Cultura, festa i identitat

La creença
Començ un article que sé que deixaré sense acabar. Quan pens en la cultura com element d'identitat, que és cosa d'aquests dies de diades, em sent incòmode, entre la passió i l'escepticisme, entre la conformitat i el desacord. Des de fa trenta anys tenc clar el meu compromís i sé que és compartit amb moltes altres persones que ens necessitem afirmar comunitàriament de tant en tant. No crec excessivament amb pàtries i banderes, amb escuts i himnes, però sí que sent un compromís amb aquesta terra de la que form part. No crec en una cultura de resistència. No em motiva el sermó victimista. M'espanta el dogma. Crec en una cultura de creació, confiï en una creació que motivi interrogants personals i col·lectius, que provoqui. Crec més en una cultura de classe que en una cultura de bandera, almenys m'emociona més, però tampoc crec que siguin conceptes excloents, fins i tot gos a dir que haurien de créixer en l'aliança. No crec en una nació de símbols, sinó en una nació que es territori, que és conflicte de poder, que és comunitat en construcció. Què m'importa que em diguin que defensen Menorca si després aproven fer un dic espantós que serà una peça més en l'engranatge per arribar a un altre model. Com puc creure que estima la terra aquell que no bada boca de la progressiva pèrdua de poder de les classes populars assalariades? Quin exemple de compromís dóna la institució que regala tres milions d'euros anuals a una societat anònima per pagar uns esportistes professionals d'arreu del món? No crec en la cohesió de les banderes, no crec en les ones als estadis, crec en la cohesió dels interessos i de la nostra relació amb el sistema de producció i de distribució de la riquesa (aquí, i en general). Crec en el paisatge. Tot i això, crec en la necessitat de mantenir amb vigor uns mínims símbols convencionals que siguin útils per crear la impressió de pertinència, per expressar una certa cohesió: la llengua, la cultura expressiva, el paisatge, la relació amb els espais.
El mirall
Fa molts d'anys, la celebració de Sant Antoni ja era la celebració de la pàtria (espanyola) i del poder de l'església (sobre les coses de la terra). No hi havia discussió. Els republicans i els anarquistes, els lliurepensadors, repudiaven la festa que obria llavors la disbauxa del carnaval. El sant del porquet va servir perfectament per crear el mite de la Menorca terra d'Espanya, de la senyera roja i groga imperial, de la creu redemptora. Anys més tard, quan el feixisme, es va recuperar aquella vella idea integrista i es va mantenir un discurs folkloritzant que tenia com a objectiu negar la pròpia identitat. Potser per això, la festa va desaparèixer a la majoria de pobles i es va mantenir únicament a Ciutadella. La festa? Ja em direu quina festa: anar a missa, veure passar la processó i anar a comprar un garballó a la plaça. Una catarsi extraordinària. Curiosament, el sant que havia servit d'excusa a l'integrisme catòlic i espanyol també va ser argument per al combat antifranquista, per a la reafirmació nacionalista d'arrel catalana (l'Església seguia intocable). La lluita per la democràcia dels anys setanta va tenir un fort component cultural. La cultura era un dels principals fronts de batalla contra el règim, per una banda, i de superació generacional per una altra. Record com si fos avui aquella primera trobada de cultura popular que vam organitzar el Sant Antoni de 1975, de ruptura. A l'entorn de Sant Antoni, amb els anys, es va nodrir un calendari farcit de convocatòries culturals amb un comú denominador: la llengua, la història i la cultura popular. Vam començar a recrear mites. Així, aquella diada que únicament s'havia conservat, en els aspectes més folklòrics, a Ciutadella, prest es va escampar amb una certa fortuna arreu de l'illa. De forma sorprenent, en la diada convergien diversos components amb una certa harmonia.
