Algú més té ganes de fotre-se'n quan parlo del meu amic Pijus Magnificus? A veugue, a veugue, tu... et sembla guisible sentir-me dir el seu nom?

Fernando Sabino Seguí
Dies de Setmana Santa. Processons plenes de sentiments i devoció. Vacances per a gaudir de familiars i amics. Els televisors treuen fum amb pel·lícules sobre les escriptures i la passió de Jesucrist. Per aquí 'Espartaco', per allà 'Ben-Hur'... que si 'Rey de Reyes', que si 'La Túnica Sagrada'... És un temps exclusiu. Els biopics sobre les grans figures del cristianisme tenen, des de fa quasi trenta anys, el seu particular 'enfant terrible'; suposo que ja sabeu de qui es tracta; només els Monthy Phyton podrien haver-ho fet! Aquest és elCulturàliade 'La Vida de Brian', he, he, he... Però abans, un petit homenatge. Ens ha deixat un bon cineasta...

Anthony Minghella
(6 de gener del 1954-18 de març del 2008).
El passat dimarts va morir a Londres, a causa de certes complicacions quirúrgiques mentre era tractat contra un càncer d'amígdales i coll, Anthony Minghella. Nascut a la Illa de Wight fa 54 anys, aquest prestigiós realitzador i guionista anglès va obtenir reconeixement mundial gràcies a l'èxit de 'El Paciente Inglés' l'any 1996. Aquest film va ser el gran triomfador dels Oscars del 97. I Minghella fou escollit millor director.
La seva primera pel·lícula va ser 'Truly, Madly, Deeply' i va obtenir un gran èxit de taquilla. 'El Talento de Mr. Ripley'(1999) i 'Cold Mountain' (2003) van ser els altres grans èxits del malaguanyat director britànic. També era l'actual president del British Film Institute, des del 2003. Incrèduls, un petit homenatge per a un gran creador; un escriptor que dirigia pel·lícules, com deia ell.

- Crucifixió?
- Nooo, llibertat! Van dir que no havia fet res i que em podia anar a qualsevol illa que m'agradés...
- Ah! oh! M'alegro per vostè, llavors...
- Nooo, home, no! Era una broma! Crucifixió! Crucifixió!
Un altre cop Michael Palin, aquest cop com a amable i burocràtic soldat romà, conversant amb Eric Idle, un jueu tan bromista com imbècil! Ha, ha... 'La Vida de Brian' és, probablement, el film més famós del genial grup britànic. A mi, personalment, m'agrada molt més 'El Sentido de la Vida'... Però la versió satírica de l'alçada i caiguda d'un messies 'muy-a-su-pesar', il·lustra molt millor aquestes dades, a la seva manera.
Els Monthy Phyton són un fenomen sorgit de la televisió. El 5 d'octubre de 1969, a la BBC1 anglesa, John Cleese, Eric Idle, Michael Palin, Graham Chapman, Terry Jones i Terry Gilliam la van començar a fer grossa. Sorgits d'ambients universitaris de la dècada dels 60, Chapman va formar part de la Cambridge Footlights Revue i després s'hi afegirien Cleese i Idle. El primer cop que van col·laborar amb els humoristes formats a Oxford, Palin i Jones, fou a l'espai catòdic 'The Frost Report'.
Sentint gran admiració els uns pels altres, es van unir a Terry Gilliam per a una sàtira del propi mitjà televisiu, sense cap mena de dubte la seva millor i més fresca parida: 'The Monthy Phyton Flying Circus', la sèrie de 'sketches' més genial que he vist mai. Absolutament imprescindible.
Sense cap mena de dubte, de tot el que aquests degenerats han filmat durant el temps que van passar plegats, tres films van tenir prou empenta cinematogràfica per a tenir un lloc dins l'història del setè art: 'Monthy Phyton and The Holy Grail (1974), 'Monthy Phyton's Life of Brian' (1979) i 'Monthy Phyton's The Meaning of Life' (1983). Després farien la seva per separat per varies raons, entre les quals s'ha d'anomenar la mort de Graham Chapman el 4 d'octubre del 1989. Sense el mateix Brian tot era molt més difícil.
Graham Chapman era el cràpula oficial dels Phyton. Per a posar-se en la pell del pobre Brian de Natzaret, aquest va deixar de beure per a estar en forma durant el rodatge. Però ho va fer de manera tan brusca que li va provocar un 'delirium tremens' d'espant, com a qualsevol alcohòlic en aquesta incòmoda posició. Imagineu l'important que era aquest film per aquests còmics. John Cleese també volia el paper de Brian; era el paper clau, probablement de la vida cinematogràfica del grup, i s'havia de fer bé. Chapman va millorar la seva salut i serà eternament aquest personatge. Cleese, entre altres -recordeu el soldat romà amb inquietuds de sever mestre d'escola! Brutal!- va interpretar a Reg, el cap del Front d'Alliberació de Judea; no confondre amb el Front d'Alliberació Judaica (jur, jur, jur...).
No va ser un rodatge fàcil, com es pot deduir pel context argumental i per la complicació afegida d'un increment pressupostari imprevist. A sobre, els productors es van rajar al darrer moment; Lord Bernard Delfont, que els havia produït anteriorment, va llegir el guió, el va trobar blasfem i va fer una espantada dos dies abans de la partida. Els Phyton ja s'havien començat a gastar els diners que no tenien! Llavors el Beatle George Harrison se la va jugar i va posar 4 milions de lliures esterlines sobre la taula per a poder salvar el projecte. Va hipotecar la seva casa i tot, només perquè volia veure el film fet. 'Debió de ser la entrada para el cine más cara de la historia. Dios le bendiga' (Eric Idle).
El resultat va ser força satisfactori. 'La Vida de Brian' va ser un èxit rotund. Va tenir la seva lògica ració de polèmica, però va tenir el seu contrapunt còmic. 'Just abans de la première a Nova York ens van trucar per a dir-nos que mil rabins havien sortit al carrer en senyal de protesta pel film "Com? Mil rabins?". No donàvem crèdit. Suposo que després de sortir al carrer es van adonar que s'havien equivocat de pel·lícula i van tornar a les seves cases', paraules d'Eric Idle. És impossible donar-li un punt de vista blasfem. En tot cas té un aspecte pseudo-herètic, per ironitzar sobre el dogmatisme de l'església, però no pas sobre la seva fe. Però tampoc és per a posar nerviós ningú, he, he...
En tot cas, la pel·lícula és imprescindible. Qui no l'hagi vista està convidat a divertir-se i, per què no, a veure les coses d'una altra manera. Hi ha sempre lloc per a l'humor, fins i tot davant la mort. Amb un ample somriure, d'orella a orella, veient el monticle ple d'homes crucificats, xiulant les notes d'aquella cançó inoblidable: 'Always look on the bright side of life'. Un dels finals més aconseguits de la història del cinema còmic. Mil coses es podrien dir més sobre aquesta cinta i sobre aquest peculiar grup humorístic. Però fins aquí hem arribat. Ha estat elCulturàliade 'La Vida de Brian' i del desaparegut Anthony Minghella. Disfruteu el que queda de vacances, incrèduls. Fins la setmana que ve.
Ho esteu fent molt bé... Així m'agrada... Seguiu enviant e-mails aculturalia@menorca.info... Només la meva fascinant vida social m'impedeix fer els deures! A Toni Jaimez, la setmana que ve parlarem de 'Cinema Paradiso', gràcies per la teva paciència; a Pau 'Seppuku' Gomila: he rebut el teu i em sembla interessant... En parlem pròximament! Gràcies, incrèduls meus.