L’advocada d'arrels menorquines que fou penyora de la Taula de Diàleg de Sánchez i Torra

Rebé la indigesta i amarga notícia amb el gel propi de les «raons d’Estat», potser apel·lant als suprems interessos d’un establishment que volia continuar essent sanxista, peti qui peti. Després de disset anys de serveis jurídics al Ministeri, Carmen Tejera va ser destituïda —hom diria que fulminada gairebé. Del despatx de Consuelo Castro estant, el cessament no va aixecar gaire enrenou entre l’opinió pública, a penes unes notes mediàtiques.

La realitat era que darrerament penjava una llufa de les esquenes de Tejera. L’etiqueta empestada lluïa un simbòlic «1-O». Açò és: Primer d’Octubre de 2017.

Carmen Tejera, des de dins mateix de les clavegueres del poder, era situada entre els deu protagonistes més odiats per part de Catalunya i l’independentisme després de les actuacions preses per l’Estat arran del referèndum d’autodeterminació mai no consentit.

En efecte, l’advocada general de l’Estat, Consuelo Castro Rey, havia procedit a destituir Carmen Tejera com a màxima responsable d’aquesta institució —l’Advocacia General de l’Estat, AE— en el si del departament d’Hisenda. Dia 27 de febrer de 2020, l’Executiu nacional va confirmar públicament la sortida de Tejera. Li digueren relleu potestatiu, però era una depuració «per ingrata».

D’antuvi, l’autoritat jurídica que encarnava Tejera havia mantingut un paper decisiu en la picabaralla que havien suposat els lliuraments a compte entre Hisenda i les comunitats autònomes. De fet, fou abans de les eleccions generals del 10 de novembre de 2019, quan el departament de vigilància de la legalitat que ella dirigia es va oposar a la intenció del Govern en funcions de transferir 4.500 milions d’euros a les autonomies. L’Advocacia de l’Estat adscrita al departament d’Hisenda que Tejera encapçalava, va justificar que aquesta transferència no s’hauria de produir en cap cas, en no haver-hi base legal suficient. Però el departament de la ministra María Jesús Montero va recórrer al superior jeràrquic, Consuelo Castro, nomenada pel Govern de Sánchez i dependent de Justícia, per desbloquejar el repartiment dels fons.

Paral·lelament, per mor del paper desenvolupat en relació a les sospites de malversació de cabals públics durant els preparatius del referèndum a Catalunya, la seva sort professional havia entrat en una tremolor encara més letal.

Algú, tal volta, havia posat preu al seu cap. Quim Torra no la volia veure ni en pintura —com tampoc a molts d’altres personatges espanyols del 155, que era alguna cosa així com un tatuatge gravat a les anques de Catalunya en nom de la sacrosanta Constitució. En realitat, el dirigent català tramava la venjança de veure-la decapitada, i que Pedro Sánchez li oferís el cap de l’alta funcionària en una safata de plata. Àuria i diamantina millor!

Una de les primeres exigències prèvies a la Taula, reunida i constituïda a la Sala Tàpies de la Moncloa, exigí que Judith fes rodar el cap a Holofernes, ja que el general assiri era a punt de destruir la ciutat de Betúlia. Carmen Tejera, esclar, representava un dels flocs de cabells de la testa sagrada de l’Estat. Així, Sánchez, com un Neró antic i cofoi, engronsat en el bresol moncloíta, instà la seva guàrdia político-pretoriana a complir l’ordre d’immediat. Com acostuma a fer, el president del Govern havia fredament girat el polze cap avall. No hi ha hagut mai cap preu que el president Pedro Sánchez Pérez-Castejón no hagi sentit la temptació de pagar, si hom li promet l’edèn en què havia somiat quan va obtenir per primera vegada un escó al Congrés en substitució de Pedro Solbes, que havia decidit abandonar la primera línia política.

La cap de l’advocacia de l’Estat a Hisenda —un càrrec de lliure designació— havia estat una de les expertes a defensar la comissió del delicte de malversació per part dels independentistes.