La casa
D'ençà que el Consell Insular instituí el patronatge polític i acordà que el 17 de gener seria la Diada Nacional del Poble de Menorca, el component institucional ha estat el més important. Va ser una bona pensada, molt oportuna. Passàvem de l'Església auxiliadora a l'administració protectora. Amb els anys, la institució va deixar d'emprar el concepte de "Nacional" a l'hora de referir-se al dia, per por. De cada cop, la presència de la institució es fa més present, amb un protagonisme més central. La institució és doble: l'Ajuntament de Ciutadella i el Consell Insular de Menorca. Es produeix un equilibri tàcit de personatges, un repartiment dels moments en el calendari de la litúrgia. Esdevé una inflació de discursos i d'escenaris. Sant Antoni és la festa de Ciutadella (Ajuntament) i la diada és la festa de Menorca (Consell). Més o menys. La principal finalitat de la celebració institucional és recordar qui som i qui mana (democràticament). Malgrat que aquesta projecció només arriba al món polític, esdevenen uns pocs àmbits d'expressió més o menys popular de la idea dominant: el sopar del Diari Menorca és la fotografia dels que hi són i els que hi volen ser (també dels qui no hi volen ser); i la processó de Ciutadella és manifestació de la dèria de les autoritats per fer ostentació de la seva condició. En aquells anys, la representació de l'autoritat civil, militar i religiosa era modesta, formal, i discreta en nombre. En el dia, les autoritats s'agombolen com en una espècie de confraria de càrrecs públics, a la missa i a la processó. Tan mal d'entendre és que aquesta ostentació de l'autoritat sol causar més sentiments de rebuig que de simpatia? Ho sé per experiència.
La poesia
Al costat del component institucional hi trobem el cultural. La Diada s'ha convertit en un seguit de dies on es reuneixen una diversitat de propostes culturals, la majoria de les quals tenen a veure amb la creació pròpia i en la nostra llengua. Durant els darrers trenta anys, aquesta ha estat la tònica. La societat civil i l'administració municipal es posen d'acord per oferir una àmplia gamma de convocatòries. El fet serveix per constatar la vitalitat creativa o recreativa dels menorquins, per meravellar-nos de la capacitat d'una comunitat de setanta mil habitants a l'hivern i per alegrar-nos de l'alta valoració social de la cultura expressiva a la nostra illa. Vist des de lluny, emperò, és palesa la poca innovació en el programa. El programa ha estat el mateix al llarg de dècades, és el programa que es va crear durant els anys de la transició. La generació que va fer la transició política és la que està en el poder (democràticament) des de fa dècades. La cultura que encara transmet (amb excepcions) manté essencialment els mateixos continguts i les mateixes formes. Jo no dic que això sigui negatiu, entre altres coses perquè és el resultat d'allò que som. El que dic és que possiblement, aquest llenguatge comença a esgotar-se. La cultura expressiva convencional no arriba a les noves generacions, la majoria dels joves no s'hi senten involucrats. Ni han viscut biològicament el procés, ni el poden entendre. Per què? Per què ens han d'agrair el que hem fet? No participen. Naturalment, perquè una festa ho sigui ha de cohesionar i integrar a la majoria de la comunitat. Ja hem exclòs una part significativa de joves. Passem a un altre grup: no ens enganyem, els nous arribats des del nord d'Àfrica i el centre i sud d'Amèrica no se senten de cap manera vinculats als nostres símbols, no han viscut el procés històric que ens enllaça a nosaltres. Avui ja són el 20 % de la població. A ells hi hem d'afegir els originaris d'altres parts d'Espanya, un altre 20%. La societat menorquina d'avui no és la de fa trenta anys. La cultura de referència d'avui no és l'espanyola, és la cultura de valors nord-americana. Som incapaç de comprendre com evolucionarà la societat menorquina en els pròxims anys, si es mantindran comunitats locals més o menys cohesionades, o si seran comunitats cada cop més desiguals, cada cop més fragmentades. Potser és un bon interrogant per continuar aquesta reflexió en el futur.