El Darrer Toc, el so esquerdat de l’emoció

Encara no havia passat una hora, eren les 5.20, quan d'enfora, pels carrers en quietud de Ciutadella, es sentí el tambor i el fabiol, sonant cada vegada amb més melangia. La comitiva de caixers i cavallers, ja sense el caixer noble, arribava a les portes de Sant Francesc en silenci absolut, acompanyada per un riu de gent que, afegits als que ja esperaven al Born, sumaven quasi un milenar. Eren ja moltes les hores seguides de festa, i les cares dels més persistents destil·laven cansament i satisfacció a la vegada. Com un mirall, els rostres de caixers i cavallers mostraven el mateix.

El fabioler, Sebastià Salort, va anar pausant el so del fabiol i del tambor, a mesura que sa capellana, Xisco Cardona, s'atracava a la porta de la Rectoria de Sant Francesc, acomiadant-se un per un de tots els cavallers i caixers que a banda i banda li feien passadís. El respecte silenciós i emocionat de tots els presents va crear un clima tan especial, que arrodonia sense dubte l'exemple de celeritat, alegria i determinació col·lectiva que han representat aquestes festes de Sant Joan 2012. El bateg d'un poble que estima les seves arrels i acompanya els seus protagonistes fins al final.

El so esquerdat del fabiol, el darrer, va fer esclatar llàgrimes i abraçades. Sebastià Salort sap com esprémer la melodia fins a entrar dins l'ànima. La sensació d'haver recuperat un Sant Joan digne s'escampava arreu. Tothom es felicitava. Els caixers i els cavallers acompanyats per les seves dones i companyes, van anar deixant la plaça com la resta de gent que, a poc a poc, va fer camí deixant inevitablemet darrere, el rastre d'aquella emoció que Ciutadella respira cada solstici d'estiu. A les 5.35 hores, amb les primeres llums de l'alba, només hi quedava el record, davant Sant Francesc. Fins l'any qui ve si Déu vol!