Després de Frankfurt, el Llull

Dan Piris Basden
Escric aquestes paraules des d'algun Cafè (amb majúscula) de la ciutat de Madrid, potser un lloc insospitat per parlar d'una de les millors notícies possibles amb què tancar un any en el qual la Fira del llibre de Frankfurt ens ha suposat un veritable copet a l'espatlla: la refundació de l'Institut Ramon Llull.
L'acord, que es signà al santuari de Cura, un espai amarat d'unes significacions ben especials que ja es plasmaren a la primera fundació de l'IRL, l'any 2002, preveu la projecció de la llengua i cultura catalanes arreu del món, sense cap mena de restriccions geogràfiques ni polítiques. La signatura, realitzada el passat dia 17, comptà amb la presència del vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod Rovira, el president del Govern de les Illes Balears, Francesc Antich i el ministre de Cultura i Ensenyament del Govern d'Andorra, Juli Minoves, a més de l'actual president de l'IRL, Josep Bargalló.
Signatura
Veig la fotografia que en relació amb aquest fet han posat al web de l'IRL (www.llull.cat). El moment de la signatura apareix congelat, els tres polítics amb cara d'estar jugant una important partida de pòquer. Tot seguint el joc de la partida de cartes, en lloc de doblers hi hauria cigrons sobre la taula. N'hi ha un amb cara de no saber què dimonis hi fa, allà, però potser això li passa sovint. L'andorrà sembla tenir una bona mà. El de l'esquerra, en Josep-Lluís (aquí, a Andorra i a la Xina dels jocs olímpics i del nou consumisme desfermat), sembla estar concentrat en esbrinar què pot fer amb la seva minsa parella d'asos. Tanmateix, crec, com l'escriptor i editor mallorquí Guillem Frontera, que en el futur s'haurà de reconèixer el paper determinant que, en aquest acord, ha tingut el ministre andorrà de cultura. De fet, l'entesa entre el Consorci de l'Institut Ramon Llull i el Govern d'Andorra donarà peu a la creació d'una nova fundació, amb seu a Andorra, que tindrà, com a principal finalitat, la d'assolir la màxima representativitat de la llengua i cultura catalanes en el marc internacional.
El consorci de l'IRL, per un altre costat, restarà obert a altres regions de parla catalana, dins i fora de l'estat espanyol. No debades recordava Carod Rovira, en el moment de la signatura, que la llengua catalana és una llengua que parlen més de 9 milions de ciutadans europeus i que és la desena llengua més traduïda al món.
Esperem que en aquesta ocasió la representació política estigui a l'alçada i que no caigui en els mateixos errors que ja van cometre Jaume Matas i Pasqual Maragall, dos polítics més capficats en la seva carrera professional i en la lluentor de la pròpia imatge que no pas en la salvaguarda de la cultura compartida. Crec que l'IRL és, i ha de ser, una eina de la cultura catalana. La política, en qualsevol cas, i les seves mesquineses, és millor que cerquin uns altres viaranys.
Fira del llibre
Després de la Fira del llibre de Frankfurt, amb el ròssec de totes les polèmiques artificials i interessades que es van promoure, amb tot de maneres barroeres i gens primmirades, arran de la presència de la cultura catalana a la fira, resta per comprovar el veritable efecte que això tindrà a la indústria editorial en català i en el major reconeixement internacional de la cultura catalana. Ara, la refundació de l'IRL suposa una altra passa endavant en aquest camí ple d'entrebancs i que tants esforços ens suposa habitualment. Ja han parlat molts, també a Menorca, de l'esgotament crònic que representa haver-se de justificar de manera quotidiana per l'ús d'una llengua que ens és la pròpia. Sovint es comenta que tots els esforços que dediquem a la defensa i a la justificació de la llengua i la cultura no els podem dedicar a altres qüestions, més importants i colpidores.
Potser si som capaços d'assolir una posició rellevant en l'àmbit internacional podrem deixar una mica de banda l'extenuant reafirmació del jo. I si deixem de reafirmar en temps complert el nostre jo potser podríem anar pensant, tanmateix, en el veritable jo, el jo de cadascun.