava en la mateixa situació que jo en la ciutat. És cert que cada ciutat sol tenir les seves típiques webs amb anuncis on et pots informar, fins i tot a Menorca ha aparegut fa poquet un servei que et permet explorar d'entre una enorme varietat d'anuncis de tot tipus. Crec que en els temps que corren la gent busca més el contacte directe amb els altres i vaig pensar que podria estar bé disposar d'un servei on es pogués trobar gent que comparteix la situació d'haver hagut de marxar de casa.

Com vostè, que suposo que enyora Menorca...
La veritat és que no trobo a faltar res. Sé que puc sonar molt cínic, però ja veureu que no és tan brusc com sona. Generalment, no trobo a faltar allò que no es troba al meu abast quan estic fora. Vaig tan ocupat amunt i avall que no sento enyorança. L'estima que li tinc a la meva germana, als meus pares i família, a uns amics de tota la vida i, en un sentit més ampli, a tot el que he experimentat a l'Illa romanen intactes a la distància.

Li agradaria tornar a Menorca?
De moment no. Els destí més probable després d'Oxford sembla ser Barcelona de nou. No obstant així, ara tinc molta llibertat per desplaçar-me i, per tant, venc regularment a l'Illa. Fins i tot els estius els passo pràcticament sencers a Menorca.

Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info