09/02/10 0:00
TW
0

Fernando Sabino Seguí
Fred i colors. Qualsevol ciutat o poble es posa de llarg amb llums i bombetes a milers. Qualsevol paisatge vol ser nevat. A la taula, cava i gall dindi; massapans i massa, potser massa, torró. Tothom estrena bufandes, mentre sua de valent contemplant les faldes dels presumits avets, plens de paquets i llaços, plens de bufandes per estrenar. Mr. Scrooge es frega les mans, però poc li queda, ja que Charles Dickens li té reservat torn amb el Trio Calatrava de les tenebres. Senyores i senyors! Grans i petits! Ja són aquí! Ja arriben! Les festes de Nadal! I amb elles arriben una sèrie de costums costossos i tòpics típics d'aquestes dates, puntuals a la seva cita. Preparin la cartera i els capells de copa! Santa paciència! I Bon Nadal a tothom!
I si hi ha un costum nadalenc referent al cinema per excel·lència, segons la meva pròpia experiència, és aquesta: et trobes tranquil·la­ment al sofà de casa, digerint un dels tants dinars o sopars familiars típics a les festes, fas zapping despreocupadament i, de sobte, et trobes en qualsevol moment, en qualsevol canal, en qualsevol llengua, en qualsevol lloc? "¡Qué bello es vivir!" de l'inconfusible Frank Capra! Aquest "peliculón", que hauria de ser un meravellós exercici de memòria cinematogràfica sobre el Hollywood bonic i càndid immediat al final de la II Guerra Mundial, s'arriba a convertir en un autèntic suplici mediàtic, adhesiu obligatori a les festes nadalenques.
A mi m'agrada molt especialment aquest film, el trobo de visió imprescindible, però es cert que, des de l'aparició de les 625 línies, s'ha tornat excessivament fami­liar pel meu gust. Però com resa el popular refrany castellà, "lo cortés no quita lo valiente" i em nego a seguir fent "clic" al comandament a distància. La qualitat i la rellevància d'un film mai haurien de justificar una franja horària, ni cap "prime time". Així doncs, quedin-se en aquesta emissió, més enllà de l'UHF; quedin-se a TeleCapra, el canal més popular, idealista i optimista d'aquestes festes.
Frank Capra va tornar a ser ba­tiat pel nostre mestre Juan Antonio Bardem, d'una manera una mica entremaliada, com "nuestra abuelita Frank Capra". Aquest paternal malnom ve a referir-se al personal estil del director nord-americà de fer un cinema molt optimista, un pel àcid i ple de miraculoses solucions. Capra, autèntic realitzador-estrella, representava per a una gran part dels ciutadans corrents la idea del etern somni americà. Nascut al 1897 a Palermo (Itàlia), va emigrar juntament amb la seva família als Estats Units, com tantíssims italians, i va simbolitzar l'ascensió d'aquell que es fa a si mateix, d'aquell que es fabrica el seu propi futur.
Amb aquest posat d'emigrant agraït al país de les oportunitats, Capra va introduir al cinema nord-americà un estil de comèdia sentimentaloide, abocada al neorrealisme, que aconseguia servir com a intent d'antídot als malalts Estats Units de després del "crack" econòmic del 1929. El tragicòmic Frankie capta la ilimitada capacitat humana per a imposar-se a les injustí­cies dels grans i despietats taurons de la societat. I per a Capra, aquest nord-americà anònim, aquest benintencionat ciutadà, aquest cu­riós alter ego de si mateix, tenia el rostre de Gary Cooper i, sobretot, del gran James Stewart.
Frank Capra ja l'havia dirigit anteriorment a "Vive como quieras" (1938) i a "Caballero sin espada" (1939), però fou a "¡Qué bello es vivir!" (1946) a on James Stewart va fer, segons ell mateix va confessar, la millor interpretació de la seva vida. I que digui això un home que ha estat l'emblemàtic heroi aventurer del western a les ordres d'Anthony Mann a "Win­chester 73" (1950), "Horizontes lejanos" (1952), "Colorado Jim" (1953) i "El hombre de Laramie" (1955); o l'ambigu i tortuós protagonista de "La ventana indiscreta" (1954) i "Vértigo" (1958), grans obres mestres del mestre Alfred Hitchcock, són paraules majors.
Però aquesta comèdia agredolça sobre un àngel de segona fila enviat a la Terra per a evitar que el mateix Stewart es tiri de dalt un pont, resulta un vehicle interpretatiu ideal per aquest llarg-i-prim actor. Recordeu-lo cansat i abatut: "Millor mort que viu. Si no hagués estat per mi, tot el món viuria millor: la meva dona, els meus fills, els meus amics? Escolti, escolti, senyor àngel, no vol anar-se a un altre lloc?". He he he?
Al final, el nostre protagonista tindrà la rara i fantàstica oportunitat de poder saber com hagués estat del món sense ell. Aquest argument, que podria dibuixar més d'un desvergonyit somriure avui en dia, conserva intacta la seva enginyosa inventiva i la frescor narrativa, gràcies sobretot, a la personal habilitat de Frank Capra i el seu saber estar fílmic. Per això el pas del temps no resta ni una mica d'actualitat a aquesta faula i, suposo, per això és el clàssic escollit per la majoria de programadors televisius per a celebrar les festes. Nadals catòdics, gent! "¡Qué bello sinvivir!"
Per a acabar, vull demanar-vos que qualsevol opinió, crítica o simple impressió sobre el món del cinema que vulgueu compartir amb nosaltres, no dubteu en enviar-ho aculturalia@menorca.info. Potser sereu ben tractats.