Llums i ombres d’una llarga gestió de Govern

De cap manera he volgut menystenir la figura del personatge, sinó que he intentat ressaltar altres aspectes de la seva tasca de govern més discutibles que afloren una volta eliminam la pàtina daurada amb què molts historiadors i biògrafs l'han recobert. Breu: donar una imatge de l'home més ajustada a la realitat històrica. Perquè Richard Kane era home del seu temps, del tombant dels segles XVII al XVIII; un temps marcat encara per la intransigència religiosa i la praxi autoritària del poder reial que derivaria cap a les pràctiques del despotisme il·lustrat, per molt que a la Gran Bretanya el poder executiu estàs limitat pel Parlament. El que no era Kane de cap manera era un liberal «avant la page», com tampoc ho era cap dels seus connacionals contemporanis. Era, a més, el representant d'una potència que volia dominar les grans rutes comercials, havia de tenir cura d'un enclavament estratègic, però amenaçat per França i Espanya, amb una població potencialment desafecta, confessionalment catòlica i amb una cultura i una organització social molt diferent de la de la seva Irlanda natal. A Kane –i no fou l'únic– li costà molt entendre el funcionament i la lògica interna de la societat que governava, tot i que sabé envoltar-se de bons col·laboradors.

Richard Kane pensava sincerament que els seus punts de vista eren els encertats i que la resistència que trobava únicament es justificava per la defensa dels privilegis de les oligarquies i del clergat. I prou vegades era així, però molt sovint qui estava equivocat era el propi tinent governador que, a més, va cometre alguns errors polítics molt greus, com ara vexar innecessàriament les universitats o xocar frontalment amb el clergat per aconseguir la seva submissió en una línia que, en el fons no diferia gaire del regalisme que aplicaven les monarquies catòliques. També s'obstinà en imposar unes mesures econòmiques de dubtosa eficàcia i a ordenar la construcció d'obres impopulars que havien de pagar els propis illencs amb els seus impostos i el seu treball personal. Kane hagué d'anar a Londres per defensar-se de les acusacions que li feren les universitats a través del seu síndic don Juan de Bayarte. Al final, aconseguí el ple suport dels seus superiors i tornà a Menorca reforçat per continuar la seva particular batalla contra els poders fàctics de l'illa.

Els primers anys de gestió de Richard Kane, idò, resultaren prou conflictius, de manera que si hagués estat destituït al principi dels anys vint hauria passat a la història menorquina com un governador nefast i despòtic, a l'alçada d'alguns dels seus predecessors espanyols d'infausta memòria. A la llarga, però, moderà les seves posicions i els mateixos menorquins apreciaren la seva gestió i bones intencions. Perquè, per damunt de tot, Kane era un treballador incansable, honrat i sense cap afany d'enriquiment personal. Després de molts anys marcats per les tibantors, la situació canvià a partir de congrés de Soissons (1728) i de la signatura del tractat de Sevilla (1729). Aleshores els menorquins s'havien resignat a continuar sota el domini britànic. Kane, per la seva banda, s'havia adonat que no podia canviar certes coses i que més valia arribar a una certa «conllevancia», com diria Ortega y Gasset. L'última etapa del seu mandat es caracteritzà, idò, per la general bona entesa amb les institucions insulars.

El seu llarg govern es prolongà fins la seva mort, fadrí i sense fills, esdevinguda el 30 de desembre de 1736, quan sols li mancava un dia per complir 74 anys. Foren 24 anys de govern interromput només per les seves estades a Londres i a Gibraltar, quan aquest enclavament va estar amenaçat per les tropes espanyoles. De tota manera, sobta que els honors li haguessin arribat al final de la seva vida. En efecte, l'any 1733 fou nomenat governador titular de Menorca i, el 1735, ascendit a brigadier general. El perquè restà tants anys al destí de Menorca i, sobretot, l'enorme retard en ascendir a general (va ser coronel durant 25 anys) és quelcom que no ha estat explicat de manera satisfactòria per cap dels seus biògrafs. D'altra banda, Kane tampoc no fou ennoblit.

Richard Kane va ser enterrat a la capella del castell de Sant Felip. L'enderroc del castell l'any 1782 ha fet que la seva tomba desaparegués sense que es conegui on van anar a parar les seves despulles. Cap al 1741 s'erigí al claustre de l'abadia de Westminster (Londres) un monument a la memòria de Richard Kane que consta d'un bust idealitzat del governador i d'una llarga inscripció llatina que detalla els aspectes més importants de la seva biografia.

I un cop mort, comença el mite de Richard Kane. Tants d'anys de govern –potser la meitat dels menorquins o més no havien conegut cap altre governador, fora dels que ho foren interinament per cobrir les seves absències– havien acabat convertint Kane en quelcom semblant a un monarca d'un petit reialme illenc. Els menorquins es van quedar amb la memòria de l'últim Kane, que al crepuscle de la seva vida havia acabat per fer-se apreciar pels seus governats. A més, l'arbitrarietat, la rapacitat i la corrupció dels seus successors –Pinfold, Anstruther, Wynyard– acabarien per ressaltar, per contrast, les virtuts innegables del vell governador irlandès, la memòria del qual estava encara ben viva entre els illencs l'any 1748, tal com recollí James Lind, segons el qual «la seva memòria pot esser honorada per sempre, i el seu exemple seguit pels altres governants d'aquest territori». Els historiadors dels segles XIX i XX farien la resta.