La literatura efímera I: "El favor de Mestre Andreu Ferrer i Ginard"

Adrià Pons Pons
Maó IES Joan Ramis i Ramis
Tots sabem que avui en dia, pel fenomen que sigui, desapareixen, per sort o per desgràcia, moltes senyes d'identitat cultural, moltes característiques dels pobles que formen el món i que deixen pas a una cultura universal que beneficia més els uns que els altres i que d'alguna manera ens ha fet, fa i farà perdre la majoria del patrimoni universal que hem forjat tots els pobles, cadascú de la seva manera. Per açò avui vull sembrar la meva petita llavor i deixar constància del que molts menorquins sabem però que molts altres ignoram, la nostra cultura, sobretot la popular, que tenia una influència immensa antany comparada a la influència que té avui en dia. I és que, de llegendes, glosats, rondalles i literatura insular, en podem rallar una bona estona ja que a Menorca, afortunadament, hem tingut la sort de tenir una literatura tan florida, tant culta com popular, que no passa desapercebuda en la literatura catalana i en alguns casos ni a Europa. És d'açò del que m'agradaria parlar, de literatura de ca nostra, de sa cultura que tenim aquí i que nosaltres, com a hereus, ens hem de fer responsables.
Record quan era petit, en anar a dormir a ca s'àvia meva, que, com a molts altres qui hem estat néts, me contava històries, contes de Menorca, plens de màgia o de gràcia que forjaven la imaginació dels al·lots de la meva edat, els quals descobríem el món i anhelàvem saber moltes coses i el perquè d'elles. Me contava aquelles històries tan engrescadores de paisatges menorquins, de gent de Menorca i de parla en pla que tant m'agradaven, aquelles històries de Xorois, Criades Trapasseres i Peres de sa maça... Idò, és d'açò de què m'agradaria rallar una miqueta avui, de ses rondalles que han influït en les vides dels que vivim a l'illa. Record que s'àvia meva treia moltes rondalles d'un llibre que es deia "Rondaies de Menorca", d'Andreu Ferrer i Ginard, un home que, quan jo era petit, veia a una foto del llibre, i bé, me semblava un homenet vell, amb cara de bon home, però res més. Ara és una altra cosa, però. Gràcies a les circumstàncies de la vida, he descobert que aquell home era un mallorquí, que per determinades raons va venir a Menorca i es va fer tant amb "sa gent de l'illa", sobretot des Migjorn Gran, que ens va fer un favor als de Menorca: i és que aquell filantrop, o m'atreviria a dir filomenorquí, es va dedicar a recollir rondalles, glosats i cançonetes de l'illa que només figuraven a la ment de la gent de l'illa que guardava "sa matèria" per a expressar-la oralment. I on és el mèrit? El mèrit es troba en el fet que, en aquella època i des de feia anys, les llegendes passaven de pares a fills oralment fins que ell, i d'altres menorquins també, varen decidir posar ordre a aquestes rondalles, llegendes, etc. I deixar-ne constància. I per què? Idò ho varen fer perquè aquests mestres, persones d'admirar, van considerar que açò era massa polit perquè es perdés, i així van deixar un patrimoni folklòric als menorquins que a altres bandes ha desaparegut.
Així idò, mitjançant aquest record del meu passat, que segur que coincideix amb el passat de molts de nosaltres menorquins, faig una crida a tots nosaltres, perquè només nosaltres podem fer reviure sa veu que va recopilar, en el cas que estic parlant avui, de mestre Ferrer i Ginard. És una cosa difícil, ja ho sé, que avui en dia pugui posar algú a llegir, però pot trobar molt més del que es pensa, i molt més si rallam de literatura popular, de folklore, en què moltes coses que hem viscut, que ens identifiquen, coincideixen. És molt polit, en la meva opinió, llegir històries que han estat a la ment dels teus avis, besavis i d'altres, que t'hagueren pogut contar amb il·lusió, però que, de totes maneres, mestre Ferrer i Ginard ha recopilat per a nosaltres. Tot açò per dir que l'esforç que va fer aquest senyor tan simpàtic, no el va deixar acabat, sinó que nosaltres hem de seguir el llegat d'aquesta tasca, no hem de deixar que aquestes paraules quedin oblidades, ans el contrari, han de créixer, perquè esser menorquí no és només néixer a Menorca sinó contribuir perquè sa nostra illa gaudesqui d'una bona salut i no li falti de res, ni tan sols saviesa ni coneixement, que és el que reclam i també fou el que reclamaren tants i tants menorquins com Àngel Ruiz i Pablo o Francesc d'Albranca, que mostraren un interès per les coses que us he dit, però d'ells ja tocarà rallar-ne un altre dia.