Intriga sobre la mort d'una dona a Menorca

Lluís Vergés
Maó
La història que ens conta Toni Moll Camps (Ciutadella, 1926) comença en un cafè de la Rambla de Barcelona -un local un xic tronat amb descolorides motllures i miralls d'aigües tèrboles-. Marcel Quintana, el narrador, hi sol anar a berenar i escriure, un any després de tornat d'Amèrica, on hi va passar vuit anys. Una tarda d'hivern, en una pausa d'escriptura aixecà els ulls i la seva mirada desenfocada i errívola es deturà per atzar en un mirall que tenia al davant i on apareix l'òval desenfocat d'un rostre femení.
Aquella noia d'ulls clars i fines faccions el mirava de fit a fit. Quan les seves mirades es va trobar, ella somrigué i va desaparèixer. Per un moment, Marcel va pensar absurdament en una al·lu­cinació, com si se li aparegués l'heroïna del conte que anava escrivint. Però finalment la noia es presentà, es deia Àgata Caimaris i casualment era de Menorca com ell i a més coneixia a un dels seus amics.
La jove li contà que a penes coneixia ningú a la ciutat i li demanà que li fes de guia. Així va néixer una amistat que juga un paper fonamental en la trama de 'La noia que sortí del mirall'.
Tenim notícia d'aquesta trobada casual per mig d'una carta que Marcel escriu a Artur Ponset, comissari de policia de Maó, amb l'objecte de reobrir el cas de la mort de Pepa Caimaris, tia de Àgata, que oficialment es declarà com un accident. Malgrat que la mort s'esdevingué en un apartament buit, amb portes i finestres tancades i barrades, Marcel insinua de bon principi que hi ha un culpable, tal i com sospitava el comissari.
De fet la novel·la està composta per tres llargues cartes en les que Marcel explica tot el que sap del cas, més dues cartes de resposta del policia, un tant neguitós perquè li dóna la impressió que Marcel no va al moll de la qüestió.
El llibre s'obre amb un pròleg en el que Toni Moll Camps ofereix unes divagacions entorn del vers i els relats d'intriga. L'autor, que va publicar 'Serenor', el seu primer llibre de poesia, al 1946 quan tenia vint-i-un anys, explica que el seu gust per la lírica sorgeix en el record de la figura amable de la mare, que sabia molts versos de cor i els recitava sovint. Bastants anys després, al 1989, va publicar un altre poemari, 'Finestra dels dies'.
Com a narrador ha escrit 'Inventari de minyonia' (1986), basat en els records de la infantesa, 'L'endemà del silenci', 'L´hostal de la sirena' (1992), 'Lluna d'octubre' (1996) i 'Una certa flaire'. Algunes de aquestes novel·les són del gènere d'intriga al que Moll s'afeccionà seguint les petjades del seu pare, un "infatigable lector" que tenia preferència per la novel·la policial i el conte de misteri.
A partir dels anys setanta, quan va tornar de Xile, forçat a deixar l'ensenyament del llatí i a guanyar-se la vida fent de corrector, es va interessar per la lectura de novel·les del gènere negre, en detriment dels clàssics, fins que va descobrir que escriure aquella classe d'històries arribava a ser més interessant que llegir-ne.
Escrit amb prosa elegant, "La noia que sortí del mirall" no és la típica novel·la del gènere negre ja que a penes parla del crim. L'important és la personalitat del narrador, que sembla mirar la vida des de la distància, i les seves relacions amb Àgata, amb la tia d'aquesta i amb una antiga amiga.