Serra. La menorquina al barri de San Telmo, on treballa al restaurant La Popular - C.S.

TW
0

El programa Erasmus va portar Cristina Serra Orfila (1988, Sant Lluís) fins a Buenos Aires, on va acabar la Diplomatura de Nutrició i Dietètica a la Universitat Maimónides. La seva estada a Argentina havia de durar nou mesos, però la menorquina tenia molt clar des del primer moment que volia quedar a viure al país pel qual sempre havia sentit una atracció especial. Serra va compaginar durant un temps els estudis amb una feina de cambrera a un restaurant argentí ubicat al barri de San Telmo. Ara treballa a jornada completa i vol estalviar per poder continuar viatjant per Amèrica del Sud.

Marxar a viure a l'Argentina era el seu somni...
Sí. Sempre havia volgut establir-me allà, per això vaig decidir inscriure'm al programa Erasmus. La meva primera opció era Argentina i la segona, Brasil. Amèrica del Sud sempre m'havia atret. Als meus pares els hi agrada molt viatjar i, des de petita, cada any marxàvem a qualque lloc. D'alguna manera, em van inculcar aquesta passió per viatjar i conèixer països i cultures diferents.

Havia visitat qualque país sud-americà abans d'establir-se a Buenos Aires?
No, mai. Era una cosa que tenia pendent. En aquest sentit, sabia que seria més complicat marxar en acabar els estudis sense conèixer res que anar-hi d'Erasmus, que et permet conèixer molta gent i, per tant, et facilita la recerca de feina en finalitzar la carrera.

I li van concedir la plaça...
Sí, tot i que els tràmits van ser molt complicats. La Universitat Rovira i Virgili de Reus on estudiava la Diplomatura de Nutrició i Dietètica tenia un conveni amb la Universitat de Maimónides de Buenos Aires, però no s'havia donat el cas de cap estudiant que hi hagués marxat d'Erasmus. La majoria dels alumnes escullen destinacions europees.

Una vegada solucionada la paperassa va partir cap a Buenos Aires...
Sí, al febrer de l'any passat. Recordo que el dia que marxava estava nerviosa, però molt emocionada. Fer l'equipatge va resultar molt difícil. No em cabia res! Des de Barcelona vaig anar fins a París, on vaig fer una escala de quatre hores. Tenia moltíssimes ganes d'arribar i, per fi, després de dotze hores d'avió, vam aterrar a l'aeroport d'Ezeiza.

L'esperava ningú allà?
La veritat és que vaig tenir molta sort. El meu pare té un concessionari de cotxes a Sant Lluís i, just l'estiu abans de marxar, va tenir una clienta argentina. Era metgessa i havia viscut durant un any a Menorca, fent feina a l'Hospital Mateu Orfila. El meu pare li va comentar que jo anava cap allà i ella es va oferir a acollir-me durant les primeres setmanes.

Que amable!
Sí. La veritat és que els argentins són molt hospitalaris. Fins i tot em va venir a cercar a l'aeroport per portar-me fins a casa seva. Tot i així, vaig estar allà només una setmana. La casa d'aquesta dona era al barri de San Martín, a la perifèria, i tardava una hora en arribar al centre de Buenos Aires.

Ja havia començat les classes?
No, vaig arribar a l'Argentina un mes abans que comencés el curs. Volia tenir temps de situar-me i cercar un pis.

Va trobar res?
Sí. A través d'internet vaig trobar una habitació a un pis compartit amb tres germans argentins, un mexicà i un holandès. Eren joves, més o menys de la meva edat, i em van tractar beníssim. Em van presentar tots els seus amics i es van acabar convertint en la meva família. El pis era molt gran i era a l'Avenida Corrientes, entre els barris de Recoleta i Balvanera, just al centre de la ciutat.

Encara viu allà?
No, vaig estar a aquell pis durant vuit mesos. Ara visc a un altre pis compartit en el barri de Balvanera. La veritat és que la zona és una mica perillosa. De fet, a la majoria de barris de Buenos Aires no trobes a ningú pel carrer durant el vespre. Hi ha poca llum i molts indigents. Fins i tot pots veure persones drogades que van de banda a banda.

I la policia?
No veus gaires agents. El nivell de seguretat a l'Argentina no és bo, hi ha moltíssima corrupció. A més, hi ha els barris de barraques, on no pots entrar perquè si ho fas no en surts viu. Com a molt, has d'anar acompanyat d'algú d'allà. Jo, per exemple, faig de voluntària en un parell de barraques amb metges nutricionistes . És en aquestes zones on es mou tot el tràfic de droga i d'armes.

