Fernando Fernán-Gómez (II)

Fernando Sabino Seguí
El record és la memòria que es fa o l'avís que es dóna d'una cosa passada o de la qual es va parlar?". Aquestes i altres reflexions pertanyen al llibre del que ja us en vaig fer cinc cèntims la setmana passada: "El tiempo amarillo. Memorias ampliadas (1921-1997)" (Editorial Debate, 1998), escrit per Fernando Fernán-Gómez, autobiografía molt personalísima d'aquest brillant autor. Amb la seva desaparició, aquest volum adquireix una dimensió molt més fonda. Per a recordar la seva obra, només cal mirar qualsevol de les seves pel·lí­cules o actuacions, o llegir una de les seves novel·les o peces de teatre. Per homenatjar la persona (que al cap i a la fi, és l'únic que ha marxat), us recomano fervorosament aquest llibre, testimoni de la vida, testimoni impagable de molts i molts d'anys del cinema espanyol en general.
Si la setmana passada vam veure com es va gestar la figura de Fernando Fernán-Gómez, els seus inicis i les seves concessions davant les penúries econòmiques i artístiques, aquesta vegada cal recordar el seu cenyit artístic i personal, fruit de la perseverança i de la inquietud del qui ho vol tot, sense renunciar a res. Un fruit, no sempre dolç, però ple de satisfaccions i reconeixements.
Per a començar, m'agradaria mostrar el creador que s'amaga dins l'intèrpret. L'inefable acadèmic fou un director amb alts i baixos; no vull utilitzar l'expressió "irregular", perquè no és adequada i perquè no es tracta d'això. Si bé qualsevol actor és un gran intèrpret de les obres, un enorme actor com ell interpretava ex­cel·lentment les obres dels altres. Fernán-Gómez adaptà nombroses obres al teatre i al cinema amb tota la saviesa i la riquesa d'una dilatada experiència i la seva coneguda personalitat. Personalment penso que va ser un dels millors autors; però com a director, molts cops es va quedar a mig camí. La seva empremta personal li conferia certa inseguretat davant el respectable; potser pensava que no arribava a l'alçada que ell mateix buscava.
Tampoc era un actor-director "estrella". Cadascun dels seus projectes eren d'una magnitud cinematogràfica decent, però potser els mitjans per a portar-los a terme, l'impredible resultadisme i l'obligatorietat davant la platea el condicionaven una mica. Donava la sensació (i això pot resultar curiós) que no era un home que connectés amb el públic, el qual crec que estimava i respectava de manera excelsa. La seva imatge pública, malhumorada i irreverent, el confinava a una altíssima torre mediàtica, a on a ulls dels altres, més que veure-hi a dalt de tot un rei despòtic i cruel, dominava en canvi un King Kong de les arts, enfurismat i rabiós (però amable i innocent en realitat ) amb la seva estimada Emma Cohen atrapada al palmell d'una mà (les propostes surrealistas que us suggereixo procedeixen inexcusablement de la meva exagerada imaginació? Sí! Ve a ser una disculpa!).
Com a director va dirigir prop de trenta pel·lícules en un període de quasi cinquanta anys. Moltes d'elles són films de culte o petites/grans obres d'art. També hi ha productes molt més modestos, com també hi ha obres fallides. Jo en vull destacar unes poques, d'entre moltes que es podrien destacar. Al principi de tot plegat, dues comedietes molt ben rebudes per la seva sinceritat i simpatia: "La vida por delante" (1957) i "La vida alrededor" (1959), a on es va trobar amb una de les dones de la seva vida i parella cinematogràfica, Analía Gadé, juntament amb clàssics com Pepe Isbert o Rafaela Aparicio, i que mostraven les misèries i alegries, a peu de carrer, de les parelles durant l'època franquista. Després hi ha la tragicomèdia negra "El extraño viaje" (1964), una onírica visió del crim de Mazarrón i peça de culte dins la categoria crónica negra de la España profunda (categoria que m'acabo d'inventar sobre la marxa) amb un jovenet Carlos Larrañaga de protagonista. I, com no, "El viaje a ninguna parte" (1986), segons el crític Ángel Fernández Santos una de les millors pel·lícules de la història del cinema espanyol, cosa que no es diu cada dia. Les aventures i desventures d'una companyia de còmics de gira just acabada la Guerra Civil, entre els quals podem trobar gent com el propi Fernán-Gómez, José Sacristán o Gabino Diego.
"Mi primera reacción fue de espanto. ¿Cuatro Goyas y yo no estaba allí? Había dicho que si me concedían algún premio lo recogería en mi nombre mi hija, y ni siquiera le habían enviado invitación. No comprendía nada. ¿Cómo podía obtener cuatro premios, por votación de los académicos ante notario, una película tan despreciable y tan despreciada? Pero como llevaba ya cerca de cincuenta años en este oficio, me dormí." Així relata Fernando Fernán-Gómez com va passar la primera nit que els Goyas van treure el cap (mai millor dit) allà cap a l'any 87. "El viaje a ninguna parte" fou la gran triomfadora i el nostre preuat còmic se'n va emportar ell solet tres (guió, direcció i millor actor, però per una altra pel·lícula seva: "Mambrú se fue a la guerra") des del llit!!
Va rebre moltes crítiques per aquest suposat "endiosamiento", però no va anar mai més a recollir cap de les altres tres estatuetes que va guanyar després: al 2001, Millor guió adaptat per "Lázaro de Tormes"; al 1999, Millor actor principal pel seu recordat paper a "El abuelo" de José Luis Garci i Millor actor secundari per ser el pare més privilegiat del món a "Belle Epoque" de Fernando Trueba. Precisament el germà d'aquest, David Trueba, juntament amb Luis Alegre han dirigit recentment el documental "La silla de Fernando", testament fílmic ara mateix imprescindible per aproximar-nos una mica més a la immensitat d'aquest personatge, al qui se li ha d'agrair, senzillament, haver viscut.
"?un día se pondrá el tiempo amarillo sobre mi fotografía". Moltes gràcies, Fernando.
---
Enviau les vostres opinionscinèfagueso digueu quin actor o actriu us fa més ràbia aculturalia@menorca.info.