Alguns espais d'especial significació TEOLÒGICA i espiritual a la catedral

? Joan Piris
Bisbe
El fet que la nostra Catedral, seu de l'Església particular minoricense, torni a obrir les seves portes el proper 16 de març (Diumenge dels Rams), després de la darrera fase de restauració, és una ocasió extraordinària per a contemplar-la amb especial estimació i gratitud al Senyor i, també, per a expressar el nostre reconeixement a tots aquells qui, en el passat i en el present, s'han esforçat per mantenir la vida litúrgica i cultural de la primera Església de la diòcesi.
M'ha agradat molt trobar a l'emblemàtica Carta Pastoral que el Bisbe Bartomeu Pasqual va publicar en 1941 amb motiu de la Restauració de la nostra Catedral (que, curiosament, també va començar a ser emprada litúrgicament el Diumenge del Rams d'aquell any) aquesta afirmació ben precisa: "El Altar y la Sede son las dos piedras primarias de una Iglesia Catedral"...
A) L'Altar:
El Concili Vaticà II ha ensenyat que «no es construeixi cap comunitat cristiana si aquesta no té la seva rel i centre en la celebració de la sagrada Eucaristia» (PO 6), i el mateix ha reafirmat la Encíclica "Ecclesia de Eucaristía" de Joan Pau II (n. 22; cf. nn. 3; 21; 31; etc.) emfatitzant la importància del Misteri eucarístic per a l'Església.
Per açò la litúrgia disposa que l'Altar en el qual es fa present el sacrifici de la creu, «ocupi el lloc que sigui de veritat el centre vers el qual espontàniament convergí l'atenció de tota l'assemblea dels fidels» (OGMR 299).
És la taula de la celebració eucarística, el centre simbòlic de la presència del Ressuscitat. "Sobre aquesta taula el celebrant, que representa a Crist el Senyor, fa allò que el mateix Senyor va fer i va confiar als deixebles perquè també ells ho fessin en memòria seva" (Premissa a la dedicació, n.154).
El Senyor Jesús durant el Sant Sopar va dir: "Feu açò que és el meu memorial" (Lc 22, 19; 2Cor 11, 24-25). El manament de Jesús de celebrar l'Eucaristia reuneix la comunitat al voltant de l'altar, símbol del Salvador, en unió amb el Bisbe i els Preveres, i tots junts manifesten la seva fe en la presència del Senyor mort i ressuscitat amb l'aclamació: "Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús".
Tots els altres altars de la diòcesi estan relacionats amb l'altar de la Catedral, consagrats pel Bisbe com si fossin generats per l'únic altar del Senyor, sobre el qual se celebra i es prepara l'únic sacrifici redemptor de Crist.
Des de l'altar de la Catedral, ordinàriament, cada any es reparteixen per a totes la parròquies el sant Crisma i els Olis dels catecúmens i dels malalts consagrats pel Bisbe, i fets instruments de consagració, de purificació i de santificació en els sagraments i en els sacramentals per la força de l'Esperit Sant. D'aquesta manera, la Catedral és també el centre d'on emana l'activitat salvífica i missionera de l'església particular.
B) La càtedra i l'ambó:
La càtedra episcopal dóna nom a tot l'edifici i fa referència a la funció episcopal d'anunciar a tots l'Evangeli de Déu i d'interpretar-lo (LG 25), i és testimoni de la unitat en la fe catòlica garantida pel magisteri del Bisbe. La primera tasca del Bisbe és reunir les persones en el nom del Senyor perquè arribin a ser poble de Déu, un poble que té una història comuna, la història de la salvació; que té una llei, la llei de Déu, la llei de l'amor; que té una tasca, una missió a realitzar en la història: portar als homes la vida divina, la vida eterna.
D'aquí la importància de la "càtedra" o "seu" com a signe d'una ensenyança autèntica que no ve de la ciència i de la saviesa del predicador, sinó -com escriu sant Pau- "de la manifestació de l'Esperit i de la seva potència" (1Cor 2, 4); la Catedral és el signe de la unitat dels creients que escoltant la Paraula de Déu es converteixen en un únic poble aplegat per la unitat del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant, i és el centre de la vida litúrgica de la diòcesi.
