?Envellir és quelcom inevitable, però madurar és opcional?

TW
0

S'en diu un galerista per evolució. Com a home pot estar orgullós d'haver-se fet a ell mateix, un ésser a qui inspira tot allò que el faci tenir l'esperit altiu i el cor obert davant la vida, una vida que mossega

FITXA"...la màscara és aquella personalitat que nosaltres hem decidit tenir i oferir en un acte conscient d'individualitat i d'inconformisme amb nosaltres mateixos..." (Fragment extret del blog d'un colega admirat per l'entrevistat)

Raquel Marqués
Ciutadella

Galerista per vocació o artista frustrat?
Ni una cosa ni l'altra tenint en compte que amb 18 anys em guanyava la vida patejant els carrers de Ciutadella recollint els fems que la gent treim cada dia. Diria més aviat que galerista per evolució.
Per què la gent no consumeix més art?
Suposo que perquè no té prou pasta o bé perquè senzillament no l'interessa. Sigui com sigui aquí radica el repte, en captar la gent que tengui interès per l'art i que a més a més s'ho pugui permetre. Hi ha gent que per damunt l'art té unes necessitats primàries. L'art és un producte de luxe.
Com veu la competència?
La competència la veig totalment necessària perquè fa que un es senti més despert.
On roman el criteri per definir que és art i què no és art?
Jo no som ningú per establir fronteres entre el que és art i el que no ho és. Crec que és una qüestió de la sinceritat de l'artista amb ell mateix a l'hora d'executar-lo. Com a galerista em limito a fer diferència entre el que funciona i el que no, mentre que a nivell personal em quedo amb allò que m'arriba i amb el que no. Les crítiques les deixo pels qui tenen la necessitat de fer-les.
Com s'embarcà a l'aventura de VidrART?
VidrART ha estat una cosa del destí que nosaltres hem entès com un repte de vida, com una aposta de futur, més enllà d'una mera transacció comercial.
S'aprèn més d'art als llibres i a les revistes o al carrer?
Considero que són mitjans diferents. Dels llibres es pot extreure l'aliment de l'intel·lecte i del carrer tota aquella part més primitiva, vital i emocional. Tot depèn dels llibres que es llegeix i dels carrers per on es circula. Del carrer "Qui no passa" (mai més ben dit), aquí a on vaig passar la meva infància, sols vaig aprendre l'art de jugar a muntet, a la puça, a tocar pestellet o a mèrvols. De més gran vàrem anar a viure a "El Rancho" on vaig aprendre a caçar amb arcs de conxes i a córrer sense caure damunt les parets de les cases "barato". Amb el temps he intentat aprendre l'art d'estimar i a cercar-me la vida.
Quines són les habilitats necessàries per a la seva professió?
Més que grans coneixements, crec que es pot tirar endavant amb una bona dosi de passió i sensibilitat i, sobretot, captar i tractar amb el públic.
Vostè pinta o crea?
Pintar sempre m'ha agradat com a entreteniment i des de ben petit, però el meu temps professional sempre l'he passat més aviat a un ambient artesanal, al món de la fusta. Ara per ara em delect més contemplant que pintant ja que tinc altres aficions que em complauen més, com són els coloms missatgers.
Un músic.
Jimi Hendrix.
Un escriptor.
Rimbaud.
Què l'inspira a la vida?
Tot allò que em faci tenir l'esperit altiu i el cor obert davant la vida.
Proposi'ns un viatge artístic.
Anar a Florència sempre i quan vénguis tu.
Quin autor li agradaria dur a VidrART?
Em fa molta il·lusió tots els artistes que exposaran a VidrART aquest estiu, especialment na Març Rabal. Jo crec en els artistes que han viscut en paral·lel (entre artista i galeria). Al mes de maig inaugurarem la temporada amb la col·lectiva "Eròtica en vers" que anirà acompanyada d'un recital de poesia i per a l'ocasió estem negociant, de la mà d'en Carles Gomila, dur obra de l'autor francès Jean Pierre Ceytaire.
El seu artista fetitxe.
Leonardo da Vinci. Encara recordo un dels millors "sant joans" de la meva adolescència quan em passejava ben torrat pel Caragol des Born amb una samarreta que duia la imatge andrògina de Sant Joan Baptista (un record exòtic i sublim).
Tots duim un artista dins nosaltres?
Més que dur un artista dintre, crec que per bé o per mal tothom té alguna cosa que li borina dins ell que està en procés de ser i que el fa moure en un indret o altre, aquí neix l'avantatge dels humans d'erigir-se com un déu o, senzillament, arrossegar-se per la corrent. Envellir és quelcom inevitable, però madurar és opcional.
"A Cor Obert" acaba i la seva solució al canvi climàtic és ....
La millor solució ha estat i seria no crear els problemes que l'han ocasionat, crec amb la llei de causa i efecte, no des d'una vessant fatalista, sinó com a una cosa inevitable. Considero que els humans tenim un deute important envers el nostre entorn, el mal ja està fet. Des d'un punt de vista individual em quedo amb la solució de prendre consciència i des d'un punt de vista global penso que els qui tenen la paella pel mànec són els responsables de posar els mitjans tècnics no per solucionar-ho, sinó per a què no empitjori més.