Singular treball el realitzat per Iván Martín en torn a tres figures que destacaren en l'òrbita germànica en la segona meitat del segle XVIII: Johann Christian Bach, J. C. Wolfgang A. Mozart i Johann Samuel Schröter.
El fill onzè del gran pare Bach actua com a fil conductor en l'obra primerenca de Mozart i de Schröter, en perfecta simbiosi en haver-se inspirat en l'obra de J.Ch. Bach en aquests quatre concerti per a piano que el pianista Martín ens regalà, acompanyat pel Galdós Ensemble. Cal dir que els tres 'concerti' per a piano i orquestra del registre K. 107 de Mozart (generalment no ressenyats en el catàleg de l'obra mozartiana, que contempla solament vint-i-set concerts pera piano i orquestra) no són pròpiament obra original, ja que el seu referent són tres sonates per a teclat de J. Ch. Bach; de la mateixa manera que el concerto de Schröder està íntimament lligat amb la música d'aquell, del qual seria destacat deixeble. Les pinzellades meridionals del P. Antoni Soler i de Muzio Clementi donaren el contrapunt just per apreciar aquell moment d'eclosió de la música de teclat, fascinant en la història de la Música de l'Europa galant.
Fa uns anys poguérem escoltar Iván Martín com a intèrpret de Bach en aquest mateix escenari del claustre del Socors (2005). En un ventall més ampli, en aquesta ocasió ens oferí una mostra de l'obra que d'una o altra forma begué en la immensitat de l'obra de Bach, tampoc tan allunyada de la forta presència de la música italiana, que a Espanya tingué particular importància per la presència a la cort de Madrid, de Scarlatti.
El seu contemporani Antoni Soler no respongué emperò a aquesta presència. La seva música, especialment en les sonates, mostra una contundent empremta ibèrica. A través de tres sonates, "Sonata en Re M. R 84", "Sonata en Re bemoll M.R 88" i "Sonata en do m. R 48", Martín féu gala de la seva qualitat indiscutible per manifestar la gràcia, l'esperit d'aquelles gracioses miniatures goiesques. La "Fantasia en re menor K.397" de Mozart és una obra de molta envergadura en la que Martín aconseguí recrear amb encert la intensa tensió dramàtica que domina en la primera part, contraposada a l'assossegada serenor final, on l'obra recupera el mode major. En contraposició la sonata op. 24 nº 2 de Muzio Clementi, que encetà la segona part, ratificà el domini del teclat del concertista a través d'una obra de lluïment virtuosístic, d'un autor, recordat avui per la seva aportació didàctica a la música. Iván Martín posseeix una tècnica enlluernant, una digitació impol·luta, que li permeten veritables proeses. Coneixedor profund de les obres que té entre mans, venç amb mestratge indiscutible qualsevol barrera. La seva interpretació és plena de passió, hi deixa volar la seva fantasia –desbordant en les cadences- obtenint unes versions, conscientment personals, o potser, unes traduccions que aporten una visió, sens dubte enlluernant, molt més rica en sonoritats i timbre, però sens dubte, molt diferent que aquelles concebudes per a un clavicordi o un "fortepiano" fa 250 anys.
El concert presentava una interessant aportació: la inclusió dels tres primers 'concerti' per a piano de Mozart i el complement del seu contemporani J.S. Schröter.
La part orquestral fou assumida pel grup Galdós Ensemble que mostrà una perfecta sintonia amb el piano conductor. Vestiren les obres amb apropiat abillament divuitesc i elegància cortesana que visqueren de prop els autors i acompliren amb escreix la seva missió, dirigits amb mà mestra pel propi Martín, encara que l'arquitectura sonora aparegui una mica feble, sostinguda únicament per cinc instruments.
El públic (poc nombrós per a la qualitat dels artistes i l'atractiu del programa) mostrà la seva satisfacció amb una càlida ovació i fou obsequiat amb un nou fragment mozartià.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.