Pregonera. Esperança Pla va fer un recorregut per la seva vida, carregada d’anècdotes i experiències - Javier

TW
0

Sant Lluís va viure ahir una nit màgica, carregada de records, nostàlgia i molt de sentiment. I és que el poble va encetar oficialment les festes patronals amb un emotiu pregó a càrrec d'una "santlluïsera de cor". La cèlebre soprano Esperança Pla fou l'encarregada de donar el tret de sortida a dos dies intensos de protocols.

La nit pregonera celebrada al Pla de Sa Creu i presentada pels membres d'Idò Teatre, Iván Sintes i Imma Mas, arrencà amb l'actuació del Grup Vocal Instrumental del Club de Jubilats del poble que dirigeix Marlén Coll. Entonaren diversos popurris de boleros i de cançons de sempre. No hi faltà "Por la calle de Alcalá", ni "Dos gardenias para ti". També oferiren "Mirant sa posta de sol" , lletra de Joan Carreras i música de Marlén Coll, per acabar amb "Canto a San Luís", la lletra de la qual és de l'oncle de la pregonera.

El batlle, Cristóbal Coll, presentà la protagonista de la vetllada com una dona humil, que es fa estimar i gran amant de la música, un art que "serveix per unir persones i que no sap d'idiomes", com diu la pròpia Esperança.

Pla assegurà que "me sent santlluïsera pels quatre costats". La seva vida es va desenvolupar al carrer Sant Lluís i "tot i la pobresa que hi havia, crec que érem rics en valors, no teníem res però teníem de tot". Del seu pare va heretar l'amor a la música i al teatre, i de la seva mare, el sentit de l'amistat, la tolerància i el respecte.

Recordà quan el Tropezón es va convertir en can Periquet. Allà "en Bili treia la guitarra i en Paco Emeterio i el meu pare, Eduardo cantaven". Tampoc va passar desapercebut el cinema Gloria. "Als descansos també hi havia publicitat: tintes Iberia, Norit o Linimento Esloan. Mentrestant en Jaume Xames, amb la panera dins el braç cridava 'caramelito calentito'".

Esperança Pla va compartir amb els assistents la il·lusió que va sentir el dia que el senyor Fermín, capellà del poble, va anar a l'escola a buscar filletes que cantessin bé. "Les que ens vam presentar érem un floret" i cantaven per tot. No dubtà en explicar quan el mes de Maria, anaven a recitar una poesia, a resar un rosari i a depositar un ram de flors. I també feien pillades, anar a robar ametllons. Recordà un dia quan li va tocar cantar l'Ave Maria. "A jo m'havia quedat una pell d'ametlló al coll que no anava ni cap endavant ni cap al darrere". Tot i així, donya Teresa, la mestressa, li digué que "mai t'havia sentit cantar amb tant de sentiment". Tot el públic va riure.

Va tenir un record per al pare Macián qui va arribar al poble amb idees innovadores. "Dels Pastorells, va decidir fer-ho al Casino i no a l'escola dominical, perquè fins aquell any tot eren homes qui feien funció i ell va introduir dones".

Esperança Pla assegurà que, després de formar una família "era molt feliç i em semblava que ja no m'hi faltava res", però 18 anys més tard, Marlén Coll la va anar a cercar per cantar el Deixem Lo Dol i se n'adonà que ja no podia viure sense fer-ho. I començà una etapa nova a la seva vida. Foc i Fum, l'Orfeón Mahonés , el Teatre Principal i altres es rendiren als seus peus.

També hi posà una nota de crítica. I és que a Esperança Pla no li agrada com estan deixant el nou teatre. "Ens l'han destrossat. Diuen que és un teatre multifuncional, i el nostre què era? Fèiem cinema, teatre, ball, vetllades musicals, heu vist res més funcional?". I El Pla de sa Creu es va venir baix dels aplaudiments. També recordà la tristesa i el dolor de quan va haver de retirar-se, fa ja 22 anys. "Era com un ocellet que ja no canta" però asseverà que "avui sóc una dona feliç". Per acabar, Pla va voler exaltar el dia que va viure el grup de l'Orfeón amb una obra de Deseado Mercadal. I el públic va poder reviure aquell moment mentre escoltava, tothom dret, l'Himne a Menorca.

La nit pregonera va acabar amb els actes més protocol·laris. Va pujar a l'escenari el fabioler, Jordi Orell, qui acompanyà al caixer fadrí, Miquel Pons, a rebre la bandera. Acte seguit el silenci es va fer omnipresent i sonà el primer toc de fabiol. Després, es va col·locar la bandera al balcó de l'Ajuntament.