Ha tingut qualque problema?
No, però a alguns coneguts o amics sí els han robat qualque vegada, fins i tot amb ganivets i, a dos d'ells, amb pistoles. De la mateixa manera, si estàs asseguda a la terrassa d'un bar has d'anar molt en compte perquè en qualsevol moment et poden robar el mòbil que tens sobre la taula o la bossa, si estàs despistada.

Això passa també a les grans ciutats espanyoles...
Sí, però és diferent. A Barcelona, per exemple, et poden robar, però la majoria de vegades ni te n'adones. A Buenos Aires ho fan sense cap escrúpol, davant de tothom. Fins i tot hi ha fillets que s'atraquen a tu a preguntar-te alguna cosa i, abans que puguis reaccionar, t'han agafat la bossa i han marxat corrents.

Amb el temps, s'ha adaptat a la vida a Buenos Aires?
Sí. Recordo que en un primer moment em va costar acostumar-me a sentir segons quines paraules. Per exemple, als autobusos, els hi diuen "colectivos" i al metro, "subte". Per dir que alguna cosa està molt enfora diuen que està "en la loma del orto" i per dir que tenen vessa diuen "me da fiaca". És una mica complicat al principi, però t'hi habitues i, fins i tot, acabes reproduint les seves mateixes expressions. També m'he adaptat a alguns costums com la de beure mate. A l'hivern es pren calent i a l'estiu es beu fred amb gel o suc de taronja. A la versió estiuenca li diuen "tereré".

Hi ha algun costum que encara li cridi l'atenció?
Una de les coses que més em van sobtar en arribar va ser la gran quantitat de cans de carrer que hi ha, tant als afores com al centre. També em va sorprendre que la vida a Buenos Aires és més cara del que em pensava. El lloguer dels pisos, per exemple, és molt alt i, per contra, dinar a un restaurant et surt molt bé de preu tenint en compte que els productes del supermercat són bastant cars. D'una altra banda, em sobta l'exagerada educació dels argentins. A l'hora d'entrar a un autobús, els homes sempre deixen passar primer les dones.

Quins altres trets els defineixen?
Són molt hospitalaris, però també una mica escandalosos. Si han de discutir i escridassar-se a qualsevol lloc públic, ho fan sense problemes, no els importa si hi ha gent davant. A més, els argentins són molt bons venedors, saben aconseguir les coses i tenen una gràcia especial per portar-te on volen.

Va acabar la seva Diplomatura a la Universitat de Maimónides...
Sí. El passat mes de novembre vaig aconseguir el títol. La veritat és que aquesta universitat té molt prestigi, però és privada i jo estava acostumada als centres públics. Els professors et coneixien i passaven llista per saber si anaves a classe. Tot i així, només anava a la universitat dos dies per setmana perquè em quedaven poques assignatures per acabar la carrera. Això em va permetre disposar de més temps per conèixer bé la ciutat i també per viatjar.

A quins llocs ha anat?
De moment he estat per La Patagonia i, en concret, a Calafate, Perito Moreno o Puerto Madryn, i a algunes altres províncies de l'Argentina, així como a les cascades d'Iguazú, Bolívia i l'Amazones. En aquest punt és important destacar que resulta molt car viatjar entre països a Amèrica del Sud, fins i tot, entre ciutats d'Argentina, perquè que no hi ha vols de baix cost. Un vol entre Buenos Aires i Bariloche, a la província de Río Negro, et pot costar uns 200 euros. Per això, la gent viatja molt amb autobús. Per anar a Bolívia, jo mateixa vaig anar per carretera i, en només unes setmanes. vaig cap a Colòmbia també en autobús, passant per Bolívia una altra vegada, Perú i Equador.

I com va anar el viatge amb autobús fins a Bolívia?
Bé. Són moltes més hores, però surt més econòmic. Tot i així, s'ha de dir que els autobusos estan molt bé, les butaques són molt amples i fins i tot et donen menjar. Anava amb una amiga i vam estar 19 hores viatjant fins que vam arribar a la frontera, on vam creuar a peu perquè ens sortís més barat. Després vam agafar un altre autobús fins a La Paz.

Què li va semblar el país?
Em va agradar molt. No coneixíem res així que anàvem per tot amb una guia del país. Dormíem a albergs i la gent que hi trobàvem ens aconsellava sobre els millors llocs per visitar. També era necessari mastegar fulles de coca pel mal d'alçada. Si no ho feies et marejaves i notaves que et faltava l'aire. El meu objectiu és fer feina per poder continuar viatjant per Amèrica del Sud.

Des de quan treballa com a cambrera?
Vaig començar mentre encara estudiava treballant només els caps de setmana i des que vaig acabar la carrera treballo a jornada completa. El restaurant es diu La Popular de San Telmo, un barri molt pintoresc amb paradetes al carrer, músics tocant tangos i gent ballant. No tinc contracte i això em permet marxar de vacances quan vull.

