Comencem posant totes les cartes sobre la taula. Cada any, quan arriba aquest dia i aquesta hora, intent escriure alguna cosa original sobre els Jocs des Pla. No m'agrada repetir cada any els mateixos tòpics ni les mateixes paraules. Voldria que cada any el relat fos diferent, que si vostès llegeixen la crònica d'aquest any no pensin que és la mateixa que la de la festa anterior amb uns petits canvis. Però ja que ens hem posat sincers, els confesso que em resulta difícil. Les paraules per descriure aquests Jocs se m'acaben, i no per repetició, sinó perquè per molt que cerqui, sempre acabo allà mateix. L'espectacle que es veu és cada any més o manco igual, sí, però cada any és únic, especial i irrepetible.
Com ja va passar l'any passat, els Jocs foren segurs i nets. La llavor sembrada l'any passat pels Voluntaris de Sant Joan ha crescut i ha calat fons. Ciutadella ja ha passat, segurament, el seu punt d'inflexió, i els ciutadellencs definitivament han despertat i han reaccionat per salvar la icona més evident de la seva festa.
També enguany, com ja va passar l'any passat, els Jocs van començar amb la llum del dia. A les vuit i vint la qualcada apareixia davant la tarima de la música i començava a sonar el Jaleo. Amb el moviment dels cavalls, l'arena que cobria Es Pla s'alçava i quedava suspesa en l'aire, formant un núvol que a vegades dificultava la visió nítida de l'espectacle. Però amb el començament dels Jocs, la pols tornà a terra, i el camp de visió tornava a ser totalment impol·lut per presenciar l'acte segurament més esperat del vespre, les ensortilles.
El resultat d'enguany es pot qualificar de pobre. Els cavallers encertaren enguany cinc ensortilles d'un total de 42 encerts. En els darrers anys, només trobem tres Sant Joan amb un resultat més minso. L'espectacularitat de les carreres fou el mateix, però, de cada any. Alguns genets semblaven volar per sobre l'arena, agafant una velocitat que només es pot entendre per l'ampli passadís que obrien voluntaris, agents de Protecció Civil i ciutadellencs. Altres posaven en pràctica un estil més lent, galopant a un ritme més baix. D'una manera o d'altra, la punteria era més o manco la mateixa.
La primera tanda fou la de millors resultats. En Jaume de Son Sivineta, en Sebastià de S'Almudaina i en Llorenç que fins fa poc estava a Binimassó aconseguiren l'anella, i amb ella l'eufòria del públic i la música de la Banda de Ciutadella. Una de les peces triades enguany pel seu director, Joan Mesquida, fou un homenatge a Ja t'ho Diré, interpretant la que segurament és la seva cançó més santjoanera, "Així i tot". A la segona tanda només encertà l'ensortilla en Toni de Tot Lluch, i a la tercera tancà el capítol d'encerts en Tòfol de Son Felip enduent-se l'anella a la primera carrera de la tanda.
Entre els assistents, dues notes destacaven per sobre les demés. Es veien algunes mànigues llargues, fins i tot algunes jaquetes primers entre els que presenciaven l'espectacle des dels horts o des de la Muradeta. L'ambient era fresc, més que altres anys, i açò sorprengué a més d'un que mostrava pell de gallina als braços descoberts en algun moment. L'altra nota destacada foren el gran nombre de telèfons mòbils i aparells de nova generació que fan mil coses a part de telefonar. Molts eren els que volien immortalitzar els Jocs, sobretot gent de fora de Ciutadella. Fins i tot molts fregaven la imprudència al pujar sobre les espatlles d'algú altre per intentar captar una bona imatge mentre els cavalls corrien a pocs metres d'on eren.
Les ensortilles començaren deu minuts abans de les nou, i acabaren una hora i quart després, a les deu i cinc. Arribava llavors l'hora de les carotes. Açò és sinònim de molts ciutadellencs que s'atraquen a primera fila del passadís per on corren els cavalls per intentar agafar un tros, encara que sigui mínim, de la carota que rompran els cavallers amb la lladriola. De les creacions de Pepe Torrent Vivó, enguany se salvaren la carota dedicada a Pau Faner i al cambrer.
Les carotes es romperen amb lentitud. Passava molt temps entre una i altra. La lluita per aconseguir un tros s'allargava fins i tot en excés en alguns casos. Ara bé, qui aconseguia el preuat trofeu es notava recorregut d'una eufòria que se sol expressar sempre de la mateixa manera: els braços per amunt mostrant el tros de carota, i la cara desbordant orgull, satisfacció i, sobretot, alegria.
A la darrera carrera de les carotes es produí l'ensurt de la nit. Finalment quedà només en açò, un ensurt, però semblava que havia estat molt més quan els dos cavallers que corrien junts se separaren, i el que quedà davant llançà el tros de carota al terra. El públic es tirà a sobre del trofeu, sense pensar o donar-se compte que a darrera venia un altre cavall corrent. Per sort, el cavaller aconseguí que el cavall no passàs per sobre de la multitud, tot i que li costà una caiguda. Segons explicaven a l'hora de tancar aquesta edició els serveis mèdics, l'incident acabà sense ferits d'importància.
Després de les carotes, dotze parelles de caixers i cavallers corregueren abraçats per l'ampli passadís obert a Es Pla, que en aquell moment estava molt més buit que abans. Es tornà a omplir quan arribaren les dues voltes de caragol, les que, com dic cada any, estan reservades per als autèntics santjoaners, els que senten la festa i demostren valentia i gran habilitat en fer botar els cavalls i esquivar-los quan s'ajunten en pocs metres quatre, cinc o sis animals botant i movent-se entre la multitud.
Per segon any, aquesta crònica es pot tancar dient que Ciutadella ha viscut uns Jocs des Pla nets i segurs. I per molts anys.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.