Topografia de la Menorca culta

Francesc Florit Nin
Som un exagerat, com diuen dels ciutadellencs, de manera que no em faceu gaire cas. El fet és que sovint em passa que mai no en tenc prou, i allò que havia de ser d'un blanc immaculat se'm presenta d'un gris prou brut. M'agrada desfer tòpics, entre altres raons perquè els tòpics, a base de ser tant veritat arriben a avorrir de mentiders. És el cas de la bola sobre la gran activitat cultural de Menorca. Potser sí, en termes relatius. Ara que ve Nadal i quatre dies més tard és Sant Antoni, diada de la menorquinitat, les cartelleres culturals s'omplen d'actes i celebracions i festes i manifestacions de tota mena. Ja està bé. Record un breu estudi de Josep Portella referit a l'any 2002 que donava dades sorprenents: 228 exposicions, 540 conferències, 298 concerts de música clàssica, 206 de música moderna, 168 projeccions de cinema, 155 representacions teatrals... tot plegat donava una xifra de 2.414 activitats culturals anuals, és a dir 6 cada dia repartides en unes 32 per cada habitant. Sorprenent. Caldria continuar aquests estudis.
Però anam a pams: sovint aquest allau d'activitats "culturals" són més aviat activitats socials en bona part. Una segona consideració: la gran activitat cultural de la qual els menorquins ens sentim orgullosos de cara a la galeria es refereix en gran part a consum cultural. La tercera consideració és que la quantitat d'actes culturals no n'implica automàticament la seva qualitat, per suposat. Entre altres reflexions, em vénen al cap dues coses. En primer lloc si l'accés a la cultura que reflecteixen aquestes dades són de distribució àmplia o bé queda reduït a una minoria de la població. En segon lloc fins a quin punt aquesta activitat és lligada a la xarxa civil i fins on arriben les polítiques culturals de les administracions públiques. També em deman si tota aquesta oferta respon o no a la diversitat de la societat menorquina actual. Més preguntes: quina presència té la cultura de cultiu propi, per dir-ho d'alguna manera, i quina presència tenen els productes manufacturats importats a l'illa. Quina és l'aportació creativa de l'illa en el conjunt de l'activitat cultural?
Tenc les meues reserves quant al tòpic de la Menorca culta. Certament que els nostres vesins més propers -mallorquins i catalans- ens ressalten aquesta característica. Però, jo que som escèptic de mena i amb tiranya al pessimisme, veig el got mig buit. Veig un Teatre Principal amb una gran obra sobre l'escenari i el pati de butaques massa buit. Vaig a un concert magnífic de primeres figures i massa cadires sense ocupar. Assistesc a una conferència molt interessant i som quatre moixos que escoltam, els moixos de sempre. No en parlem quan, més enllà de la comoditat de l'espectador, l'activitat reclama la participació activa i compromesa de l'acte cultural...
polítiques públiques
No vull desmentir el tòpic. Tanmateix tenc la impressió ben subjectiva que els menorquins ens adormim sobre les glòries. La xarxa associativa de tipus cultural és atapeïda a ca nostra i reconeguda amb distincions i premis. No crec que es pugui dir el mateix respecte a les polítiques públiques. Els pressupostos que s'hi dediquen no són gaire afalagadors. Més preocupant és però la desorientació general que hi ha en la planificació, perquè em sembla que és erràtica i marginal. No sembla que Menorca tengui la cultura com l'eix central de la seva política. Som davant un moment de grans canvis i d'una profunda crisi de civilització. Els reptes culturals i de desenvolupament són enormes i en aquest sentit es postula la idea que és a través de la cultura com es poden encarar la cohesió social i l'enfortiment de les democràcies. Partint de la premissa que sense la cultura el desenvolupament sostenible (econòmic, ecològic i social) fracassarà, el nostre enyorat Eduard Delgado va coordinar un informe extens per al Consell d'Europa que va titular "Des dels marges, una aportació al debat sobre cultura i desenvolupament a Europa", editat per Interarts i Edicions 62, Barcelona 1999.
El títol fa referència al canvi de perspectiva que s'hi proposa: traslladar la cultura des de la marginalitat a la centralitat en les polítiques públiques locals i nacionals. L'informe és d'un gran interès i ric en propostes i anàlisis, propi d'una visió intel·ligent i documentada, que conté més de cinquanta recomanacions i més de cinquanta idees per a enfortir la tesi bàsica. Tanmateix, aquestes concrecions es desprenen d'una sèrie de conceptes amplis que aquí miraré de resumir.