La litúrgia disposa que la càtedra sigui única i fixa i col·locada de tal manera que es vegi que el Bisbe presideix vertaderament tota la comunitat i pugui ser vist amb facilitat. Des de ella el Bisbe diocesà, mitjançant la salutació litúrgica, manifesta als fidels la presencia del Senyor, quedant constituïda l'assemblea como a signe de l'Església congregada i des de ella predica al poble partint per a ell el pa de la Paraula de Déu (cf LG 25; CD 12). La presa de possessió de la diòcesis per part del nou Bisbe, una vegada que s'ha mostrat i llegit la carta apostòlica de nomenament, queda patent quan aquell s'asseu per primera vegada a la càtedra. Per açò, quan el Bisbe de la diòcesis no ocupa la càtedra, aquesta roman buida como a signe permanent del magisteri del Pastor diocesà.
Amb la càtedra del Bisbe hi són connectades idealment totes les altres que hi ha a la diòcesi a les esglésies obertes al culte, o a les aules, petites o grans, de les escoles de teologia i/o religió, de les trobades de catecisme o de "estudi d'evangeli", etc. Totes aquestes cal que vagin unides al Bisbe per a esser en comunió amb l'Església de Crist, i han d'anunciar la mateixa Paraula de Déu confiada a l'Església i interpretada autènticament pel seu magisteri.
A la base de l'ensenyament del Bisbe hi ha la persona de Jesús i la seva obra, hi ha l'Esperit Sant i el Pare. És per açò que el Bisbe s'ha d'inspirar sempre a d'aquesta escola quan parla des de la càtedra, tenint en compte que Jesús ha dit: "de mestre només en teniu un, que és el Crist" (Mt 23, 10); i en altre lloc: "les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres" (Jo 14, 10); i finalment "l'Esperit Sant us conduirà cap a la veritat sencera" (Jo 16, 13).
Igualment és molt important també l'ambó de la catedral o lloc estable des del qual són proclamades les lectures de la Paraula de Déu i el salm responsorial, perquè el magisteri de l'Església no està sobre la Paraula de Déu sinó al seu servei, a fi de guardar-la amb exactitud i exposar-la amb fidelitat (cf. DV 10). El Concili Vaticà II recorda que l'Església mai «ha deixat de prendre de la taula i de distribuir als fidels el Pa de la vida, tant de la Paraula de Déu como del Cos de Crist» (cf. DV 21; PO 4). Per a d'altres intervencions diferents de les lectures s'utilitza un simple faristol.
C) Signe visible de la totalitat de l'Església Diocesana
Hi ha una única Catedral en cada Església particular o Diòcesi, i és com l'Església Mare de totes les altres esglésies. És allà on el Bisbe celebra solemnement els sants misteris, exerceix el seu magisteri autèntic, condueix pel camí del Regne de Déu tota la família diocesana. Constitueix una crida concreta i visible a tenir en compte la successió apostòlica per mitjà de la qual l'Església es refà al Senyor Jesús i és acompanyada constantment per la presència del Ressuscitat i de la seva missió salvífica (cfr Mt 28, 16-20).
La Catedral és així el signe visible de la totalitat de l'Església diocesana. Per açò, cada convocatòria presidida pel Bisbe en la Catedral té un significat especial per a la vida i la comunió de l'Església particular.
El Concili demana: "? que tots donin el màxim d'importància a la vida litúrgica de la diòcesi al voltant del Bisbe, sobre tot en l'església catedral; convençuts que la manifestació principal de l'Església es troba en la participació plena i activa de tot el poble sant de Déu en les mateixes celebracions litúrgiques, sobre tot en la mateixa Eucaristia, en una única oració entorn d'un únic altar presidit pel Bisbe envoltat del seu presbiteri i ministres" (SC 41). Sobre tot el diumenge, dia del Senyor i dia de l'Església, és quan s'hauria de palpar amb més força aquesta dimensió comunitària i eclesial de la vida litúrgica en la catedral, atès que el diumenge és el dia de l'assemblea eucarística.
De fet, hi ha diòcesis que, en algunes circumstàncies significatives, se celebra la santa Missa amb el Bisbe en la Catedral, suprimint-ne aquest dia totes les altres celebracions. En cada diòcesi això succeeix en Setmana Santa per a la Missa Crismal (en Ciutadella també al capvespre el Dia de Corpus).