TW
0

Nens II

Fernando Sabino Seguí
Ai ai ai? S'acaben les festes. S'obren els darrers regals, a veure què ens han deixat els Reis d'Orient. Els nostres fillets agafen amb il·lusió els darrers paquets... sempre i quan s'hagin portat bé durant tot l'any! Tot i que és algun pare el que mereix tot el carbó del món, per despistat. I si no, per exemple, la Caterine O'Hara pujada a un avió adonant-se d'un petit detall: ha deixat Macaulay Culkin sol a casa (o això, o és una fan incondicional del nostre particular pop-star ciutadellenc). Aquest petit-bolla fou, a principis dels 90, l'estrella cinematogràfica més rendible, sobretot quan arribaven els Nadals: "Solo en casa" i la seva continuació van ser dos fenòmens del taquillatge. La imatge de Culkin, cridant i escalfant-se les galtes amb les mans, guanyava tants diners que els seus pares, mancats de qualsevol mena d'escrúpol, se'l rifaven a través de la custòdia. Va intentar fer papers més seriosos ("My Girl", "El buen hijo"), però els seus ulls irresistibles i el seu somriure entremaliat no van fer prou el pes. Amb uns pares així i l'inevitable abisme de l'edat, comencen els problemes: alcohol, drogues, festes salvatges des dels catorze anys, detingut per possessió de marihuana al 2004 i, per si hi faltava res, Michael Jackson era el seu millor amic i company de festa! Ui, ui, ui...
I és que l'èxit prematur és això, prematur. Tatum O'Neal, filla de Ryan O'Neal, va debutar al costat del pare a "Luna de papel" fent de nena estafadora amb un cigarret als llavis, i van i li donen un Oscar just quan acabava de fer 10 anys. Després va repetir amb el seu progenitor a "Nickelodeon" i poca cosa més. Com a pare "exemplar", Ryan O'Neal també l'inicià en el món de les drogues i les orgies. John McEnroe va ser el seu famós marit durant un grapat d'anys i això no podia acabar gaire bé. És clar que potser era la millor opció, tenint en compte els noviets que s'havia agenciat abans, entre els quals es trobava... Michael Jackson! (en un article sobre nens, trobar-se aquest personatge dues vegades, no pot ser gaire bo).
Està clar que la genètica és fonamental a l'hora de crear petits mites, però també marca les pautes del comportament més enllà de la infantesa. Drew Barrymore va debutar al cinema als 7 anys a "E.T. El extraterrestre" i ens va deixar un personatge difícil d'oblidar: la nena, una mica pleneta, que era tot encant i dolçor i que disfressava marcians a l'estil Donya Croqueta. És néta de John Barrymore i, a part de heretar talent interpretatiu, li corria per les venes el gust per l'alcohol i la nit. Als 10 anys, s'havia fotut de tot i tancava bars a Hollywood, i no pas per a anar a veure "Los Lunnis": sexe, drogues i rock'n'roll! La seva adolescència fou un infern, entre la rehabilitació i la recaiguda, fins que va asseure una mica el cap i va retrobar el camí de l'èxit, gràcies a la revisió que va fer del clàssic televisiu "Los Ángeles de Charlie", com a actriu i productora alhora, i als papers romanticoides ("Nunca me han besado", "Por siempre jamás"... ) que no l'han allunyada definitivament de l'escàndol.
Un mateix nom; un mateix èxit ("Los Goonies"); dos mocosos i un destí: Corey Feldman i Corey Haim. El primer debuta a la gran pantalla als 7 anys, destaca al film de Richard Donner i als "Gremlins" i crida molt l'atenció a "Cuenta conmigo", com el nen amb ulleres al qual el pare li va cremar l'orella. El seu aspecte "pillu-pillu" amb cert semblant turbulent el van convertir en rostre inevitable de l'escena "teen" americana. El segon debuta com a fill de Teri Garr a "Un extraño en casa" i es converteix en un ídol per a adolescents, fent de nen enèrgic, sempre a tope, tot i el seu aspecte massa acriaturat. Era el perfecte germà petit de Josh Brolin a "Los Goonies" i formà parella artística amb l'altre Corey a "Jóvenes ocultos", per a desgràcia dels vampirs.