No suposa un problema?
Com ja he dit, a Argentina hi ha molta corrupció. Els caps no es preocupen per les inspeccions perquè moltes vegades es poden arreglar les coses amb doblers. Aquí funciona així!

No cerca feina com a nutricionista?
Sí. Precisament m'acaben d'oferir una col·laboració amb el Ministeri de Salut de Buenos Aires des d'on estan preparant un projecte per fer xerrades als barris de barraques.

És perillós?
De fet, jo ja tinc experiència perquè mentre estudiava vaig fer pràctiques a un d'aquests barris, anomenat Villa Piletones. Una furgoneta ens venia a cercar de la universitat i ens deixava just davant de la porta del centre on fèiem les xerrades, no podíem sortir d'allà.

Tenen problemes de desnutrició els residents en aquestes zones?
Sí, molts. La majoria dels nens pateixen obesitat, el que s'anomena desnutrició oculta. Mengen poca verdura i fruita i moltes llaminadures, productes de pastisseria industrial i xocolata perquè són molt barats. Per exemple, molts pares donen de berenar als seus fills "alfajores", que són uns dolços farcits d'almívar de llet.

Quina tasca portaven a terme per evitar això?
Mesuràvem i pesàvem els fillets i intentàvem conscienciar els pares, però la majoria són analfabets i això complicava molt les coses. Potser organitzàvem una xerrada i de cinquanta nens, només se'n presentaven cinc. Fer feina a llocs com aquest és molt estimulant a l'hora de fer feina, perquè et porta a cercar fórmules per despertar l'interès dels pares. Crec que tota aquesta experiència em servirà per ampliar el meu currículum.

Deixarà llavors la feina de cambrera?
No. He de continuar fent feina al restaurant, perquè en principi només col·laboraré com a voluntària amb el Ministeri de Salut. Durant un temps també vaig estar treballant a una ràdio. La meva secció s'anomenava "Nos vamos de viaje con Cris".

En què consistia?
Explicava les meves experiències a altres països, però sense moure'm de l'emissora. Fèiem veure que jo era a un país i n'explicava les característiques i les anècdotes que m'anaven succeint. Jo em preparava informació verídica sobre el país en qüestió i m'inventava les anècdotes. Normalment xerrava sobre llocs on havia estat de veritat, però al final acabava parlant de països on no he estat mai. Tot i així, no em pagaven sinó que em van regalar una guitarra! Jo toc l'instrument des de fa molts anys i, per tant, ja em va anar bé! A més, en breu començaré a treballar per compte propi com a tatuadora.

Sap tatuar?
Des de sempre m'ha agradat molt pintar i, fins i tot, he fet alguna exposició dels meus quadres a Menorca. Un amic que es dedica a fer tatuatges va veure uns dibuixos meus i em va animar. Em va deixar la seva màquina i vaig estar practicant amb un meló! Ara em compraré una màquina pròpia i faré tatuatges a casa. Ja hi ha molts amics que m'han demanat que els en faci un! A més, tinc ganes de fer alguns cursos de teràpies alternatives, que sempre m'han interessat molt.

Es nota la crisi a l'Argentina?
Viuen en una crisi contínua i la gent no sol tenir estalvis al banc. Els sous són tan baixos i la vida tan cara que tothom viu al dia. Fins i tot he arribat a veure gent que comprava una colònia a terminis! El meu sou, per exemple, és d'uns 2.500 pesos i, gràcies a les propines, arribo als 4.500 pesos mensuals, que vindrien a ser uns 450 euros, dels quals 180 són per pagar el lloguer del pis. Afortunadament, tinc alguns estalvis i vaig tirant.

Sembla que es troba a gust a Buenos Aires..
Sí. De moment no tinc intenció de tornar. Tot i així, enyoro les estones tranquil·les amb la meva família i els meus amics. Buenos Aires és una ciutat molt sorollosa, sents crits i clàxons a tot hora. La gent fa molta vida al carrer, els bars sempre estan plens i els diumenges s'organitzen activitats als parcs.

Ara que a Menorca comença l'estiu, a l'Argentina prest arribarà l'hivern...
Sí. La veritat és que a l'hivern fa bastant de fred i, per contra, a l'estiu fa molta calor i la platja està a sis hores de viatge, així que la gent acostuma a anar als parcs a prendre el sol i beure mate. A més, hi ha moltes tempestes d'estiu. Un dia podem estar a 35 graus i, de sobte, el cel es tapa i comença a ploure moltíssim i a fer trons i llamps.

Diu que, de moment, no vol tornar a Espanya...
No. Tinc ganes de quedar-me a Amèrica del Sud, tot i que marxant m'he adonat de la qualitat de vida que tenim a Espanya i a Europa. Quan les coses estiguin una mica millor, potser hi tornaré.

Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info