"Totó, em sembla que això no és Kansas. Estem a sobre l'arc de Sant Martí!"

Fernando Sabino Seguí
S'acaba l'any. Un vell i decrèpit 2007 li passa el testimoni a un nadó 2008, sà i fort, però que, tot i el seu saludable aspecte, no li dono més d'un any. El moribund donant l'alternativa al qui acaba d'arribar. Els Nadals tenen aquesta metàfora adherida: són sinònim de canvi. Són prodigiosos per als nens. I la nit de Cap d'any simbolitza una promesa, un nou esdevenir i, tal vegada, un bon començament. Nens prodigi...algunes flames s'apaguen amb l'arribada de l'acné i alguns altres, pocs, han arribat a vells i encara es prodiguen. Heus aquí un homenatge a la precocitat: les estrelles més brillants de quatre pams!
Totó, un petit gos que no tenia ni idea del que li venia a sobre, escolta les sàvies paraules de la Dorothy a "El mago de Oz". Seria impossible començar aquesta desfeta sense referir-nos a la Dorothy Gale, entonant meravellosament el clàssic "Over the rainbow". Amb aquesta melodía va entrar una adolescent (això sí, fent de nena petita) Judy Garland a la història del cinema. Va recórrer, coll amunt l'arc de Sant Martí, el món, i la incursió en aquella enlluernadora borratxera de color encara perviu. No té final el viatge, que tots hem començat (tant a la infantesa com a la memòria de la infantesa) al país d'Oz.
Es succeeix aquest viatge com un relleu, generació darrere generació, perquè fatalment segueixi sent la nena petita condemnada a ser dona de vida i geni tràgics (recordem "Ha nacido una estrella" i "Vencedores i vencidos" i no només els eufòrics concerts de la immensa Judy adulta i sembrada de suïcidi al Carnegie Hall de Nova York) fins a la mort.
I el Mickey Rooney? Qui no recorda Spencer Tracy com a Reverend Flannagan alliçonant-lo a "La ciudad de los muchachos" (Norman Taurog, 1941)? Era el bitxo adolescent més entremeliat dels anys 30 i 40 a Hollywood; el prototip humà del cinema de la MGM del que seria "Chucky" als anys 80 en forma de ninot de l'infern. Juntament amb la Garland va formar una de les parelles més famoses de tots els temps. Van coincidir per primera vegada l'any 1937 a "Thoroughbreads don't cry". Als següents deu anys van rodar uns quants musicals. Si amb el temps, ella va acabar envoltada de drogues i alcohol, els papers d'ell anaven minvant amb la mateixa mesura que s'anava fent gran. Eterna paradoxa.
Abans que ells, dos petits estels de pam i mig, quasi als inicis del setè art, es van convertir en les primeres mini-stars fílmiques: Jackie Coogan i els seus ulls innocents i furiosos van conquerir al mateix Charles Chaplin, per coprotagonitzar amb en Charlot "El chico" (1921), per després dedicar-se a clàssics com "Tom Sawyer" i "Oliver Twist". Amb el temps va dirigir un parell de pel·lícules i va acabar al cementiri de la televisió. L'altre marrec era Freddie Bartholomew, el nen de moda dels anys 30. Va compartir pantalla amb un altre monstre com l'Spencer Tracy a "Capitanes intrépidos" l'any 1937; després també va interpretar clàssics com "Anna Karenina", "David Copperfield" i "El pequeño lord". De major va voler ser ric, i va acabar com a executiu catòdic. "Chico listooo". Als anys 30 també van triomfar els rossos rínxols d'una tal Shirley Temple, una altra que va fer els deures i va acabar essent ambaixadora, empassant-se "ferrerorochers", després d'haver estat mil cops princesa de conte.
Natalie Wood en canvi, fou d'aquelles estrelles infantils que no van acabar del tot bé, però per diferents motius. Va debutar als cinc anys a "Happy land", i tot seguit es va fer col·lega de Santa Claus a "De ilusión también se vive". De joveneta, es va convertir en l'angelical i perfecta núvia de Hollywood. "Rebelde sin causa", "West Side Story" i la seva mirada delicada, però també desequilibrada, a l'Amèrica de la depressió d'"Esplendor en la hierba" són clàssics per recordar a aquesta eterna adolescent. Durant el rodatge del film de ficció "Proyecto Brainstorm" l'any 1981, va sortir a fer un tomb pel mar amb el seu marit, Robert Wagner, i va morir misteriosament ofegada. La sospita de l'homicidi sempre va ser present, però mai es va poder provar res.
I al nostre país? Quins han estat els noiets que s'han mogut entre bambolines de llum i color i les terribles tenebres de les hormones de creixement? Un exemple pot ser el Pablito Calvo, l'estrella del cinema infantil espanyol dels anys 50. "Marcelino Pan y Vino" (1954) va significar el seu debut i Ladislao Vajda, el seu director, també se'n va aprofitar de la seva candidesa a "Mi tío Jacinto" i a "Un ángel pasó por Brooklyn". Va rodar set pel·lícules i es va retirar l'any 1962 amb "Barcos de papel". Juntament amb "El pequeño ruiseñor" Joselito, els centímetres li van donar una vida adobada en alcohol i ensucrada de drogues. Final de trajecte: 1 de Febrer de 2000, als 51 anys.
"La vida es una tómbola to-to-tómbola..la vida es una tómbola to-to-tómbola..de luz y de colooor..de luz y de colooor". Sí, sí, a la inefable Pepa Flores tots la tenim al cap, per bo o per dolent, i la nena va debutar l'any 1960 amb "Un rayo de luz", abans de cantar aquesta inevitable melodia. "Tómbola" y "Cabriola", van ser perpetrades per a l'eternitat. Tot i que molts la recordaran com un símbol a l'època del "destape". Va revolucionar la Transició en pilota picada.
Ana Belén va debutar amb Fernando Rey i la seva carrera com a cantant i com a actriu és envejable. "Zampo y yo" (1965) relata l'amistat entre una nena petita trista perquè el seu pare no li fa cas, i un pallasso que resulta ser ni més ni menys que l'actor preferit de Lluís Buñuel. Dos prodigis, dos, eren Pili i Mili, bessones "Como dos gotas de agua" (1964), que van aconseguir tornar-nos a tots bojos amb comedietes d'embolics als anys 60. Podeu imaginar-vos quina originalitat tindrien els arguments... sigh.
No hi són tots els que hi podrien ser, però hi són tots els qui hi ha (com es sol dir, i no farem menys!). Però hem fet una mirada enrere bastant llunyana als artefactes infantils més rendibles i (no tots ells, és clar) desgraciats del món del cel·luloide. Per a cràpules en miniatura, alguns dels casos que plantejarem la setmana que ve, com la penjada de la Drew Barrymore i el "bebiendo-solo-en-casa" Macaulay Culkin.
Tornarem al primer "Culturàlia" de 2008! Yuuhhuuu!