També van ser els cràpules de Los Ángeles durant bona part dels anys 80 i 90. Feldman era el cervell de tota mena de festes estil "jackass" que organitzaven aquests dos. Es parla de gimcanes per les discoteques, jocs sexuals absurds seguint premisses com l'edat, el pes o l'ordre alfabètic dels participants... un autèntic pou de ciència! La majoria de les vegades acabaven a comissaria. Haim era el bèstia. Segurament està viu de miracle, amb un quadre mèdic actual, absolutament trufat d'una politoxicomania aguda, que faria tremolar al mateix Sid Vicious. Cocaïna, crack, valium i braços absolutament demacrats per l'agulla i en constant rehabilitació, al país de Mai Més. Al qui millor li han anat les coses és a Feldman. S'ha estabilitzat, és pare i va protagonitzar una pel·lícula espanyola "The Birthday" (Eugenio Mira, 2004), que resultava ser una mena d'homenatge. És clar que, abans va haver d'aclarir comptes amb el passat i testificar en el judici per abusos de menors contra... Michael Jackson! (aboggaddddoooo!!!)
Està clar que l' Star-System" actual infantil succiona la innocència de qui s'hi apropa. En un món en el que tot va cada cop més i més ràpid, l'eclosió d'un petit estel és, realment, la implosió mortal d'un perillós super-nova. El concepte d'estel fugaç és una broma de mal gust, però crea "freaks" de mig metre, capaços de fer-nos tremolar de descoratjament. Cruel i pesat acudit podem fer, així en termes còsmics, del fugisser cometa Haley (Joel Osment), sobretot per a la policia de L.A., he, he, he...
Recordem l'autèntic nen prodigi dels darrers anys: amb 5 anyets, després d'un petit pas per la publicitat, roda "Forrest Gump" com a fill de Tom Hanks, i ja va rebre un premi de seguida; "Bogus" amb Gerard Depardieu i participacions a "Murphy Brown" i "Ally McBeal" per a la televisió, li obren les portes per a interpretar al nen Cole Sear a "El Sexto Sentido" i, amb 11 anys, ser un dels rostres més coneguts de la història del cinema. Aquella preciositat d'ulls blaus, que feia tanta angoixa perquè veia morts per tot arreu, és ara un penjat de quasi 20 anys amb una cara-de-pa-de-quilo que espanta. Accident de cotxe absolutament ebri i possessió de la 'colega' Mari Juana, inclosos. Si ara et diu que veu morts, fas que sí amb el cap i li dónes un parell de copets a l'esquena, tap, tap...
Tot i que no sempre la culpa és de la societat, que devora inexorablement els petits cadells que treuen massa d'hora el caparret. De vegades, hem de buscar les raons de la fatalitat en malediccions sobrenaturals: Heather O'Rourke, la rosseta que deia allò de "Ya están aquííííí" a "Poltergeist" de Tobe Hooper, va tenir un desenllaç prematur i terrible. L'esgarrifosa Carol Anne (perquè la nena, molt mona sí, però donava un "yuyu que te cagues") va agafar un estrany paràsit després de rodar la tercera part, va contraure la malaltia de Crohn, que afecta els budells i va tenir un atac sèptic que la va matar als 12 anys d'edat.
Ara que no tot són desastres. També hi ha hagut nens a qui el destí els ha portat alguna cosa més que carbó. Per a nen prodigi, mireu la Jodie Foster. Un anunci de Coppertone la va fer famosa i va consolidar una merescuda fama juvenil amb Martin Scorsese, gràcies a "Alicia ya no vive aquí" i, sobretot "Taxi Driver", que li va proporcionar la primera nominació als Oscars de l'Acadèmia, un simple aperitiu del que vindria després. Va guanyar l'Oscar per "Acusados" i per la inoblidable Clarice Starling de "El Silencio de los Corderos". Ha dirigit dos films ("El pequeño Tate" i "A casa por vacaciones") i ha mantingut una carrera prou sòlida per consolidar-se com un dels poderosos a Hollywood, tot i que molt recentment es troba a l'ull de l'huracà del conservadurisme USA per fer patent l'evidència: és homosexual i, fins i tot, posa nom i cognom a la seva parella, la productora Cydney Bernard. Olé!
