El Teatre Principal de Maó acollia dissabte capvespre Patricia Kraus (Milà, 1965). Davant d'una escassa mitja entrada (la coincidència horària amb les activitats organitzades al port per a celebrar la festivitat de Sant Pere podria ser el motiu), aquesta artista tot terreny actuava per primera vegada a terres menorquines i ho feia en un format intimista, de "night club", acompanyada pel formidable pianista italià Gherardo Catanzaro, un segur de vida com quedà palès durant tota la vetllada.
La cantant, compositora, pedagoga i productora musical (s'autoedita les seves pròpies gravacions) presentava en directe "Retrocollection" (Sonica, 2011), un recopilació d'estàndards extrets principalment de la música negra americana. Melodies llegendàries del gospel, el blues, el soul, inclús el rock ("Feeling Good", "Miss Celie's Blues", "I'd Rather Go Blind", "Roxanne") són versionades en estil jazzy junt a altres de collita pròpia com "Días de invierno". Encara que en el concert també es colaren temes del disc immediatament anterior, Vintage Fun Club (Sonica, 2010): "Georgia on my Mind", "Ain't Got No", "Fine and Melow", "¿Qué va a ser de mí?" o "Como un animal", van ser una mostra.
Qualificada per un crític, de segur amb excés, l'"Aretha Franklin espanyola", Patricia és una artista de cap als peus que honora el seu llinatge, no en va és filla del gran tenor canari Alfredo Kraus. Heterodoxa i "freelance", dotada d'una veu potent i tímbricament seductora, la seva formació clàssica li permet una còmoda desimboltura en tots els registres de l'instrument. Damunt l'escenari ni regula ni especula. Defuig de tota sofisticació i s'entrega al màxim, arribant a forçar la màquina més del necessari.
Ànima negra
Al llarg de la seva carrera, Patricia Kraus ha transitat per sendes molt diverses i, en plena maduresa artística, ha trobat en els dominis del jazz, el soul i el blues la seva vertadera ànima musical. Des d'aquelles primeres vel·leïtats pop (debutà en el món de la cançó representant Espanya en un desafortunat Festival d'Eurovisió l'any 1987), passant per experiments "avantguardistes" com a líder del grup Wax Beat, i altres experiències difícils de catalogar (fou professora en una de les edicions d'Operación Triunfo), la cantant ha descobert en el terreny de la música negra l'aparador on exhibir tot el seu enorme potencial.
En l'actuació hi hagué un poquet de tot. Fallà una mica la reacció estímul-resposta amb el públic, que no acabava d'enganxar completament. Es visqueren moments plens d'emoció, nostàlgia i diversió. Com d'ensurt, quan la vocalista, en els primers compassos de "Moon River" començà a tossir i hagué d'abandonar l'escena durant uns minuts. La incertesa regnà entre el públic. La cosa no pintava gaire bé. Afortunadament Patricia es refé bravament i amb tres bisos ("Je crois entendre encore" de l'òpera "Els pescadors de perles" de Bizet; "Parole, parole", de Gianni Ferrio i 'Blame it on the Boogie', de The Jackson Five) acabà guanyant-se el personal.
Algú escrigué aquestes belles paraules sobre la divina Billie Holiday: "canta sense paraules, únicament amb els sons de l'ànima en la gola". I és que la veu humana és l'instrument més meravellós, ja que comunica directament amb el cor.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.