"Encara hi ha dues Catalunyes"

Aquest capvespre tindrem l'oportunitat d'escoltar les seves paraules sobre Catalunya, en una conferència titulada "El laberint català en el context d'una Espanya en crisi". Si el tema us interessa, no dubteu a venir a la Biblioteca Rubió, a les 20 hores.

L' historiador Josep Fontana, en relació a les eleccions catalanes del propassat 25 de novembre, ha dit a una entrevista a Enric González: "En realitat aquestes eleccions em semblen d'una importància minúscula. Són importants només per una qüestió que s'ha vist en el cas de Galícia i en el del País Basc i que es veurà aquí, i és la destrucció del PSOE. És la fi del sistema polític de la Transició". Coincideix en la seva afirmació?
Que servirien per mostrar l'afebliment del PSOE era una obvietat. Però discrepo del gran Fontana en aquests dos punts: ni eren comicis d'importància minúscula, ni l'objectiu d'Artur Mas era empetitir més un PSC que ja estava molt avariat. L'objectiu de Mas era aprofitar el canvi d'eix del catalanisme, que l'11 de setembre passat va evidenciar que ha passat del possibilisme al rupturisme. Ara bé, en intentar traduir políticament aquest canvi d'eix, Mas no va tenir en compte que, si bé el PSC és un partit en estat catatònic, els deures del PSC (unir les dues principals comunitats culturals catalanes entorn d'un projecte comú) estan per fer. El perill d'una Catalunya dominada per aquest nou catalanisme sobiranista és que l'altra Catalunya, la que no se sent atreta pel catalanisme, però que mai no havia estat bel·ligerant amb el catalanisme, ara tendeixi a identificar-se amb l'espanyolisme i que, per tant, Catalunya es divideixi en dos blocs irreconciliables.

Estem veient ara deficiències de la Transició que fins aquest moment no havíem vist?
La transició va ser un "empat d'impotències", i no una "abraçada de consens", com idealísticament es diu. Ara bé, l'empat d'impotències va ser descrit mitjançant el relat mític del consens. Mentre la situació d'empat (o de por de l'altre) va durar, l'equilibri es va mantenir. Però la dreta espanyola que encarnava Aznar, conscient que l'hegemonia democràtica del PSOE de González podia eternitzar-se, va trencar amb el mite del consens (en la línia de Thatcher, Reagan o Joan Pau II, personalitats que canvien l'escenari a Occident, oposant-se als consensos posteriors a la segona guerra mundial). Aznar va impulsar una "segunda transición" fonamentada en l'estratègia amic/enemic. I el seu combat, agradi o no, cal considerar-lo ideològicament vencedor. Perviu fins i tot durant els anys de Zapatero i ara s'imposa amb absoluta rotunditat, que ni la corrupció qüestionarà. El combat que Aznar va guanyar tenia dues parts. La batalla del progrés, que Aznar va aconseguir arrancar al PSOE; i la batalla de la llibertat, que va robar a l'antifranquisme en general i, en particular, als nacionalismes perifèrics, víctimes seculars de la idea castellana d'Espanya. La del progrés la va guanyar Aznar dirigint-se a les classes mitjanes i baixes tot proposant l'ideal del capitalisme popular thatcherià: "sereu accionistes i propietaris". Així els va seduir: no amb carisma, sinó amb vi de marca i segones residències. És l'origen de la bombolla, que ara ens passa la caríssima factura.

La bandera de la llibertat la va guanyar Aznar, primer, deixant al PSOE com un drap democràticament brut pel cas Gal. I després, posant-se políticament al davant de les manifestacions del "Basta ya" contra la violència política al País Basc. Gràcies a aquesta bandera ètica, va aconseguir que el partit del franquisme acabés sent el partit de la llibertat. Això va fer possible la síntesi que encara és hegemònica a l'Espanya de matriu castellana: la síntesi entre la idea falangista i la idea liberal d'Espanya. La síntesi entre Azaña i José Antonio. Una síntesi que li permet atacar els nacionalismes en general com a expressió antiquada: antiliberal. Una Espanya de ciutadans contra uns nacionalismes feudals, egoistes i premoderns. La força d'aquesta síntesi aznariana és tan gran, a Espanya, que en un moment donat, els sectors mediàtics i intel·lectuals que Aznar encarna pretenen anar més enllà. Pretenen esmenar, de facto (per via del control dels alts tribunals), més que no pas de iuris, els equilibris que van donar lloc a la Constitució, especialment el seu títol VIII. Recentralització. Certament, els errors catalans hi van contribuir (malaguanyada aventura del nou Estatut). Però qui hi dóna el copet de gràcia és la crisi, que converteix les despeses orgàniques de les autonomies en un pes insuportable. Ara el combat és entre la força d'un aznarisme exacerbat per la crisi i la consciència agònica que té la major part del catalanisme: "Si ara no trenquem amb Espanya, Espanya se'ns menjarà definitivament".

Vostè ha escrit recentment que Artur Mas ha perdut "auctoritas" després de les eleccions. Per què ho diu això?
Va cometre un error: deixar-se descriure com un líder messiànic pels seus publicistes. Altrament, demanava una majoria excepcional i va obtenir una majoria prou inferior a la que tenia. Va jugar fort, i va perdre. Està en mans d'ERC. Té autoritat, perquè té més diputats que els altres; però ha perdut l'auctoritas. I la capacitat de maniobra: qualsevol pas enrere, serà vist com un plantejament de por; qualsevol pas cap al xoc amb Espanya serà vist com una submissió al guió de Junqueras.