Tejera va encapçalar el grup creat a Hisenda d’ençà del gener del 2018, i que reunia set funcionaris que es van dedicar a la «verificació de la veritat material» dels comptes. Aquest grup tenia com a objectiu facilitar informació al Jutjat d’Instrucció número 13 sobre l’existència —o no— d’algun acte comptable que pogués estar relacionat amb l’1-O. En el sever i celestial judici que va tenir lloc a Madrid, ella va negar que algú del seu equip rebés «de cap manera» instruccions superiors per realitzar la feina encomanada. Tampoc a ella en persona, més enllà del que li marcava el seu lleial entendre i saber.

En darrera instància, la compareixença de Tejera tingué lloc a requeriment dels tribunals en la denominada «Causa del Procés», un judici oral que, en rigor processal, es digué «Causa Especial número 20907/2017» del Tribunal Suprem. En va ser president, el magistrat Manuel Marchena Gómez.
Qui llavors era líder del PP, Pablo Casado (un polític efímer, val a convenir-ho, que no haurà deixat sinó pestilència al país), va assegurar que el cessament suposava «un nou pagament als independentistes, per tal com també haurien posat preu a una lletrada clau en la instrucció pericial del judici del Procés i durant la celebració de la vista, celebrada entre el 12 de febrer i el 14 d’octubre de 2019. Tanmateix, les fonts del Govern de seguida volgueren desvincular la sortida de Tejera amb el procediment judicial que s’havia posat en marxa i la seva declaració incriminatòria. Tampoc que respongués a imposicions prèvies de Catalunya en pactar-se la Taula de Diàleg.

Vull dir, en definitiva, que Carmen Tejera, en la condició d’advocada de l’Estat, havia defensat documentalment la comissió del delicte de malversació. Ho feu, no a títol individual, sinó amb coincidència amb altres tres pèrites de gran formació jurídica citades com a testimonis de la Fiscalia.
Carmen Tejera, de qui veurem de seguida unes desconegudes arrels menorquines, ocupava un càrrec de confiança, a partir de l’estatus de funcionària de carrera de l’Advocacia de l’Estat (AE). És cert: per estar-se al capdavant de l’AE del ministeri d’Hisenda, no tenia altra estabilitat que aquella que emana de la voluntat dels càrrecs polítics. O sigui, una pura designació que les normes permeten. Per tant, era la cap del grup de treball creat pel Ministeri d’Hisenda en temps del ministre del Partit Popular Cristóbal Montoro, encarregat d’analitzar l’ús de fons públics del Govern, juntament amb les col·legues Sara Izquierdo, Teresa Hernández i Mercedes Vega. Totes elles van avalar la tesi de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, que acusaven de malversació nou dels dotze líders independentistes cridats a la banqueta. Van xifrar la malversació en almenys 917.000 euros (sense IVA) com a despesa compromesa pel Govern de Carles Puigdemont per a l’organització del referèndum il·legal. El perjudici patrimonial per a la hisenda pública s’entén produït no quan es paga, van considerar les expertes. No. El pagament és irrellevant, indiferent i absolutament innocu —digueren. S’entén realitzada la despesa amb el reconeixement de l’obligació i amb la prestació del servei, segons que va explicar l’avui cessada Carmen Tejera, que va ser qui va signar l’informe que va aportar Hisenda al judici. Ella, idò, assegurava que hi va haver encàrrecs i que es van prestar diversos serveis.

En llurs declaracions, a més d’una altra deposició judicial de la Intervenció General de l’Estat (IGE), les quatre juristes expertes en el camp de les finances públiques volgueren desbaratar les tesis de les defenses sobre l’absència de malversació pel fet que determinades despeses atribuïdes a l’1-O no van ser finalment abonades als proveïdors, o bé perquè s’hauria suspès el pagament, bé perquè hi hauria hagut retorn de factures o, fins i tot, perquè s’hauria fet renúncia al cobrament per part dels proveïdors. No, res d’açò, asseguraren les referides expertes. Per exemple: l’empresa Unipost tenia preparats els enviaments de les targetes censals; es va imprimir diversa i profusa cartelleria sobre el referèndum; es va emetre el famós anunci de les vies a TV3, i d’altres. I tot açò, segons la seva argumentació, al marge que després la Generalitat no pagués, com el cas de la ràdio-televisió pública catalana.