La llista dels marrecs que han aprofitat les seves experiències infantils al món del cinema és, afortunadament, tant o més llarga que la dels estrellats: Anna Paquin fou la nena repel·lent a "El piano" de Jane Campion, d'això ja fa quasi quinze anys, i li va valer un altre Oscar infantil. Després va ser la jove Jane Eyre, ridiculitzant Isabel II d'Espanya a "Amistad" d'Steven Spielberg. Va treballar per a Jaume Balagueró a "Darkness" i és la Pícara a la saga dels "X-Men", de moment amb tres pel·lícules. Kirsten Dunst va fer servir el seu rostre angelical per a fer anar de cul als vampírics Tom Cruise i Brad Pitt a "Entrevista con el vampiro" a l'any 1994. Després títols més o menys encertats, però coherents ("Mujercitas", "Jumanji", "Pequeños guerreros" i, sobretot, "Las vírgenes suicidas" de Sofia Coppola) fins a arribar a ser la Mary Jane a les tres parts de "Spiderman" de Sam Raimi. "Maria Antonieta", un altre cop amb la Coppola, és el seu darrer gran paper.
Podríem seguir amb, per exemple, Lukas Haas, el nen "amish" massa xafarder a "Único testigo"(1985), que va seguir la seva carrera amb Constantin Costa-Gavras ("La caja de música"), Tim Burton ("Mars Attacks!") o Woody Allen ("Todos dicen I Love You"), tot i que recentment, s'ha estancat una mica; també amb Christina Ricci, la Wednesday Adams de "La Familia Adams" (1991), que va seguir amb el fantàstic familiar amb "Casper" o "Sleepy Hollow" del raro Tim Burton, però que es troba més còmoda en produccions independents com "200 Cigarettes" o "Buffalo 66" del raroraroraro Vincent Gallo. Recordem també que la Natalie Portman va començar a les ordres de Luc Besson a "León, el profesional" a l'any 1994, va ser una particular Lolita a "Beautiful Girls" de Ted Demme i la Princesa Amidala a la trilogia inicial de "Star Wars". Recentment ha brillat a "V de Vendetta" ( i sobretot li ha brillat el cabell, per la seva absència) i a "Los Fantasmas de Goya" de Milos Forman.
I recordem, per a acabar, el film "Un muchacho llamado Norte" (1994, Rob Reiner), en la qual surt Bruce Willis, autèntic educador infantil per a joves promeses, com va demostrar en "El sexto sentido" i d'altres. En aquesta cinta debutava al cinema, amb 10 anys, una tal Scarlett Johansson. Aquesta noieta sortiria també -curiosament- a "Solo en casa 3", abans de revelar-se a "El hombre que susurraba a los caballos" de Robert Redford. Ara mateix és una super estrella, de només 23 anys, que ja ha rodat tres pel·lícules amb Woody Allen. De totes maneres, el paper que la va marcar és el de "Lost in Translation" de (oh!) Sofia Coppola. Al film de Rob Reiner, Norte era Elijah Wood, company de generació de Macaulay Culkin, i del que deien que, si Culkin era l'estrella, Wood era l'actor. La pel·lícula "El buen hijo"(1993) els va reunir als dos. "Avalon", "Deep impact", "The Faculty", li van aplanar a Elijah el camí cap a l'estrellat que li va proporcionar el personatge de Frodo a "El Señor de los Anillos" de Peter Jackson, mentre Culkin es gastava fins a 2.000 dòlars amb "streapers" per les nits. En fin... El món és molt, molt, molt petit, i els petits, de vegades, s'hi perden en ell. Nens, sigueu bons aquest any 2008, o vindrà l'Home del Sac, és a dir, Michael Jackson!!!, he, he, he... Feliç any nou!