"Vull destinar part del premi al barri de l’Índia on vaig fer la foto"

És la primera vegada que participa al concurs fotogràfic Fotobosco?
Sí, és la primera vegada. Va ser a través del meu pare que em va comentar que hi havia aquesta convocatòria. Ell ha estat el meu professor de fotografia. Després d'arribar de l'Índia vaig triar 3 fotos i les vaig presentar, entre les quals hi ha la foto guanyadora, que es titula "I en el camí, la realitat apareix". Són fotografies fetes durant els tres mesos que aquest hivern he passat a l'Índia.

Què representa per un aficionat a la fotografia com vostè haver rebut aquest premi de renom nacional?
Vaig quedar molt sorprès. Més que pel premi en si, per a mi ha estat com una senyal amb molt de significat. Des de que vaig arribar a l'Índia vull dedicar la meva vida al món social, i ha estat una senyal que me diu que vaig per bon camí. Per a mi, l'Índia és un país important, un referent per la manera de viure. Viuen el moment i és una cultura milenària. N'hauríem d'aprendre i deixar de banda tots els maldecaps que ens martiritzen en el món occidental, aprendre a ser una mica més senzills...

No va poder assistir a l'acte d'entrega del premi i el va recollir son pare en nom seu, què volia transmetre amb aquesta foto?
Primer vull agrair al meu pare per sempre fer-me costat i entendre el meu afany per viatjar i conèixer món, com també l'estaló de la família menorquina i mallorquina. Sé que la foto guanyadora transmet certa tristesa, però no és el que jo volia transmetre. És una foto que representa el contrari de la bellesa. No hi ha cap foto de l'Índia que me transmeti el sentiment pobresa. Realment no és la pobresa com ho tenim entès. Moltes vegades la pobresa és dins nosaltres mateixos al no estar disposats a obrir-nos a altres cultures i coneixements. La vaig fer quan me n'anava en tren cap a Benarés. Era un poblat immens de xaboles. A la foto apareixen uns habitatges aferrats a les vies del tren i un moment de vida quotidiana: una filleta que mira el tren que passa, uns fillets que juguen... Viuen en un entorn que no és agradable, a part suposa un perill per aquest infants viure tan aprop de les vies del tren.

La seva foto va ser l'escollida entre 56 i per dos fotògrafs de prestigi, com són Joan Guerrero i Pere Moscoso, resulta un estímul?
És clar, és un estímul per continuar fent fotos. Som aficionat, no un professional de la fotografia. Representa un reconeixement i que un record del viatge sigui valorat pel Fotobosco és el màxim!

És molt personal, però ha decidit que farà amb la dotació del premi en metàl·lic?
Al manco la meitat de l'import del premi la vull destinar a l'Índia, al mateix barri de Nova Delhi on vaig fer la foto. No els donaré els doblers en metàl·lic, sinó per alguna millora al barri o encara que sigui oferir un quilo d'arròs per família. Tenc pensat anar-hi a finals d'any, tenc un fillet apadrinat a través de la Fundació Vicenç Ferrer que té 10 anys i es diu Barath (amb qui aparesc a la foto), i li vaig prometre que hi aniria cada any que pogués.

Quins projectes té en ment?
Tenc uns amics artistes i estic pensant organitzar una exposició a benefici d'una ONG. A la llarga, la meva il·lusió és crear una escoleta per infants a l'Índia. Però el primer ara és aprovar la darrera assignatura per acabar la carrera.