"La cultura és important per al desenvolupament de la societat"

Moi Dolz
Maó
La trajectòria artística de Núria Marquès (Ciutadella, 1975) l'avala com una de les creadores contemporànies més innovadores dins l'àmbit artístic menorquí. Ha presentat recentment la seva darrera obra tituladaUnfairy Landscapesa la sala Sa Nostra de Ciutadella, i aquests dies es troba a Palma, enfeinada amb la instal·lació de l'exposició a la Galeria Maior. Agafada gairebé al vol, ha accedit a conversar per mitjà de l'Skype.
Per començar, podria explicar-nos un poc en què consisteix la seva darrera obra, Unfairy Land­scapes?
Seria com una narració empàtica en clau subjectiva. No és una obra autobiogràfica però, és clar, parlo d'allò que conec més.
A Unfairity Landscapes sembla haver-hi un canvi de registre ja que ha incorporat il·lustracions a l'obra. A què es deu aquest canvi?
En primer lloc, que ja tenia una sobredosi de media video i mitjans d'aquest tipus, que s'havien utilitzat sobretot com a reality show, d'una manera molt i molt frívola. Ara he tingut un altre tipus de contacte amb el material que treballo. No vull fer res que sigui de tendència.
Sembla també que hi hagi un afany de recerca d'altres maneres de contar, tal vegada d'experimentació. Fins i tot en l'apartat formal, les il·lus­tracions tenen un aire fresc, com d'altres cultures...
Es tracta de trobar el recurs necessari per a construir una interpretació personal del món, a partir de fragments de la memòria particular i del seu vincle amb el món que l'envolta. Suposo que per context i generació hi ha trets que semblen mig manga.
Sobre el tema de la memòria, que incorpora en aquest treball, fa poc va dir a una entrevista que era una novetat respecte les obres anteriors, instal·lades en el present.
També m'interessa l'espiritualitat més asiàtica, on els conceptes de culpa i càstig no són tant forts com en el món . La repetició del mateix personatge estàtic i amb diferents comportaments, m'evoca les diferents formes de fer i mirar, sense que n'hagi de descartar cap. Les cares d'una mateixa personalitat, l'amalgama dins l'individu.
Els colors blanc, vermell i negre que empra a n'aquesta obra tenen una càrrega ancestral i simbòlica molt forta, són colors relacionats amb la terra i els cicles vitals?
No som molt bona amb els matisos, vaig fer campana a la majoria de classes de pintura, cosa de la que me'n penedeixo... Crec que és clar allò que és dolorós, allò que és inamovible.
Quin mètode empra per treballar? D'on sorgeixen les idees per començar una obra?
Ser artista és un treball a full time, vas pensant-hi sempre. Normalment hi ha un 50 % d'inspiració, i un 50% de transpiració.
Fa poc va dir que a partir d'ara volia donar-li un contingut "més surrealista" a la seva obra. A què es referia exactament?
Em referia que les coses no són com semblen, sinó que tenen a veure amb la teva percepció i la càrrega emocional d'aquesta visió.
La major part de la seva formació ha estat a Barcelona, però també ha passat èpoques estudiant a Anglaterra i a França. Com han influït aquestes experiències en la seva obra?
Han influït moltíssim, ja que les altres cultures t'obren molt el capet, te des-hermetitza, et tornes mal·leable, dúctil... trobo que som un poc hippy, no?
Fins ara ha format part de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya, una de les més importants de l'Estat Espanyol actualment. En què consisteix la seva feina?
Vetlla pels artistes i combat la precarietat del sector, fent prendre consciència i educant el món de l'art espanyol, que malauradament degut al seu passat històric encara té mancances. L'AAVC també trenca els esquemes de l'artista bohemi, considerant que el contingut cultural té un preu. La cultura és important per al desenvolupament de la societat, i moltes vegades es descarten projectes en pro d'altres més rentables, des d'una perspectiva neoliberal. Què t'he de contar... una altra iniciativa de l'associació és defensar la llibertat en la creació i la professionalització del sector, establint una sèrie de drets i deures.