Primer que la cultura formi part del nucli central de l'Administració de manera que tota actuació de govern lligui la cultura amb el desenvolupament econòmic i social. Tanmateix la llibertat en la creativitat ha de generar col·laboracions entre individus i institucions, i no control o intervenció estatal. El criteri de la inclusió ha de presidir tota actuació per tal de garantir l'accés als béns culturals i la participació de grups marginats. Cal també un enfocament holístic de l'educació, donant una major importància a l'art i transformant les escoles en focus de comunitats culturals. S'ha de recuperar el lligam entre art i ciència que permet les noves tecnologies, que multipliquen les oportunitats de l'expressió creativa. La política ha de fomentar la cohesió mitjançant el reconeixement de la diversitat. S'ha de treballar en la consideració dels drets culturals d'una Europa cada cop més diversa. El ric patrimoni d'Europa (de Menorca) és un tresor que cal conservar i restaurar, tota destrucció és una pèrdua irreversible. L'establiment i el foment del tercer sector (institucions cíviques, ongs, xarxes ciutadanes) són d'interès públic i el seu reconeixement pot contribuir al progrés social. Davant la globalització, els governs han d'establir mesures per garantir oportunitats per als productors culturals europeus (menorquins), sense caure en una Europa (Menorca) fortificada, i enfortir l'àmbit local. Per no caure en l'aïllament cal fomentar les xarxes i els intercanvis.
traduir els reptes
Tot i que aquest resum tan esquemàtic no permet de copsar la profunditat de l'informe, en canvi sí que permet de veure'n l'amplitud. La centralitat de l'educació i de la cultura en les polítiques possibilita millor el desenvolupament social. En el cas de la nostra Menorca actual traduir els reptes descrits significa treballar en la direcció de garantir la cultura com un dret fonamental i no com a entreteniment o consum en temps d'oci, que ha d'atendre els tres paràmetres de la formació, la creació i la difusió. Seria bo que en aquest sentit féssim un parèntesi per demanar-nos què volem, per mitjà d'una trobada de reflexió, una mena de congrés plural i obert, de debat i propostes. El capital humà que tenim és impressionant, un caramull de persones interessantíssimes i d'institucions valuoses que tenen molt a dir. Crec que la reflexió s'ha de centrar en els valors més o menys consensuats i universals: la sostenibilitat, la memòria, la diversitat, les connexions, la creativitat i la innovació, l'autonomia i la cooperació, la solidaritat i els drets culturals i lingüístics derivats dels drets humans. Bo de dir, mal de fer, ja ho sabem.
Per començar a caminar no vindria malament fer un exercici d'autoavaluació: què es programa i per què, quina repercussió té, quina qualitat, quins protagonistes. El triangle amorós de formació-creació-difusió de la cultura es decanta rara per ara en els dos extrems i deixa penjat el vèrtex de la creació. Les polítiques són molt centrades en l'organització de cursos i tallers de formació, que van ser prioritàries en la dècada dels 80-90. Llavors es van incorporar les ajudes a la difusió dels productes acabats sota diversos formats i estratègies: publicació, manifestació, espectacle...Mentrestant s'anaven configurant uns equipaments culturals que encara mostren greus deficiències i mancances que no cal recordar. Ara és el torn del vèrtex oblidat. La creativitat, massa sovint entesa com una intimitat infranquejable de difícil penetració per a les polítiques culturals, ha quedat massa al marge de les prioritats. Ben segur que manca imaginació i gosadia per entrar en el camp del procés de creació mateix des del punt de vista de la incentivació ajuda suport estalonament foment...
Sovint es pensa que les institucions públiques han de reduir la seva intervenció en les infrastructures i els equipaments culturals per oferir-ho a organitzacions cíviques i creadors. No deixa de ser un criteri encertat... però insuficient, entre altres raons perquè s'han de concebre nous formats d'equipaments per als nous llenguatges emergents. Més enllà de les sales de consum (cines, teatres, auditoris, museus) hi ha d'haver espais per a la creació. És un problema evident: què tenen els actors, els músics, els pintors i escultors, els multimèdia, per desenvolupar-se i créixer com a artistes? I trob que he fet llarg. N'hauríem de parlar.