Estima de ver

Pau Faner
Jo em pensava que el pare Juan Tolrá era tot just un capellà sord, però prest em vaig adonar que era un sant. El confessionari del pare Juan Tolrá era al racó més fosc de l'església, i rebia pecadors de per les bandes, on hi havia les finestretes enreixades, i de per davant, on hi havia un finestral que deixava veure l'homenet magre i blanc, amb aquella veueta tan prima que semblava venir de l'altre món. Hi havia una coa llarguíssima, perquè tothom volia confessar-se amb aquell bon home que semblava no adonar-se de res, a causa de la seva sordesa. Mentre esperava el meu torn vaig imaginar el confessionari del pare Juan Tolrá surant en la fosca espessa de la immensitat, navegant a la deriva sobre les aigües furioses del pecat, però amb prou seguretat com per donar serenor a tots aquells fillets de consciència escrupolosa. Fins i tot vaig fantasiejar que el capellà s'avenia a tot i confessava tres pecadors a la vegada, dues beates a les bandes i un al·lot impur davant. I dic "impur" perquè llavors la puresa semblava ser l'únic objecte de pecat. I això és el què vaig dir, després d'agenollar-me davant el sant.
- Pare, m'acús d'haver estat impur.
Ho vaig dir prou fluix com perquè un sord no em sentís, però sorprenentment el pare Juan Tolrá va demanar:
- Que vas esser impur tot sol o acompanyat?
Ho va demanar així, per les bones, i jo no sabia ben bé què volia dir. De manera que vaig embarbollar-me:
- Jo... Jo ho vaig somiar.
- Els somnis no són pecat, fill meu.
Era un sant, de sobte em va semblar tan sant que fins i tot em vaig atrevir a confessar-li el meu amor per n'Adelaida.
- Els somnis no són pecat, fillet. Però pel que fa a l'escola, hauries de procurar fer bona lletra i seguir les regles de la gramàtica.
- I n'Adelaida, què?
- Imagina que n'Adelaida és un àngel i que seu al teu costat dins la classe; llavors escriuràs amb molta cura.
Em va donar molts de parenostres i avemaries de penitència, però jo no vaig pensar que fossin massa, donades les circumstàncies dels meus pecats, i fet i fet me sentia el fillet més feliç del món.
Aquell mateix dia, a l'hora de dinar, vaig anar a cercar n'Adelaida.
- Que tens unes ales?
- En podria fer unes de cartró, per què?
- Perquè vull que siguis el meu àngel.
Durant molts de dies, el fosquet, va venir a ca nostra i va fer unes ales dalt el porxo. Eren sòlides i enormes, cobertes amb serpentines blanques, a manera de plomes. Quan van estar acabades se les va provar i semblava realment un àngel, amb el vestit de gasa blanca i aquelles ales de cigne. Volia besar-li els llavis i donar-li les gràcies, però em va aturar amb un gest decidit.
- Cada cosa al seu temps.
No vaig entendre què volia dir fins al cap d'uns quants dies, quan va venir a classe. Escrivíem una redacció sota el títol "El Paradís" i jo ja havia embrutat molt la pàgina quan ella va entrar. La classe era llargaruda, amb finestres interiors de vidres quadrats, però no record haver notat la seva brillantor quan s'atracava pel passadís. Era un dia núvol, les bombetes estaven enceses i feien una llum molt groga. Però de sobte va venir ella, enlluernadora com el sol, i les bombetes van semblar espelmes enceses en plena llum del dia. Em va veure i va venir al meu costat, amb un somriure encisador.
- Ara em pots besar.
La vaig besar amb moltíssima tendresa. Mai oblidaré aquella besada. Tenia una estrella al front i l'alba als llavis, i darrera duia les ales sumptuoses de cigne. Es va seure al meu costat i jo vaig arrabassar la fulla emporcada de la llibreta, vaig mullar el plomí en tinta blava i vaig escriure "El Paradís" amb una lletra preciosa. Després vaig fer la redacció sobre la idea d'un paradís com Barcelona, ciutat que imaginava coberta de cristall i folrada de llenya bona. Vaig descriure, també, els tres trons de la santíssima Trinitat, amb una hòstia de llum al capdamunt, i em vaig imaginar volant amb n'Adelaida, tots dos ben agafadets de la mà. Va valer la pena, perquè vaig treure una nota boníssima, i semblava que els companys ja em miraven amb uns altres ulls.
Un d'aquells dies, quan tornava d'escola, van començar a caure flòbies de neu. Llavors jo no sabia que es deien flòbies, aquells com pètals de flor d'ametller, que oscil·laven enlaire una bona estona abans de tocar en terra, però tot d'una vaig sentir dir a l'àvia Maria que queien flòbies de neu. Era una cosa màgica, allò de les flòbies. Paraves la mà i s'hi posaven al damunt com si fossin bruixes -"bruixes" en dèiem de la pelussa de cotó o de llana que surava, aplegada per un raig de sol, i hi podies bufar al damunt i fer-la anar de bòlit. Ho vaig provar, amb les flòbies, de bufar-hi al damunt, i es fonien encara més de pressa, però no voleiaven, erràtiques, i me vaig cansar prest. La neu era, d'altra banda, un espectacle massa insòlit com per pensar a jugar cap altre joc. Els al·lots obrien la boca i miraven d'agafar al vol una de les flòbies, que en contacte amb la llengua s'esvaïa tot d'una. Allò em va donar una idea i vaig sortir al pati i m'hi vaig passar una bona estona, empaitant les flòbies de neu que queien, m'hi vaig passar tanta estona que no m'adonava que trepitjava una capa de neu que ja tenia dos dits de gruixa i la deixava ben groga. Mumare va venir a cercar-me dues vegades, però jo sempre hi tornava; sortia per la porta de vidres quadrats del pati i tornava a encalçar les flòbies i a empassar-me-les gola endins. Tenia la secreta esperança que una de les flòbies es transformaria en magnèsia. Finalment, quan ja començava a enfosquir, vaig haver d'entrar a sopar, i em van donar sopa, com cada dia, però aquella nit els granets de vianda es fonien dins la boca i eren moltíssim refrescants, perquè eren flòbies de neu.