"El canvi de pell de l'ERC d'avui és el que va del narcisisme de Carod a la fredor estrictament ideològica de Junqueras". Vol dir que aquesta ERC té més clars els seus objectius?
No, vull dir que ERC té un líder calculador, que sap deixar al congelador la vanitat i l'orgull que tot lideratge implica. Ha pres una decisió lúcida per impedir que un partit com el seu, assembleari i amb tendència a les lluites fratricides, sigui més obedient: impedir que hi hagi consellers i alts càrrecs d'ERC al Govern. Això fa impossible que apareguin figures públiques d'ERC que li puguin fer ombra (i fa impossible altres perills: l'acomodació de la seva gent al poder; o el desgast d'un Govern "retallador"). Però sobretot li garanteix a Junqueras el control absolut de la situació. Ha marcat el terreny de joc a Artur Mas; i és l'únic d'ERC que fa política. Política independentista. Per això parlo de la fredor estrictament ideològica de Junqueras, perquè subordina tota la força política del seu partit a l'assoliment de l'objectiu ideològic.

Que ERC no hagi volgut entrar dins el govern es pot entendre com un no voler tornar a repetir errors comesos durant l'època del tripartit?
Exacte. Els errors d'ERC en l'època del tripartit van ser dos. Van desembarcar als salons del poder amb voracitat de nou ric, cosa que va escandalitzar els seus votants. L'altre error va ser practicar el pragmatisme sense deixar de fer molta retòrica independentista. Això va provocar les escissions de Reagrupament i SI. L'única manera que ERC té de mantenir els seus votants units és practicant l'austeritat (representa molts joves atrapats per la crisi) i encarnant sense concessions l'independentisme. Tal com deia abans, Junqueras marca el joc polític català i, per tant, la pressió que l'independentisme exerceix sobre la resta de la societat és enorme. D'aquí el perill de divisió del qual parlava al començament de l'entrevista. Perquè, tot i que és molt legítima la posició d'ERC, no es pot confondre amb la posició general del país, que és, no ja molt més matisada, sinó molt més acomodatícia.

Fa uns dies Duran i Lleida, a Twitter, va dir: "ERC diu que Mas trobarà en ells més lleialtat que amb mi. Recordo el que m'ensenyà Coll i Alentorn: el principi d'ERC és no tenir principis". Hem d'entendre amb aquestes declaracions que Duran no ha contemplat amb bons ulls el pacte de governabilitat entre ambdós partits?
Duran Lleida és un dels polítics catalans més experimentats, té fortalesa ideològica i sap nedar contra el corrent. Té un gran prestigi fora de Catalunya, com a home moderat i seriós i, en canvi, té poques simpaties entre l'opinió publicada catalana, que el veu com un professional amb tots els vicis de la política professional. Els vicis de la política són l'endogàmia, l'interès partidista per damunt de l'interès comú, el servei als interessos de les minories poderoses i la corrupció. És injust que Duran encarni particularment uns vicis que afecten a la major part dels dirigents polítics catalans i espanyols. Potser l'antipatia que articulistes i tertulians senten per Duran és degut al fet que Duran és poc hipòcrita i defensa sense embuts posicions que d'altres practiquen però no gosen defensar. Ara bé, responent a la pregunta: Duran sempre veurà amb mals ulls no tenir un paper principal en la política catalanista i ara tem, no sense raó, que el terreny de joc el marca Junqueras (no pas Mas) i el que és pitjor: que refer els passos i tornar a enrere serà, per a CiU, en cas que un dia ho desitgi o ho necessiti, cada vegada més difícil. Potser ha arribat l'hora que Duran, si vol tenir un paper més clar i defensar la tercera via, faci el pas i es presenti sol, encapçant un llista d'Unió al marge de Convergència.

Quan es diu que Mas va malinterpretar la manifestació de l'Onze de Setembre és perquè, potser, l'onada catalanista va ocultar el malestar social?
El malestar social hi és, això és clar. Però, tot i que va influir en el resultat electoral, no va ser el factor decisiu. L'error de malinterpretació que va cometre Mas (també el van cometre molts opinants i mitjans de comunicació) és pensar que el corrent més ben organitzat, l'independentista o el sobiranista, és l'únic corrent català. Les eleccions van demostrar que encara hi ha dues Catalunyes. No estan enfrontades (de moment), però són indiferents l'una amb l'altra. Que una sigui molt activa i molt ben organitzada no vol dir que l'altra hagi desaparegut.

Com podem interpretar les pujades que han fet PP i Ciutadans dins del context català?
El resultat del PP és bo, si tenim present que Rajoy ja portava un any retallant; però mediocre, si tenim en compte l'aposta ideològica que Sánchez Camacho (amb una barreja d'espanyolisme i prèdica de l'apocalipsi) va desplegar amb el suport fervorós de tots els mitjans de comunicació d'abast espanyol. El PP té un sostre, a Catalunya. Si ara que el discurs identitari era tan intens, no l'ha trencat, és que potser no el trencarà mai. Molt diferent és, en canvi, el paper de C's, un partit "virginal", encara no contaminat pel contacte amb el poder, que agrupa els electors desencantats de la política. Aquest partit sí que té capacitat d'articular l'anticatalanisme català. Aquest corrent encara no està organitzat perquè el PP tenia i té un sostre; però té camp per córrer, a Catalunya. Quan més cristal·litzi la ruptura amb Espanya per part de la majoria parlamentària (CiU i ERC), més possibilitats té Ciutadans de créixer, no ja electoralment, sinó també ideològicament. El perill de la divisió interna catalana és ben real. Seria una catàstrofe, però les circumstàncies s'han aliat per fer-la possible.