Segons que van relatar, un perjudici a l’erari públic es produeix en el moment mateix en què es presta el servei per part de l’empresari, cosa que hauria passat en els casos analitzats.

Tejera va ser la persona decisiva per demostrar i condemnar els activistes de l’1-O per malversació, després d’haver elaborat una complexa reunió documental i la posterior anàlisi jurídica del litigi. Pedro Sánchez, fent ulls sords a si havia format una càrrega de proves legalment impecable —o no—, va decidir purgar-la per exigència d’ERC el mateix dia que s’asseia amb Quim Torra per negociar una Taula pro secessió catalana.

«Per mi és un luxe ser servidora pública», va declarar aquells dies davant d’una diversitat de mitjans de comunicació. En una trobada amb les altres persones que havien estat els seus companys, Tejera volgué assenyalar: «A mi, em van encarregar de coordinar un grup de companys [en la investigació sobre una suposada malversació de l’1-O] probablement perquè no van trobar ningú…, i a mi em va tocar. Potser a ningú no li feia gaire gràcia».

A la Taula, de fet, Josep Maria Jové i Lladó, secretari general de la Vicepresidència d’Economia i Hisenda en temps de Puigdemont (2016-17), hauria demanat expressament, de bon principi, la destitució de Tejera. Entretant, Jové no oblidava que el 20 de setembre de 2017, en el marc de l’Operació Anubis, la Guàrdia Civil havia interceptat el seu cotxe oficial mentre viatjava per la Ronda Litoral. I és que Jové, un dels interlocutors independentistes que s’assegueren amb els representants del PSOE, havia rebut l’exigència d’una fiança solidària de 4’5 milions d’euros arran, principalment, de la tasca investigadora de l’advocada.

Fou Jové en persona qui va demanar, a la conformació de la Taula, el cap de la lletrada. Sánchez va voler mostrar la seva predisposició a agradar els separatistes decapitant-la sense pipellejar, com en efecte va fer.

A la interlocutòria, la magistrada del TSJC María Eugenia Alegret, que havia instruït la causa a l’Alt Tribunal, assenyalava que Jové i el seu col·lega Lluís Salvadó i Tenesa, avui director del Port de Barcelona, havien tingut una «participació activa» en els preparatius de l’1-O i en la planificació de les anomenades «estructures d’Estat».

La decisió, sense avís previ, del Ministeri de Justícia de fulminar l’advocada com a cap del Ministeri d’Hisenda va provocar un terratrèmol en el si d’un cos d’elit de l’Administració. Feia disset anys que Tejera pertanyia a l’òrgan dependent del Ministeri de Justícia i feia part de l’equip jurídic de la Sotssecretaria d’Hisenda com a màxim responsable del mateix. El seu rang era de subdirectora general.

Tot i haver nascut a Madrid el 2 de març de 1964, és filla d’arrels maoneses. El pare nomia José María Tejera Victory, també advocat de l’Estat, net de la nissaga d’Antoni Victory i Taltavull i la seva esposa Amanda Manella Corrales. La filla major del matrimoni, na María del Rosario, havia casat a l’església de Sant Josep de Maó el 9 de juliol de 1908 per benedicció del bisbe diocesà. El noví nomia Cayetano Tejera López, llavors capità de fragata destinat a Maó. La parella havia viscut una bucòlica nit nupcial a la finca de Binidalí, a tocar de Sant Climent, propietat de qui presidia l’Ateneu de Maó des de feia tres anys. De l’enllaç brollà de seguida una descendència de la qual en va ser fill José María Tejera Victory, abans esmentat, pare de Carmen.

Vol dir, idò, que el besavi de Carmen Tejera Gimeno, familiarment anomenada Macamen, fou el militar que avui és fill il·lustre de Maó, de fondes petjades a la vida pública i cultural de la ciutat, i finalment traspàs el 3 de gener de 1931.

Avui, la lletrada apartada del ministeri treballa d’assessora jurídica a l’empresa pública Canal d’Isabel II, en compliment de serveis especials, segons resolució de març de 2022 (BOE 71, del 17-3-2022). Si Antoni Victory s’aixequés de la tomba, sentiria que, en política, les perversions no cessen. Ni cessaran.