L'endemà dematí, quan vaig obrir la finestra, tot el camp s'havia vestit de blanc, les teulades de les cases, les copes dels arbres, tot estava ben blanc. El conco en Fonso va venir en bicicleta, i duia els camals dels calçons ben humits, i mumare li va dir que si no es mudava els calçons que es refredaria. "Hi ha bandes que n'hi ha mig metro", va dir el conco, i jo sabia que es referia a la neu, que hi havia mig metro de neu. Vam pujar dalt el terrat i vam fer una bolla petitona, cosa de no res, i el conco la va arrossegar per damunt la neu i la bolla creixia i creixia, fins que va ser tan grossa que la va haver d'empènyer amb tota la seva força. Llavors li va fer un cap rodó, li va posar una pastanaga a manera de nas i dos botons d'un abric vell a manera d'ulls. Li va posar també una pipa, un capell i una bufanda, i era un ninot gra­ciosíssim.
Vaig anar a escola, i els pares tiraven bolles de neu al pati contra una facció d'al·lots, amb les sotanes arromangades i mostrant els calçons grisos, tots apedaçats. Vaig pensar que podien fer-se mal, perquè estaven encegats i no miraven on tiraven, però de sobte va sonar la campana i es van aturar. Van dir que eren campanades a mort, i que anunciaven la mort del pare Juan Tolrá, que anit s'havia trobat malament. Jo vaig parar molta atenció a les campanades, "nang-nang", "nang-nang", però res, per molta atenció que hi posava no podia entendre ni una paraula.
- Jo no ho sent, que diguin res, les campanes.
Em van dir que era perquè no hi posava prou amor. Si hi posava prou amor, les campanes em parlarien, amb una música especial, i allà vaig quedar, intentant posar amor al so de les campanes. De sobte se'm va acudir que n'Adelaida era l'amor de la meva vida, i que si imaginava que n'Adelaida tocava les campanes n'entendria el llenguatge. De manera que vaig imaginar que n'Adelaida venia, tota vestida de blanc, per la porta de ferro negre del pati. I quan va ser al meu costat li vaig demanar:
- Tu l'entens, la llengua de les campanes?
Ella va riure.
- No siguis beneit, les campanes no parlen, només sonen.
- M'han dit que si hi posava amor, parlarien.
En sentir la paraula amor n'Adelaida em va mirar d'una manera que només ella em solia mirar. Tenia llum als ulls, al blanc dels ulls, i les ninetes li parlaven. Ens vam agafar de les mans i els meus companys es rifaven de mi, perquè deien que feia com que agafar les mans de l'aire, perquè ells no podien veure n'Adelaida. Ens vam besar i llavors devíem fer el miracle de l'amor, perquè el diumenge vinent, a la pel·lí­cula, van sortir totes les escenes intactes, i com que era de circ i els homes duien unes malles cenyides i les dones unes faldetes de no res, tothom estava exaltat i deien que el pare que s'encarregava de fer els talls de la censura devia dur son enrera i s'havia adormit. Però jo sabia que era el miracle de l'amor, perquè aquell dematí de neu al pati, mentre besava n'Adelaida, van sonar les campanes i en vaig entendre totes les paraules.
- "Nang-nang", el pare Juan Tolrá és mort.
Vaig pensar que aquell vellet era un sant i que per això la ciutat s'havia cobert amb un mantell de neu puríssima. Llavors el vaig veure, vaig veure el cap blanc del pare Juan Tolrá surant entre els núvols morats que tornaven a amenaçar neu, i em va fer l'ullet, i el somriure que va seguir també tenia la virtut de parlar-me, i deia:
- Tu estima i no tenguis por de res.
No va caure més neu fins a la tarda, quan tots els escolars vam passar davant el taüt del pare Juan Tolrá. Estava ben ert, amb el nas i la barbeta més punxeguts que mai, i tenia una corona de llum per damunt el cap. L'havien vestit amb un roquet emmidonat i una casulla daurada i semblava un bisbe adormit, amb les mans molt juntes i els dits molt llargs. Vam fer una processó interminable sota la neu, però els homes que duien el fèretre no em feien cap pena, perquè el pare Juan Tolrá estava tan magre que no devia pesar gens ni mica, més aviat s'hi devien d'haver d'agafar, perquè no se'ls endugués cap amunt. Quan el van destapar per donar-li la darrera benedicció queia una nevada intensa, i el pare Juan Tolrá va obrir un ull i encara tenia la pupil·la blau cel. Ho sé perquè em va mirar i em va dir:
- Tu estima, sempre estima de ver.