"La mar és un pont que ens uneix amb altres pobles"

Patrícia Font
Maó
Aquesta havia de ser una entrevista a l'ús, però quan comences a xerrar amb en Pere Pons, l'artista gravador, te n'adones que això no és possible. I no ho és perquè et perds en una conversa plena d'emocions. Perquè parlar amb en Pere d'art, i del seu art, és parlar d'amor, de sentiments...
La nostra trobada va ser en l'escenari de l'exposició que aquests dies podem trobar al Claustre del Carme, "Gravats per la tolerància" i que inclou el llibre "III mil·lenni, tolerància" de la UNESCO i una mostra internacional de gravats de trenta artistes del món, "Gravat, un art compartit", amb la seva col·laboradora Natalia Tamayo. És una persona afable, amigable, generosa, que et va explicant moltes coses de dins seu, sense por, convidant-te a obrir-te i a deixar-te anar amb ell en aquest passeig per l'art.
No calen moltes presentacions: Pere Pons va néixer a Alaior l'any 1949, i viu entre Granada, on resideix des de l'any 1984 i on passa més temps, i Menorca. De formació autodidacta, per força més que per elecció, s'ha convertit en un dels artistes més reputats de la nostra illa. Combina la investigació amb la creació artística. Ha realitzat més de trenta exposicions individuals i ha participat en nombroses exposicions col·lectives a diferents països.
Quins van ser els seus inicis?
De petit. Vaig fer la primera exposició als 17 anys, el que passa és que ja de ben petit jo somiava amb un procés, una tècnica que més tard vaig descobrir que era el gravat. Vaig fer el meu primer gravat amb 23 o 24 anys. Ens havien convidat a la Galeria Biblos de Palma de Mallorca, amb en Pacífic i en Calvet. Volien fer una exposició de pintors menorquins. Era una galeria d'art, llibreria i taller de gravats, on feien cursos. Humberto, un artista xilè, ens va oferir de fer un gravat, i així vaig començar.
Tot i que és autodidacte, he llegit que considera William Russell com el seu mestre. De quina manera el va influir?
Jo som molt autodidacte per situacions vitals. És una carrera molt més lenta, és com un home que viatja a peu. Un autodidacta és qualcú que té molta curiositat, i ajuda molt a la creativitat, però tot és molt més lent. Allò important, però, és tenir sempre alguna cosa que fer, que t'interessi.
En William Russell vivia a Menorca i el vaig conèixer amb un amic. Era un artista que vivia la seva obra. Ens vam fer amics, i xerràvem, comentàvem i em va mostrar els camins. Ens admiràvem molt.
Per què va triar el gravat?
Jo som més dibuixant que pintor. He arribat a pintar a través del dibuix. Si ets un bon dibuixant pots pintar el que vulguis. Me consider un pintor que a les exposicions mescl dibuix, pintura i gravat. Si fas feina amb vàries tècniques segueixes conscient del que fas. Per jo hi ha dos pintors molt especials: Velázquez i Rembrandt. Ara estic descobrint a Goya, qui va descobrir els gravats de Rembrandt a la casa de Cea Bermúdez, i que en aquella època estava molt dèbil, i va començar a fer gravats. Va introduir l'aiguatinta, tècnica que en aquell moment va sorprendre moltíssim. Era absolutament modern.
L'any 1980 va obrir juntament amb en Pacífic Camps el primer taller de gravat calcogràfic. Quins records en guarda d'aquella època?
Va ser molt curt. Érem molta gent, uns deu. En tornar de Palma, després de provar el gravat de la mà d'Humberto, teníem moltes ganes de muntar un taller. Vam comprar un tòrcul. No vam durar gaire perquè hi van haver queixes i ens vam separar.
Actualment està entre Granada i Menorca. Que l'aporta cada lloc?
Tot. Per un pintor, viatjar a qualsevol lloc sempre li aporta molt. Jo no podria prescindir de Granada, n'estic enamorat. Estic posseït pels seu carrers. I Menorca és la terra mare. Són dos llocs que no tenen res a veure, però que es complementen.