Al seu anterior treball Keep on Tryin' s'endinsava dins el món de les patologies emocionals, les angoixes i les pors, un tema que encara avui a vegades s'eludeix xerrar públicament. El llenguatge artístic l'ha servit, en aquest sentit, com un alliberament per poder-ne xerrar obertament?
Sí, l'hi he tret ferro, desdramatitzant i sobretot desestigmatitzant la patologia. De totes maneres, som molt optimista amb l'art i el món que l'envolta. Voldria que posessis que tenir un fill o una filla artista no és una xacra, i que la seva feina és tan important com qualsevol d'altra.
Quins comentaris ha sentit, respecte aquesta obra?
M'han dit naïf i gòtica, a la vegada. Crec que estimula per la seva senzillesa.
A propòsit d'aquell treball, el comissari artístic Manuel Olveira deia que "té a veure amb els efectes sobre els subjectes de les condicions de vida actuals..." Quin diagnòstic en fa, de la societat actual?
Uffff... Crec que si seguim mesurant les coses només pel seu preu i descuidam l'individu anam fotuts. Ara, disgustos ens n'hem enduit sempre, des del dia que ens digueren que ses majestats Melcior, Gaspar i Baltasar eren el pares... (açò no ho posis).
En una societat com la menorquina, que està vivint un període de canvis vertiginosos que afecten tots els àmbits, i que poc a poc van minvant la dimensió col·lectiva de la identitat, creu que ens poden portar a una espècie d'esquizofrènia col·lectiva a l'estil de Palma o Eivissa?
Si no vetllam per Menorca, ens quedarem en falderet.
Què vol dir?
Que no és com un riu en el que vénen de lluny noves aigües fresques cada hivern. Som un pou que se pot salar, tenim un territori limitat, uns recursos que s'esgoten i no tan sols a la natura; els recursos humans estan descuidats. Si no fas planter, l'any que ve no hi haurà collita. Açò no se soluciona amb internet, els joves són la Menorca de demà i han de tenir la millor educació, no per competir sinó per ser plens, feliços, respectuosos i amb qualitat humana. Sense això no hi ha res. No jutjo el que hi ha, només observo.
Arran de l'exposició col·lectiva Los Géneros. Historias Diferidas (Madrid 2005) es van aixecar algunes veus crítiques amb els vostres treballs. Se us definia com "la nova estètica del patetisme", freda i amb una visió acrítica de la realitat...
És difícil mullar-te sense parèixer tendenciós de documental de drama.
És difícil quan comences, perquè no tens els recursos per a matisar segons quines coses, encara estàs verd i enlluernat per la realitat. Encara no t'has decebut realment, o bé no t'ha caigut la bena de davant els ulls.
Com valora el panorama artístic menorquí actualment, quin tipus de relació hi manté?
Som una mica esquiva. No tenc una opinió real perquè no hi som prou com per poder generar-ne una. Et podria fer un patchwork de comentaris, però no n'he generada cap amb fonament. Ara veig traces i ganes d'actualitzar-se, que ja és cosa!
Quin acolliment o rebuda tenen els seus treballs a l'Illa? Se sent més acollida a Menorca o fora d'ella?
Mmmmm... passo paraula que em cremo. Me fan cas, però no hi ha un circuit real. Tot arribarà, és qüestió d'ensenyar-los més art contemporani, crear àmbits, gustos i criteri. Hi ha prou matèria prima per aconseguir-ho. Crec que ser artista contemporani no vol dir ser outsider, tens una funció. M'estressen (es refereix als galeristes), per anar a dinar com ho tenim?
Bé, se m'acaben les preguntes, li faig la darrera: a l'hora de plantejar una obra, té en consideració la seva sortida comercial?
No, això és un error. Si parteixes d'aquí, ja no ets autèntic ni tu mateix, aleshores et converteixes en un producte industrial. De moment, no em podré retirar a la Riviera Maya.
Si hi ha res que vulgui dir o afegir...
Sí, que el dia de la inauguració (el passat dijous a les vuit a la Galeria Maior de Palma) va actuar la violinista Àngela Cortés, que va tocar peces musicals a partir de la seva visió subjectiva de l'obra.