El negoci de l'art

Carles Gomila
Un altre recull de reflexions sobre el negoci de l'art (no apte per a puristes).
Penses que ets un bon artista i que fas bon art, no? Que les galeries haurien d'apostar per tu i que el públic t'hauria de valorar? Molt bé, doncs EXPLICA PER QUÈ i fes-ho ben entenedor a tothom!
Els artistes volen vendre el seu ego i les seves obres, com més cares millor, però les persones que busquen de forma explícita que se les vengui no aconsegueixen el seu objectiu, doncs és una forma elevada de demanar almoina i això no ha funcionat mai. El pintor no ha de treballar per diners, però ha d'aprendre a generar-los amb una feina ben feta i l'actitud correcta.
Quina és l'actitud correcta? De la seva vida fer-ne quadres, i dels quadres, sous. Aquest últim tràmit és un tema tabú pels puristes, però no és el meu cas. Parlem-ne lliurement, doncs.
Molts artistes voldrien ser rics i famosos en un temps rècord, treballar amb tota llibertat als seus estudis i que les obres es venguin per elles mateixes. Bé, això és possible si l'artista està recolzat per galeries d'art, agents,art dealers, representants o marxants realment professionals, i tot i així no és gens fàcil. Una altra opció és que els clients vinguin directament al seu estudi a comprar-li obres (veure "com vendre obres al teu estudi"). Òbviament, això tampoc no és fàcil ni freqüent, doncs pocs artistes disposen d'una xarxa de contactes prou extensa com per a vendre la seva producció, ni l'aplom requerit per no espantar-los (son creadors, no venedors professionals).
Llavors, l'artista ha d'aprendre a generar vendes i a estar preparat per a ser representat. És a dir: ha de tenir la capacitat de persuadir (i no convèncer) al públic que el que fa, és meritori, mitjançant el seu treball (alguns també especulen amb literatura artística). Atenció amb la paraula: MERITORI, no és necessàriament sinònim de comercial.
Tots els artistes d'èxit tenen la capacitat d'impactar el públic, i les galeries d'art, la premsa, els mass-media i la crítica s'encarreguen de multiplicar aquest efecte generant prestigi. Emperò els mitjans no poden produir per ells mateixos aquest impacte, sols poden jugar a potenciar-lo amb tècniques de marqueting, crítica i publicitat: son amplificadors del fenomen artístic. La primera responsabilitat de l'artista, doncs, recau en crear un vincle amb el públic que generalment es fonamenta en l'efecte dexoc, l'encant i la confidència en el plànol semiòtic. Si aquest vincle existeix, oficialment és tot el que es necessita per a encetar una carrera artística, i la resta és pura burocràcia.
El poder de la crítica és brutal, i els crítics han de tenir raons per a decidir avalar la teva obra. "Hola, sóc en Carles i sóc pintor, he, he" no és en absolut una raó de pes. Les raons sempre atenen a interessos creuats, i no tant personals, a menys que el galerista sigui el teu tiet.
L'aval de la crítica és una forma de negociació i no tant un elogi gratuït, no obstant, s'ha de lamentar que molts crítics tinguin la capacitat de judici artístic per sota de la d'un orangutan, i la supèrbia per sobre de qualsevol déu grec. De tenir qualsevol projecció real en el món artístic, no es dedicarien a la crítica i exercirien quelcom més tangible i productiu.
És temptador fer suposicions sobre com canviarien les coses si el món de l'art jugués una mica més net, i se'ns valorés adequadament. Però això és un cas hipotètic i idealista, i nosaltres busquem una projecció pràctica i real, a més, les altres persones gairebé mai veuran el nostre treball de la mateixa forma que el veiem nosaltres. Més encara si s'hi juguen el seu negoci!
És important assumir que la primera raó a la que hem d'atendre per a resultar un xic influents, és el recurs de la recomanació: "Senyor, tal persona m'ha recomanat que parli amb vostè". La persona de referència ja és un indicador que pots resultar una artista potencialment productiu. Normalment, els pintors coneixen als seus col·legues de professió, i entre ells s'ajuden en aquest tipus de recomanacions rutinàries. Si no teniu col·legues, teniu un problema afegit, antipàtics.
La gran majoria de gent que ha triomfat en el món artístic no ho ha fet a porta freda, si no per recomanació, com en la majoria dels negocis; no cal dir la importància que te la capacitat social, carisma i honestedat de l'artista. El mèrit de guanyar concursos i sortir a la premsa, també son les claus per a rebre ofertes. És un fet el que ningú comença a fer negocis amb perfectes desconeguts, i per aquesta raó elsmailings,booksi currículums no tenen el menor efecte (en la gran majoria de casos), i la paperera és el seu destí immediat. Ara bé, tampoc no s'ha de cometre l'error de ser excessivament analític en aquest punt, doncs el mercat de l'art respon a moltes variables, i la sort hi és present sempre.
Una cosa si és certa: l'èxit d'un pintor és directament proporcional a la seva capacitat de promoció. Oblida't d'entregar currículums, dossiers i cd's. Parla clar, remena i mou-te!