El cultiu de la camamil·la

Com veiem, ja molts anys enrere, s'emprava i elogiava la camamil·la com a remei casolà. Són molts els llocs de Menorca on es pot trobar la camamil·la, aquesta planta aromàtica de flors rodonetes i grogues, a la qual se li atorguen moltes propietats medicinals. Avui en dia és habitual veure la camamil·la a jardins públics o privats com a planta decorativa de persistent i agradable olor. Aquesta planta creix en terres àrides i de marina baixa a molts indrets de Menorca, com també és abundant a la Mola a Maó.

Anys enrere els pagesos que tenien camamil·la dins els seus llocs, devers una setmana abans de Sant Joan que és quan estan al seu punt, procedien a segar-la, ho feien amb un falçó deixant els tronxos d'uns set o vuit centímetres, una llargada adient per poder fer-ne manats. Hi havia gent del poble que també, demanava permís per anar a segar camamil·la per casa i, d'altres que hi anaven d'amagat, a veure si podien fer sac ple. I és que la venien a cases de te o a qualcú que l'enviava cap a la Península i era una manera de treure alguna pela de més a més.

La camamil·la un cop segada la posaven a secar a ombra durant uns dies, després li tallaven els tronxos deixant només els botonets de les flors, i les guardaven dins pots de vidre. Als llocs també en solien fer de manats i els penjaven dalt els porxos. Cada any en la nova collita, llençaven els manats vells i buidaven els pots i en posaven de nova.

La camamil·la, anys enrere, era un remei casolà que l'empraven per a moltes coses, sobretot per a infusions. Sempre he sentit dir que les infusions s'han de fer amb nombre impar de flors: cinc, set, nou... suposo que és una tradició popular que ve d'estona. La veritat és que una infusió de camamil·la després d'un dinarot, sembla que ajuda a pair, o també com a calmant d'agrures, o mal de panxa. Un poc d'aigua de camamil·la, també va bé per rentar els ulls quan un té 'conjuntivitis' o irritacions.

Fins fa poc sempre havia cregut que la camamil·la es criava de forma salvatge per les marines, manco la que sembren pels jardins. Idò fa uns dies vaig descobrir com en Francesc i n'Antoni es dediquen al cultiu de la camamil·la. Van començar a plantar el 2009 al lloc de Santa Galdana -Ciutadella-, 400 camamil·leres i al dia d'avui tenen una plantació de 5.000, cada any en planten unes quantes de noves. És una planta que normalment no necessita regar, tot i així tenen un sistema de goteig, en cas d'un any de poca pluja i estiu molt fort de calor. Vet aquí una altra manera de treure profit de la nostra terra, diversificant el cultiu.

En Francesc i n'Antoni venen tota la producció aquí a Menorca, en bossetes de 30 grams aproximadament ("manzanilla de Mahón"), autèntica camamil·la de Menorca ("Santolina Chamaecyparissu var. Magonica"). Prendre una infusió de camamil·la de ca nostra s'ha de fer gairebé com qui beu una copa de vi. Mirar el color daurat que té, respirar l'olor que desprèn i, beure-la molt lentament per apreciar tot el seu sabor.