El Liceu s’emociona el dia que diu adéu a Joan Pons

I després de la tercera pausa entre actes, va cloure aquella obra portentosa del genial Giuseppe Verdi.

L'alcalde i els del "galliner"
Amics i familiars havien acudit a aquella gala de comiat. Hi era també l'alcalde de Ciutadella i la seva esposa. En un gest que l'honora, com a representant del poble, féu que tota Ciutadella hi fos present a l'hora d'homenatjar un dels seus Fills Il·lustres. I aquella festa continuà a la zona d'artistes, una vegada conclosa la funció. Abraçades, fotos de record, autògrafs, mentre la gent brindava amb una copa de cava, i l'entranyable associació d'amics de l'òpera del quart i cinquè pis (del "galliner") que en un gest entranyable li dedicaren el seu homenatge particular, oferint-li una placa amb una dedicatòria que expressava l'afecte i la gratitud que els unia al cantant, per la seva extraordinària humanitat que li havia proporcionat tants amics i tanta estima. I sense que els importàs la llarga espera, els "fans" esperaven encara a la sortida per sol·licitar-li una dedicatòria, mentre els que esperaven al carrer el reberen encara amb un simpàtic aplaudiment.

LA VAGA I EL COR
És clar que tot el que s'acaba de contar, fou només la part externa de la festa, segurament aquella amb més càrrega emotiva: de records, d'anècdotes, de reconeixements, d'amics presents i d'amics perduts, del pare, que havia intuït els valors del fill i que només pogué fruir dels primers tasts de la carrera meteòrica. Però el cos, l'armadura sòlida i robusta que sostindria tota aquella parafernàlia, preparada d'amagat per no enfosquir l'efecte sorpresa. Aquí vull fer un incís i referir-me al personal del cor i d'escena que havien decidit iniciar una vaga aquell mateix dia. Tenien tot el dret del món, però amb gran dignitat i manifesta elegància, no volgueren enrunar aquella festa de comiat d'un company que, sortit de les seves files, havia arribat al cim i s'acomiadava del món fascinant de la lírica. I es limitaren a trobar-se al mig de la Rambla unes hores abans de començar la funció, per proclamar les seves reivindicacions. I després, ingressaren en el teatre per transformar-se en soldats i esclaus, en ballarines. I començà la funció.

LA DARRERA "AIDA"
Aquesta era una "Aida" molt important, la darrera cantada per Joan arreu del món, la que volia que tancàs amb clau preciosa una carrera fulgurant...

Del Liceu al Liceu i al mig una aventura àrdua, difícil, dolorosa per instants, sacrificada i incerta en algun moment, però la fe en ell mateix i la voluntat infrangible aconseguiren que el seu nom aparegués com una promesa segura, com una aposta en la que per força havia de guanyar. Joan Pons sap el que li costà. I allí resta, al Parnàs dels elegits, model i exemple per a les generacions que vindran.

I ens ha deixat la darrera imponderable lliçó d'una versió d'"Aida" de tall clàssic, on Joan s'ha sentit sempre més còmode, entre el decorat fastuós i suggestiu del pintor decorador Josep Mestres Cabanes (1896-1990), l'únic del gran pintor que restà després de l'esglaiós incendi del Liceu l'any 1994.

L'art de Mestres Cabanes fou l'embolcall adient per crear el clima màgic de dilluns vespre. Una estètica realista a la qual aplicà el pintor una gran densitat compositiva, plena de detalls i de complements decoratius que subratllen l'efectisme i la sumptuositat escènica, un notable rigor constructiu i els grans coneixements de l'art de la perspectiva crearien prodigiosos efectes de llum i profunditat, per dotar el conjunt amb una harmonia bellíssima.

UNA ÒPERA COLOSSAL
I tot, per recrear "Aida", una de les obres mes colossals de l'òpera de tots els temps i la més representada arreu del món per múltiples raons: la combinació dels diversos elements magistrals que configuren les seves dimensions precises amb l'atractiu de l'espectacularitat, el moviment dramàtic ben definit, tot açò sobre el fons d'unes melodies plenes d'inspiració i una orquestració com mai havia aconseguit abans Giuseppe Verdi, per força ha de colpir l'oient, immergit en una trama teatral d'enorme força on el geni de Verdi situa uns personatges de profunda humanitat sobre un plànol espectacular de dimensions colossals. "És llavors -afirma J. M. Aviñó- quan sorgeix el geni musical de Verdi per composar l'equilibri d'anàlisis internes i d'escenes espectaculars, per superar l'escissió entre el llenguatge i l'estructura, donant a l'espectador, més enllà de qualsevol distinció crítica un sentit inigualable de representació total de l'experiència humana" .
Aida, esclava etíop, i Amneris, filla del faraó d'Egipte competeixen per aconseguir l'amor del cabdill Radamés. Aida es veurà forçada a enfrontar-se amb el deure de fidelitat al seu poble, per obediència al pare, Amonasro, el rei presoner. Haurà de doblegar la voluntat de l'estimat i convertir-lo en un traïdor a la pàtria.