Parli'm de la seva relació artística amb en Ponç Pons, amb qui ha treballat en més d'una ocasió.
Som amics de sempre. Els nostres pares també ho eren, d'amics. El gravat és un pont entre la poesia i la pintura, per això hem fet molta cosa junts.
Aquesta relació amb la poesia no és gratuïta ja que he llegit que la seva obra vol ser un "poema plàstic". Com l'influeix la literatura?
Som pintor perquè no sé escriure. M'arriba molt, la lectura. He tingut la sort de ser sempre a prop de molts poetes com en Pere Gomila, en Calvet... Estic molt orgullós d'haver format part del grup "Els Mussols" (Jordi Vivet, Pacífic Camps, Pere Gomila, Francesc Calvet, Tino Pons...) i "Traginada" (amb els germans Bagur, na Martina...). Va ser una època molt polida.
Quins escriptors l'inspiren més?
Neruda m'agrada moltíssim, Miguel Hernández, Lorca, Machado, Ángel González, però també m'agraden coses del Segle d'Or, com Quevedo, per exemple.
Compagina pintura i gravat, però tinc la sensació que aquests darrers anys s'ha decantat més pel gravat. És així?
Sí. El gravat té tantes tècniques, a banda de les coses que m'invent jo, que et permet experimentar molt, com el gravat a tot color a planxa perduda. Es tracta de trobar el camí. He de treure un llibre amb les investigacions que he fet del "cromo-hierro".
Què és l'art per a vostè?
Té un milió de respostes. És el que ens salva dels cops de la vida. L'art pot ser qualsevol cosa feta amb amor i treballada. L'art té una gran quantitat d'amor. És irremeiable, té humilitat i valentia. El més important de practicar art és el que et queda. L'art és sensibilitat, una forma de vida.
Com és el seu procés de creació?
En tenc de diferents. Normalment primer sents alguna cosa (bona o dolenta) i després ho treballes. En Picasso deia "quan la inspiració et falla, només et queda la tècnica".
El gravat és un llenguatge artístic sovint relacionat amb la crítica social. És el seu cas?
A vegades sí, a vegades no.
Per què opina que el gravat és més obert a la participació?
És menys íntim, no és imaginable un taller de pintors, i en canvi amb el gravat sí es pot fer. L'exercici de la pintura és més íntim.
Expliqui'ns com va conèixer n'Àngel Ramazzi.
Ell era un argentí que estava a Espanya posant marcs i vam començar a xerrar d'art, i vaig veure la col·lecció que tenia. A l'Argentina feia moltes coses, però en arribar aquí ho va deixar, i em va costar molt que tornés a crear. Vam posar un taller junts. Era una persona molt creativa, molt hàbil. Ha estat la persona més hàbil que he conegut. Ell m'introduí a la tècnica de la planxa perduda, que li va ensenyar el professor argentí Ricardo Chiripoti.
L'exposició que actualment podem gaudir al Claustre del Carme són una sèrie de gravats que va realitzar per la UNESCO sota el títol de Tolerància. Creu que l'art ha d'estar compromès amb la societat?
Jo crec que sí. Quan és necessari, s'ha de denunciar. Hem de ser testimonis de l'època que vivim.
L'exposició internacional de Xalubinia-Menorca tindrà continuïtat?
Sí, la volem fer cada any, canviant de poble. Volem fer exposicions per tot Menorca.
Crec que la millor manera d'acabar aquesta entrevista és parafrasejant una dita d'en Goya que m'ha ensenyat en Pere, i que defineix perfectament la generositat que caracteritza aquest gran artista: "... jo no trob altra forma més eficaç de recolzar les Arts, que la de premiar i protegir al que despunti amb elles, la de donar molta estimació al Professor que ho sigui, i brindar plena llibertat al geni dels alumnes que vulguin aprendre, sense oprimir ni posar mitjans per torçar la inclinació que manifestin aquest o aquell estil...". Senzillament, genial.