Els nostres balls populars (III): Experiències d'un ballador

Pito Costa
Per tancar els meus escrits sobre el balls populars, parlaré, com no, del fandango, que és el ball que més se caracteritza en els menorquins, ja que la gent d'en primer solia dir "anem a la plaça a ballar fandango".
Els orígens del fandango
Com tots el balls ja esmentats, té uns orígens en el pas els segle XVII i ja molt arrelat al XVIII, sempre en l'accepció que hem apuntat que els musicòlegs donen per certes coses en les que nosaltres no entrarem per mor de no dir coses que no sabem, almanco amb certesa, però sí que en l'evolució del temps hem après certes coses dels populars balls que seran reflectides en el nostre escrit, per coneixement dels més joves que s'interessin pels balls del nostres avantpassats.
Fandangos
Unes breus cites mos il·lustren sobre els gèneres del fandango. Cotarello i Morin anoten que en l'entremès "El Novio de la Aldeana" de 1702 se cantava i se tocava el fandango, fet que se repetia a partir de la data esmentada, amb moltes "tonadillas" i altres gèneres líric-teatrals, així com en cançons i obres instrumentals de tot tipus. En un document de 1712 escrit en llatí per "el deán del Cabildo de Alacant" diu: Se descriu el fandango com a dansa de voluptuosos moviments que dóna goig i aplaudiments en totes les ciutats que se balla, independentment de las seves classes socials on son ballats.
Definicions del fandango
El Diccionari d'Autoritats de 1735 defineix el fandango com el ball introduït pels que han estat en els regnes de "Índies, que se sent el seu so d'uns motius molt alegres i festius. Ja en el 1779 el comte de Noroña en els seus poemes burlescos "La Quincaida" anomena el fandango com a fet agitanat i també anomena les "Malagueñas".
Per altra banda, en el 1812 la presa de Barcelona xerra d'un "minué afandangado" i un altre "minué abolerado".
Aquestes dates, que justifiquen més d'un segle, es podrien resumir i pensar que el fandango podia sorgir en l'ambient teatral-tonadiller, que seria el fet més palpable de la seva introducció al poble.
Altres denominacions
Se diu que el fandango en els seus moviments propis va ser portat de les Índies, que en el segle XVIII formava part del repertori popular andalús juntament en les malaguenyes, entre altres balls, dotat de les seves bases musicals de nombrosos variants de l'escola "bolera". Variacions que trobem per exemple en els fandangos escrits pel pare Antonio Soler, ja són fandangos amb connotacions més especials degut al que els va escriure, però sense deixar d'importar al poble, que en ells veu una manera de poder accedir al fandango sense haver de formar part de cap moviment teatral ni escènic, simplement duu el ritme del popular ball, que s'introdueix al poble, que està ansiós de noves tendències, agafa amb força per convertir-lo en allò que és, un ball popular a tota Espanya.
Opinions dels experts
Resulta quasi graciós que el nostre "ball de fandango" tan conegut en el camp menorquí, sigui el tema que ens ocupa, idò, me sembla que és prou important el donar-li el seu valor, amb les explicacions que en fem ja que ell mateix per si sol agafa entre la nostra gent del poble de Menorca arrels de ser un ball ben nostre.
Els experts com Casanova, Ford, Gautier, Davilier, fins al propi Estebanez Calderón, tots pensen que en el moment de perdre el fandango l'estructura musical original que li atorga el teatre, és adoptat pel poble, que en definitiva és el que imposa les seves vessants i estils fins donar-li noms propis com "fandango de tal", o bé "fandango de qual".
No deixa de ser tema de comentari el que trobem "fandangos de Cádiz", fandangos andalusos, i per què no, fandango menorquí. Tot forma part del que estem explicant, que el fandango és arrelat als pobles de tota Espanya, adoptant les seves maneres de ballar, donar-li el caràcter que cada autonomia té com a esperit interpretatiu, en els moviments se pot identificar els caràcters de la gent que el balla, sigui més vius o manco, el que importa és que el tenim arrelat als nostres costums populars.
El fandango a Menorca
Tots coneixeu el nostre estimat "ball de fandango" crec que no cal explicar el que s'ha dit sempre, que és un ball de parella, se ballava en les manifestacions més populars, que la seva sàvia més pura és el camp menorquí, que després en passar-se al poble canvia una mica les seves pròpies identitats ja que se transforma en un ball més controlat per mor del temps i de les situacions sociopolítiques que tothom ja coneix.
Opinió dels historiadors
És cert que cap dels nostres estimats historiadors ha aprofundit en els nostres balls, però el que farem serà recordar el que ens han deixat, molt breument.
El mestre Deseado Mercadal en el seu treball "El Folklore Musical de Menorca", s'esplaia amb molta producció de música de la qual se n'han servit tots els grups que avui en dia fan cançó popular; és autor d'una infinitat de músiques inèdites, que són prou conegudes, cosa que li hem d'agrair.
Referent al ball de fandango: "El ritmo del fandango menorquín es pausado, notándose quizá un poco más de viveza en su interpretación en la parte occidental de la isla.
Las letras del fandango se componen de cuatro versos octosílabos y sus tema, por lo general, son amorosos, humorísticos o satíricos".
Juan Hernández Mora, en el seus treballs, d'un gran nivell històric, en els nostres programes de festes de la Mare de Déu de Gràcia, concretament en el
del 1953, entre altres temes, que serien molt interessants els poder-los reviure.
Referència al fandango: "Precisamente, el renacimiento folklórico español de la época actual, revalorizando las danzas regionales, ha traído en los últimos años a los Programas de Fiestas, ese bello espectáculo, antes menospreciado. Y ya no se concibe hoy en Menorca la celebración de los actos en honor del Santo Patrón, o Patrona, sin el tradicional fandango".
Juan Gutiérrez, prevere, cronista arxiver de l'Ajuntament de Maó, persona assídua en els nostres programes de festes, ja que trobem el 1948 un escrit que fa referència al fandango entre altres balls locals, cosa que repeteix en el programa de 1953.
Referència al fandango: "El fandango, propio de cierto baile alegre muy antiguo y popular en España, es la denominación que se da también a la danza típica de los hijos de Menorca.
Hace ya bastantes años que al 'fandango' se le echó de la ciudad y fué rechazado por los pueblos: cual pordiosero errante se vió precisado a ir de cortijo en cortijo buscando aquellas almas, no contaminadas aún por corrientes extrañas, esperando de ellas (restos escasos de antiguas amistades), que les invitaran a sentarse en el poyo corrido de la típica 'porchada' menorquina o junto a la 'fogaña', en la época invernal".
El fandango: Després de les vicissituds que en diferents èpoques s'ha tractat, avui està en plena popularitat, gràcies al manteniment i recerca d'aquestes ànimes perdudes.