"Som molt més rics a l’interior del que pensem"

¿Què va ser primer, la por, la bogeria, la maternitat frustrada, el lloc de Menorca...?
Primer era l'interès per dir que les aparences enganen i que aquesta dona era víctima de les aparences fins a l'extrem, jo al principi no ho sabia encara, de la bogeria.

Tot i el plantejament d'inici altres temes destaquen més al llarg de la novel·la.
Sí, a partir d'aquest tema es donen les conseqüències que són aquesta bogeria, la reflexió sobre la maternitat, el fet que a la vida el pitjor que pots fer és dur una vida que no és la teva. La maduresa comporta que sàpigues quina vida has de dur i aquest és un procés molt llarg i molt difícil. Crec que en el món en què estem tenim uns models des de que som petits que ens costa trencar, però és el que hem de aconseguir per ser persones relativament felices, viure segons la teva naturalesa. La Sílvia s'equivoca i no viu segons la seva naturalesa, viu segons el que pensa que serà la idea de felicitat, anar-se'n a una illa que no és la seva, viu unes circumstàncies que no són les seves, el seu matrimoni és desafortunat, no és prou madura per dur a terme la maternitat, tot això fa que s'equivoqui reiteradament i finalment ha d'assumir les conseqüències.

També és cert que aquí es trobarà amb una situació gens fàcil.
Sí, a més a més el mar, que diríem en les novel·les, li juga en contra i encara és tot pitjor. A la novel·la es van repetint aquests versos "el capità no és el capità, el capità és el mar", com que a la vida molts cops el capità és el mar has d'estar preparat. La Sílvia no sap trencar, no sap fugir. Hi ha un moment en què penses que és una bleda, que ha d'aconseguir trencar amb la seva situació, llavors se'n va a Barcelona i és pitjor, surt del foc per caure a les brases.

El final havia de ser necessàriament d'impacte.
És un final d'impacte però és també un final més obert del que jo em pensava. Els lectors m'estan fent arribar diferents finals. Pel que he vist és una novel·la que està generant diferents lectures, hi ha qui s'agafa al tema de la maternitat, hi ha qui s'agafa al tema de les aparences, altres al tema de l'art, al gènere de novel·la de misteri com d'època victoriana i altres fins i tot intenten contestar preguntes més filosòfiques sobre la vida. M'està sorprenent molt.

Tot i que la novel·la està ambientada en l'època actual, tot sembla transcórrer en una altra òrbita i en un temps indefinit.
Això és una de les coses que més em va costar, com fer gòtic en el temps de les "blackberrys", els ordenadors i els televisors. Els elements tecnològics són utilitzats a Son Blanc, a Menorca, amb una mica de picardia per continuar amb el tema de les aparences que enganen. Jo volia que això estès no només en el fons sinó també en la forma, és a dir que el lector pensés que estava llegint una novel·la gòtica però que de sobte descobrís que el que està passant és que el punt de vista, el narrador, té una disfunció entre la realitat i la ficció.

L'art es presenta de forma paral·lela a la història, com una manera que té la protagonista de combatre la seva experiència sense arribar a trobar-hi la solució.
Ella té una visió romàntica de l'art que em ve de la meva anterior novel·la dedicada al pintor Friedrich que tenia com objectiu adorar Déu a través de la pintura, la Sílvia també té la idea de l'art com absolut, busca sempre el màxim a través de l'art i és la seva màxima impotència perquè no pot plasmar tot el que sent a través de l'art. Alhora l'art és el que li dóna motiu per viure, està sola i l'únic que té és el personatge que a més és una dona que fuig.

Parlem del que passa a Menorca. En una entrevista anterior deia que el lloc on transcórrer part de la novel·la és el de Son Triay de Ferreries, no obstant li canvia el nom per Son Blanc. ¿Per algun motiu en concret?
Hagués pogut posar Son Triay però com que és una història de ficció vaig pensar en canviar-ho. Primer li vaig posar Son Troia, però un amic meu menorquí em va dir que no sonava molt d'aquí i vaig optar per Son Blanc. També hi ha qui m'ha retret, periodistes no menorquins, que deixi tant malament la societat menorquina i aquesta no era gens la meva intenció. El que jo volia era una illa, dins aquesta illa un lloc aïllat i una persona aïllada de tot perquè no té ningú, volia una triple solitud. Per mi l'Illa, que el meu avi era de Maó, que hi tenc cosins i amics, on hi trob el lloc de descans i de fugida..., el meu paradís és Menorca, no podia ser una altra i Son Triay perquè hi he anat algunes vegades. Però jo no intento fer un anàlisi de la societat menorquina sinó que intento pensar en un lloc ancestral, en un món rural que podia ser aquí o un poblet de Huelva.

Com escriptora és evident que tira del que coneix, els llocs, el tema del trasplantament d'òrgans que coneix per la seva germana que és metgessa. Però la ficció que surt del seu pensament, no li provoca a vegades vertigen?
Sí, jo dono classes d'escriptura a l'Ateneu on convidem als alumnes a fer esquemes, definir els personatges, llavors tot això com a novel·lista jo no ho poso en pràctica, em moc molt per la intuïció, pel que em flueix, perquè arriba el moment en què realment són els personatges els qui et parlen. Hi ha algun ressort en el cervell, que no sabem on és, on aquestes ficcions estan creades i l'únic que hem de fer és invocar-les. Aleshores això provoca bastant de vertigen perquè no està en el món ordenat i pautat sinó que és del món caòtic, del surrealisme... Hi ha tempestes interiors importants amb tot això, les mateixes que es poden generar en el lector que hi entra, sinó estàs cometent una impostura. L'única manera de transmetre tot això és que ho hagis viscut, no en la teva vida real. Per exemple, quina és la por més terrible que podem tenir en aquest món occidental? Doncs que un fill se'ns posi malalt, per exemple, i a partir d'aquí et pots imaginar què passaria. Som molt més rics interiorment del que pensem, s'ha de mirar a dins.