Conflictes polítics i religiosos

Pel que fa a l'administració municipal, quedà en essència com estava abans de la transferència de sobirania. Ara bé, ja en els primers anys del domini britànic es va veure un especial interès de Richard Kane per desactivar la Universitat General de Menorca. Certament, els britànics no van arribar a fer una "nova planta" a l'estil borbònic, però no ho és menys que no estaven disposats a mantenir activa una institució que pogués suposar un contrapès al poder del tinent governador. El procediment utilitzat va ser simple, però efectiu: a partir de 1716 ni Kane ni els seus successors autoritzaren la convocatòria del Consell General i, a més, foren molt estrictes a l'hora d'exigir la notificació prèvia per a la convocatòria dels consells ordinaris. La Universitat General només va poder vegetar durant el segle XVIII sense cap altra funció pràctica que administrar com bonament pogué el quantiós deute acumulat.

També s'anaren produint canvis importants en l'administració de justícia. Ja hem comentat la supressió de les cúries dels batles cònsols i la creació del tribunal del Vicealmirallat, seguint el model anglès. El tall dels vincles amb Espanya obligà a introduir canvis en el sistema d'apel·lació, que s'hagué de dirigir vers els tribunals de Londres, fet que va ser regulat per Kane l'any 1733.

Però potser la decisió més transcendental fou la de traslladar els tribunals de la Reial Governació i del Reial Patrimoni a Maó, on el tinent governador ja hi havia establert la seva residència. L'ordre, que no fou acceptada sense forta resistència per la Universitat de Ciutadella, fou decretada l'any 1722, encara que no s'executà de manera immediata, ja que dos anys més tard encara s'havien de mudar els magistrats, les seves famílies i els arxius i demés efectes de les cúries. La Universitat, a més, havia de córrer amb el cost del trasllat, la qual cosa era tirar sal a la ferida dels humiliats jurats ciutadellencs. Es tractava d'una infracció flagrant dels vells privilegis i així ho assenyalà la Universitat de Ciutadella, però tot fou inútil.

Les pugnes entre les universitats de Menorca i, sobretot, la de Ciutadella, contra Richard Kane van ser constants, sobretot durant les primeres dècades. Les vexacions, amenaces i agressions contra els jurats i altres funcionaris de les universitats, la vulneració dels privilegis, etc., perpetrats tant per Kane com pels seus substituts i altres alts oficials britànics, no tenen res a envejar a les dels governadors espanyols que es van fer tristament famosos per la seva actuació despòtica. Així, per exemple, el tinent governador interí Charles Otway feu empresonar els jurats des Mercadal sense motiu fonamentat; el coronel Wynyard agredí el batle dels bens dins la casa de la Universitat de Ciutadella; jurats que ja havien cessat en el càrrec foren empresonats per Kane per haver avalat els deutes de Juan de Bayarte... Kane arribà a fer escorcollar la seu de les quatre universitats per soldats armats i segrestar documentació oficial. Les universitats presentaren les seves protestes a Londres, i si bé les greus acusacions presentades contra el tinent governador no foren preses en consideració.

La pugna amb les institucions religioses fou un altre una altra font de conflictes. La diferència confessional era un abisme difícilment franquejable en una època en què els catòlics consideraven heretges els protestants i aquests, al seu torn, menyspreaven aquells als que consideraven papistes, enemics de la seva nació i dominats per un clergat ignorant, corrupte i depravat, que només se sostenia gràcies a la superstició i ignorància dels seus fidels. Encara que l'article 11è del Tractat d'Utrecht garantia el lliure exercici de la religió catòlica, no feia cap esment als privilegis del clergat, a diferència del que sí estipulaven els tractats preliminars de pau. Per això Kane intentà tenir el clergat catòlic sota la seva autoritat, objectiu que en realitat només fou complert a mitges. D'una banda, s'intentà afeblir l'autoritat del bisbe de Mallorca, i a tal efecte foren confiscades les rendes episcopals i capitulars —incorporades al Reial Patrimoni— i es limità la jurisdicció de la cúria diocesana. D'altra banda, es prohibí el dret d'asil a les esglésies, s'expulsà els clergues no menorquins i es maldà de controlar els predicadors per tallar els sermons subversius, entre d'altres mesures. Finalment, el tribunal del Sant Ofici fou abolit, atesa la seva incompatibilitat amb l'ordenament jurídic de la Corona britànica, però també per ser un tribunal més polític que no religiós i depenent jeràrquicament d'una potència estrangera, Espanya.

L'any 1721 Kane publicà un edicte de 17 punts que recollia les seves disposicions anteriors. Aquest edicte fou molt contestat per la Universitat de Ciutadella, fins i tot en presència del mateix tinent governador. Kane, per la seva part, i d'acord amb els seus superiors de Londres, estudià la possibilitat d'erigir un bisbat a Menorca. Òbviament, era la millor manera d'acabar amb la dependència eclesiàstica respecte del bisbe de Mallorca. Anteriorment ja s'havien segregat els ordes religiosos presents a Menorca de les províncies respectives. Però la proposta del bisbat propi, de profund calat polític, no fou acceptada per la Universitat de Ciutadella, encara que sí vista amb bons ulls pels maonesos, qui sap si pensant ja aleshores que la seu diocesana s'establiria a Maó. Les maniobres britàniques sobre l'erecció del bisbat tingueren continuïtat en les dècades posteriors, sense èxit atesa l'oposició dels menorquins —sobretot de la Universitat de Ciutadella— i de la mateixa Santa Seu.