I en aquest moment la tragèdia amb força dramàtica insòlita se sublima. Radamés accepta el seu destí, donar la vida en penyora de la seva deslleialtat, mentre la filla del Faraó pretén salvar encara el seu estimat, encara que així el perdi per sempre. Aida abnegada, només una enamorada, escull compartir la dissort del seu enamorat. Verdi assolí una meta altíssima en l'escena final, la redempció del drama per la catarsi, la sublimació dels errors humans i la superació de les afliccions terrenals amb la mort alliberadora, que uniria per sempre Aida i Radamés en un món sense dolors.

El dolent de la pel·lícula
I Amonasro? L'etíop és rei abans que pare i fa valer la seva potestat davant la defallença de la filla. Amonasro és el detonant de la tragèdia, aquell que amb paraules meloses recorda a la filla que si segueix el seu comandament podrà tornar a ser lliure: "Rivedrai le foreste imbalsamate..." . Joan Pons ho ha reconegut sempre. És el destí dels barítons: de Germont, de Scarpia, d'Amonasro... El baríton és sempre el dolent de la pel·lícula. I Joan Pons, en la vida, persona d'entranyable humanitat, aprengué des del principi a ficar-se en la pell dels personatges i donar-los una autenticitat, un realisme que pocs han assolit: "En cuanto a Joan Pons hay que confirmar una vez más el dulce momento por el que atraviesa su carrera, ya que está en disposición de abordar sus papeles con una madurez en la expresión y el canto que pocos artistas alcanzan, su Amonasro es notablemente creíble en esa doble faceta de poder y de implacable guerrero, aspectos estos que asumió con inquietante maestría" .

El tercer acte és un des de major densitat dramàtica en la lírica de tots els temps. I és una de les pàgines més belles de les que pot presumir la Música. Amonasro ha de convèncer la filla de sotmetre's a les seves exigències. I ha de fer que aquesta doblegui també la voluntat del cabdill a trair la seva pàtria. Amonasro-Joan Pons amenaça, prega, insídia, menteix a la filla per doblegar-la a la seva voluntat. En aquell ambient fosc i misteriós de les voreres del Nil el cor de l'oient s'encongeix en escoltar aquella música tan bella i plena de fascinació. Joan Pons dotà el personatge amb la violència impetuosa d'un rei salvatge, d'un cabdill que està cansat emperò de tantes lluites i que vol recuperar per a ell i per a la seva filla la seva llibertat, i el retorn a la pàtria recuperada. I doblegant el gest entra de ple en el personatge, el fa real i creïble i llavors la seva veu s'expandeix amb sonoritat, brolla segura, incisiva, amb la rica gamma tímbrica que el permet d'expressar la major tendresa o la més terrible violència. Hi abocà vehemència, passió, la immensa força dramàtica que calia per aconseguir el seu desig. I exhibí una veu rodona i clara de qualitat vocal excelsa que la crítica universal ha lloat amb tots els mots i en totes les llengües.

"ASÍ SE DESPIDEN LOS GRANDES"
"Fue -diria un diari català pocs dies abans- una despedida llena de profesionalidad, acaso la mejor para el barítono menorquín. Estuvo enérgico y fuerte, como exige el papel. Se va porque así lo ha decidido, no porque la voz le expulse de los teatros: así se despiden los grandes".

No podem obviar els que feren costat a Joan Pons, esdevingut protagonista indiscutible aquella nit. Al tenor Marcello Giordani i la mezzosoprano Luciana D'Intimo, veus molt cotitzades en la lírica actual, els costà un poc arrencar, però mostraren de valent el que eren capaços de fer en el darrer acte. Aida, Sondra Radvanovsky fou una altra cosa. La seva veu poderosa, brillà invencible sobre totes aquelles altres veus i emocionà en aquella pàgina, una de les millors de Verdi, una de les millors de la història de la lírica, que és el tercer acte i ho sublimà en el bellíssim duet final.

Els cors compliren amb bravura i l'orquestra, dirigida per Renato Palumbo sonà com calia que sonàs aquella partitura, on Verdi demostraria, qui sap si per primera vagada, que ell també sabia orquestrar.

Fou una exhibició colossal, que portà el públic al deliri, una d'aquelles nits que quedaran gravades en tots els cors, un triomf tan autèntic, tan sentit i tan clamorós com ho pogué ser aquell primer a l'escenari scaligero. Si trenta anys enrere els diaris milanesos, emcapçalaren les notícies del diari amb aquell titular famós: "Per un excalzolaio va in delirio La Scala" ara ben podríem posar amb les lletres més grosses: "Per un cantant universal, per una persona unànimement admirada i estimada s'alçà en deliri el Liceu".